Recompte per a espanyols

Aquestes notes, escrites des de la perspectiva dels interessos generals d’Espanya, no pretenen convèncer, sinó només servir de contrapunt a una reflexió personal que sigui útil per preservar Espanya com a unitat històrica i cos polític. Diuen així:

1. El «problema català» no és artificial (cosa d’intel.lectuals i polítics), sinó que respon a un profund sentiment de la gent comuna,que és viu en tot moment, fins i tot l’endemà de les derrotes. Per als catalans, Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de posseir una personalitat històrica diferenciada i una voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). Per aquest motiu el «problema català» no és artificial ni es resoldrà amb el pas del temps.

2. El «problema català» no és tal, sinó el «problema espanyol», és a dir, el problema de l’estructura territorial de l’Estat espanyol, que està sense resoldre des de les Corts de Cadis i que es replanteja cada vegada que Espanya recupera la llibertat (Segona República i Transició). Aquest problema té les seves arrels en la falta d’un autèntic projecte nacional compartit, el mal funcionament de les institucions, l’egoisme suïcida d’una casta −en permanent reciclatge− que fa segles que està assentada sobre l’Estat usufructuant-lo en benefici propi, el sectarisme groller dels partits polítics i la pulsió secessionista d’algunes de les seves parts.

3. La persistència d’aquest problema crònic pot fer que es compleixi avui el gran vaticini de José Ortega y Gasset, quan escrivia −a España invertebrada− que «el procés de desintegració (d’Espanya) avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. (...) Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla el senyal per al començament de la dispersió intrapeninsular».

4. Gràcies a la seva tossuda i admirable constància, Catalunya ha guanyat durant el segle XX la «batalla del ser»: la de la seva refacció nacional, institucional i identitària. Així, un català mort l’1 de gener de 1900 no reconeixeria avui el seu país si ressuscités:«La Generalitat, la bandera catalana; català a les escoles, universitats i ajuntaments, escriptures en català...», es diria estranyat.«On és la Guàrdia Civil?», es preguntaria amb sorpresa.

5. Catalunya lliura ara la «batalla de l’estar», en què es decidirà si segueix formant part d’Espanya −i, en aquest cas, de quina manera− o passa a ser un Estat independent. El desencadenant d’aquesta «guerra»−latent des que el catalanisme cultural va esdevenir catalanisme polític, després del desastre de 1898− ha estat el dèficit fiscal, la denúncia del qual ha calat fins i tot en sectors allunyats del catalanisme, i el seuenconament actual ha estat propiciat per la crisi econòmica i el rampant desprestigi d’Espanya com a projecte de futur. Tot això ha contribuït a la radicalització del contenciós i a la seva concreció en l’exigència del dret a decidir.

6. El sostingut i desdenyós enrocament del president Rajoy en una interpretació restrictiva de la legalitat constitucional, sublimada a la categoria de dogma, contribueix que el problema s’enquisti i s’aguditzi. No prendre decisions no és cap decisió, digui el que digui el president. Cada dia que passa, el problema s’enverina. Tant, que es pot pensar que, si arriba la independència de Catalunya, serà per la malaptesa del govern espanyol.

7. Cal buscar una sortida al problema, cosa que exigeix ​​la priorització dels temes. Aquest podria ser un esquema segons criteris de prioritat: 1. Pacte fiscal i garantia de les competències estratègiques (idioma, educació i cultura). 2. Reforma constitucional, que inclogui la possibilitat de celebrar consultes d’àmbit autonòmic, ja que–tal com ha sostingut el professor Rubio Llorente−, si una minoria territorialitzada, delimitada administrativament i amb les dimensions i els recursos necessaris per constituir-se en Estat, desitja la independència, el principi democràtic impedeix oposar a aquesta voluntat obstacles formals que poden ser eliminats, i, si la Constitució ho impedeix, caldrà reformar-la.

8. Primer punt. Caldria acordar a curt termini un sistema que assegurés a Catalunya un límit en el seu dèficit fiscal, mitjançant l’establiment efectiu del principi d’«ordinalitat» o la implantació d’un altre recurs tècnic adequat, amb exclusió de l’acord bilateral o «concert». I, així mateix, caldria garantir per a Catalunya competències exclusives en matèria d’idiomes, educació i cultura.

9. Segon punt. Caldria reformar la Constitució desenvolupant l’Estat autonòmic en sentit federal mitjançant: a) La conversió del Senat en una cambra territorial ratificadora de totes les lleis i de tots els nomenaments. b) Una clara redefinició i delimitació de competències, garantint a Catalunya l’exclusivitat en les estratègiques (idioma, educació i cultura). c) La definició d’organismes de col.laboració horitzontals i verticals. c) La regulació de referèndums consultius en les comunitats autònomes.

10. En resum, i per aquest ordre: 1. Pacte fiscal i garantia de les competències estratègiques. 2. Proposta de reforma constitucional, incloent-hi l’exercici del dret a decidir. Estem hi som a temps. El país, que ha acceptat amb tant d’esperit de sacrifici les retallades imposades per la crisi econòmica, no pot ser ara defraudat per la seva classe política, de la qual ja desconfia tant. Aquesta s’ha sobreposar a les xacres de la corrupció que l’afligeixen, i ha d’emprendre les reformes polítiques de les quals penja nostre futur, començant per la constitucional.

11. Si no es fa així, el «problema català» entrarà en una etapa accelerada de confrontació. Els passos seran aquests:

a) S’accentuarà fins al paroxisme l’agitació independentista, impulsada des de diversos fronts, atiada per la majoria dels mitjans de comunicació públics i privats catalans i afavorida per l’estòlida actuació del govern espanyol.

b) El govern català intentarà celebrar la consulta dins del marc constitucional, formal i instrumentalment acatat, i, davant del tancament de l’executiu central−que s’hi oposarà d’una manera absurda−, el president Mas podrà dir que no té més sortida que dissoldre el Parlament i convocar eleccions autonòmiques.

c) Aquestes eleccions tindran el caràcter de «plebiscitàries» al voltant de la independència de Catalunya, ja que Convergència (amb Unió o sense) i ERC concorreran a les urnes portant com a punt primer dels seus respectius programes la declaració d’independència catalana.

d) És molt possible que el resultat sigui una àmplia victòria independentista, de manera que el Parlament resultant se sentirà legitimat per proclamar unilateralment la independència de Catalunya,tot sotmetent-la a la condició suspensiva de la seva ulterior ratificació pel poble de Catalunya en referèndum.

e) És segur,atesal’absència de projecte i la manca de coratge, que el govern espanyol se seguirà negant en rodó −i sense donar més raó que una interpretació literal i restrictiva de la Constitució− a la celebració d’aquest referèndum.

f) La negativa del govern espanyol obrirà la porta al govern català per a una immediata internacionalització del conflicte,al.legant unes credencials democràtiques formals. I llavors,en esclatar amb força el problema, Espanya es convertirà en «el malalt d’Europa»,i li succeirà una cosa semblant al que li ha passat amb la crisi econòmica: que es veurà sotmesa a una «intervenció de fet» per part de la Unió Europea. I aquesta, per tal de treure’s el problema del damunt, imposarà una solució que en cap cas serà millor de la que encara avui podria pactar.

12. Final.«L’oceà. La Mediterrània. La serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís a la destinació particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica»​​. Així iniciava −el 1947− Pierre Vilar la seva síntesi d’història d’Espanya. Avui, sembla clar que no som capaços de preservar aquesta unitat històrica, articulant-lade l’única manera possible: en llibertat i atenent a l’interès general.Que imbècils, mesquins i covards som tots! Que petits! Que miserables!