Una de les consignes més celebrades per la ultradreta, a Barcelona aquest 12 d’octubre, va ser “Artur Mas, a la cámara de gas”. Vet aquí el poder inevitable d’arrossegament de l’estètica, de la rima. Els pobres ultradretans van ser incapaços d’escapar de l’atracció de la imatge, del so, de la rima sofisticada. Com el flautista d’Hamelin, que amb la seva flauta va endur-se les rates de la ciutat, els ultradretans de l’altre dia van caure sota l’encanteri de l’art. El poder de la rima és gegant, immens.
El cas és que aquests dies resulta que el personal que es va passejar per Barcelona cridant consignes geriàtriques (parlem de les faccions més casposes i psoriàtiques), no va anar enllà de produir “Artur Mas, a la cámara de gas”. Deixarem de banda, tot i que és difícil fer-ho, l’anàlisi de fons del contingut de la frase. Ara que se’n parla tant, ens trobem davant d’un exemple claret de la banalització del mal (tant com de l’enaltiment de l’estupidesa). Diuen que als catalans ens perd l’estètica, però a aquesta gent, què els perd? No és correcte desitjar la mort de ningú, però és clar, s’han passat la setmana dient que si calia, correria la sang, que estaven a punt per la lluita, que calia “reconquistar” Barcelona. Per tant, ens trobem l’esmentada banalització del mal elevada a la suprema potència (desitjar la mort a algú + utilització d’una simbologia dolorosament present).
Però hem dit que no hi entraríem, per respecte. On no podem deixar d’entrar és en la simplicitat d’aquests eslògans. Suposadament són divertits perquè busquen una rima que n’augmenti la sonoritat i l’efecte. Per això, als creatius feixistes no se’ls va acudir res més que anar a la rima fàcil, encara que fos repugnant. “Oye, ¿qué rima con Mas?” era la pregunta. No van dir: “Mas, a la mierda te vas”, “Mas, que risa me das”, o ni tan sols el més incisiu, “Mas, me la chuparás”. Feliços de constatar que l’atzar els oferia un president que els permetia triar la paraula “gas”, no van poder evitar-ho.
Amb Pujol ho tenien més difícil. Res no rimava amb prou força insultant: “Pujol, canta el cara al sol” o “Pujol, cómete una col” no funcionaven. Això va fer que passessin al pla B, que consisteix a afegir-hi un adjectiu, “enano” i ja tens una rima amb “castellano” (per cert, se’ls va escapar una perla: “Lo siento, Pujol, eres español”). En qualsevol cas, si li volien desitjar la mort, com al president Mas, sempre hi havia la possibilitat de fer “Pujol, gallina, tendrás la guillotina”. Per sort no ho van fer. No pas aquests del 12-O del 2013, menys espavilats, que no haurien passat de fer rimar “enano” amb alguna frase acabada en “ano”.
El problema de les rimes, doncs, és la manca d’imaginació i la tendència al mal gust: Que li vols la mort a Mas?: “cámara de gas”. Que li vols la mort a Tarancón?: “el paredón”. Que li vols “el paredón” a Mas?, pla B : “Mas, cabrón, irás al paredón”. Que li hauries volgut el gas a Tarancón? pla B: “Tarancón, irás, a la cámara de gas”. En fi, que és vergonyós i decebedor que tinguin tan poca imaginació, però encara ho és menys, que en aquesta terra erma que és el discurs ideològic d’aquesta gent, utilitzin conceptes com “cámaras de gas”. Desitjar la mort públicament d’algú i banalitzar el nazisme continua sortint molt barat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
