A mitjans de maig de 2011, João França i Pau Rodríguez, dos joves periodistes del diari Público, van començar a freqüentar la plaça de Catalunya, a Barcelona, on desenes de joves havien acampat el dia 15 per proclamar que una altra societat era possible. Els grans mitjans de comunicació ignoraven o menyspreaven aquella protesta. “Perroflautas”, els deien. Per això les visites de João i Pau eren tan celebrades a aquelles assemblees que semblaven interminables. Sovint calia cridar-los i recordar-los que havien de tornar a la redacció perquè calia tancar l'edició.
Per la plaça de Catalunya també van aparèixer alguns històrics activistes dels moviments socials de la transició. Allà, en aquella plaça, estaven acampats els fills i els néts d'aquella generació de “perroflautas”. I per això, quan avis, pares i simpatitzants d'una certa edat van decidir convertir-se en un col·lectiu, van adoptar el nom de “Iaioflautas”, un senyal inequívoc de que ells també creien que una altra societat era possible.
“Democràcia davant 'deutecràcia'”
“Iaioflautas” i periodistes disposats a donar veu als que molts mitjans silenciaven es van retrobar al Parlament de Catalunya per rebre el Premi Solidaritat 2016 els primers i la menció especial a Mitjans de Comunicació els segons. Aquest premi ha estat concedit a catalunyaplural.cat, un dels mitjans digitals que ha impulsat la Fundació Periodisme Plural en defensa del periodisme lliure i independent i els valors de l'estat del benestar, amb el propòsit de donar veu als que defensen els drets socials. Compromís i defensa, en suma, dels drets humans.
Els “Iaioflautas” van anar creixent i la seva presència es va fer habitual als carrers. I no només de Catalunya. Al Parlament van estar presents aquest dimecres representants de Madrid, de Múrcia i del País Valencià. “Lluitem per un futur millor per a les nostres filles i nétes”, va dir Alfons Romero, líder de moviments socials i de la banca en els anys setanta. Romero va llegir un manifest, escrit en femení, en el qual es proclamaven avis de les desnonades, pares de les classes treballadores, de les kellys, de les jubilades estafades pels bancs, de les que pateixen la falta d'ocupació estable. “Som fills d'una generació que va emigrar i avis d'una generació que es veu obligada a emigrar”. La segona part del manifest la va llegir, en castellà, Rosario Cunillera, que immediatament va proclamar que “en comptes de viure en una democràcia vivim en una 'deutecràcia'”. Banquers, retallades en sanitat, els Cies, els desnonaments, les preferents, la defensa dels serveis públics... De tot això s'han ocupat els “Iaioflautes” en aquests anys, com va recordar Cunillera. I han afegit ara a les seves reivindicacions la defensa dels refugiats. Rosario Cunillera va clamar contra l'“Europa de la indiferència, l'Europa del menyspreu” i va fer callar en un parell d'ocasions els aplaudiments que sorgien d'una sala tenyida de groc per les armilles dels “Iaioflautas”. Quan va acabar es va entendre la seva petició. “En lloc d'aplaudir demano un minut de silenci pels migrants morts”. I es va fer el silenci.
Pensament crític
Aquells periodistes que feien el seguiment del 15-M eren els més joves d'una redacció plena d'excel·lents professionals, tant a Catalunya, com a Madrid, que van veure com l'editor, Jaume Roures, donava per liquidat el projecte de Públic quan estava en el seu millor moment.
D'aquelles cendres néixer la Fundació Periodisme Plural, que el 2013 va crear el web Catalunyaplural.cat associada a eldiario.es, a la qual es van incorporar, ja en la seva gestació, el João i el Pau. Al Parlament, Josep Carles Rius, president de la Fundació, impulsor del projecte i una garantia d'èxit per a totes les propostes periodístiques que caiguin a les seves mans, va reconèixer la satisfacció pel premi, perquè significava que s'havien vist reconeguts els valors que van portar a posar en marxa catalunyaplural.cat i els restants webs de la Fundació: el Diari de l'Educació, el Diari del Treball i el Diari de la Sanitat.
Rius va defensar les bases d'una determinada forma de fer periodisme: pensament crític, honestedat, veracitat en lloc de propaganda, més dades i menys emocions i visibilitat per als qui els poders volen fer invisibles.
Els “Iaioflautas” i els redactors de Catalunya Plural se segueixen trobant als carrers, perquè les reivindicacions que van impulsar la seva raó de ser no només es mantenen, sinó que s'han ampliat amb la crisi dels refugiats. Al João França i al Pau Rodríguez s'hi han sumat un bon nombre de periodistes que sostenen cada dia, amb molt d'esforç i no menys professionalitat, els webs de la Fundació. I de tant en tant recordem, per exemple, que quan l'ara alcaldessa de Barcelona Ada Colau era una desconeguda i es plantava davant un edifici en el qual s'anava a produir un desnonament, Catalunya Plural era un dels pocs mitjans que hi era per explicar-ho. I que quan tot just eren unes poques desenes de persones les que reclamaven el tancament dels CIE, allà estava catalunyaplural per donar-los veu.
Intentar l'impossible
David Bondia, president de l'Institut de Drets Humans, havia obert l'acte amb un discurs molt reivindicatiu i crític amb certs poders polítics. “No som un país pobre, estem en un país amb pobres”, va subratllar. Bondia va reclamar que la interacció entre democràcia i drets humans està més vigent que mai. I va citar algunes frases per significar el paper dels “Iaioflautas” i de catalunyaplural.cat: “Per aconseguir el possible cal intentar l'impossible” (Hermann Hesse), “Si us donen un paper pautat, cal escriure l'altre costat” (Juan Ramón Jiménez). Anaïs Franquesa, consellera de l'Institut de Drets Humans de Catalunya va ser l'encarregada de llegir les raons que havien mogut a la concessió del premi als “Iaioflautas” i la menció especial a catalunyaplural.cat.
L'acte va estar presidit per Carme Forcadell, presidenta del Parlament, a qui se la va veure amb cara de circumstàncies davant algun fragment dels discursos. Forcadell va elogiar el “missatge de dignitat” dels “Iaioflautas” i el “periodisme desvinculat dels poders econòmics i compromès amb els drets humans” de la Fundació Periodisme Plural. La presidenta del Parlament va fer referència als refugiats i a les responsabilitats “d'un i altre govern”, en un missatge que semblava dirigit a Jordi Évole i la seva frase sobre “competències i incompetències”.
Quan en teoria l'acte ja havia acabat, amb la lectura d'uns poemes acompanyats de les notes d'un violí, van ser els “Iaioflautas” els que en realitat el van clausurar. Ja al vestíbul de sortida van entonar -molts d’ells amb el puny alçat- el “Canto a la Libertad”: “Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”. El va compondre José Antonio Labordeta el 1975. Avui, amb tota probabilitat, ell seria un “iaioflauta”.
