Una declaració dels Drets Humans revolucionària
En un moment en el que encara estem analitzant els resultats de les eleccions andaluses i les seues conseqüències per al futur de la nostra ciutat i comunitat, cal ressaltar dos dates importants: El sis de desembre com a quaranta aniversari de la Constitució Espanyola i el deu de desembre com a setanta aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. I cal fer-ho front a aquells que anteposen qualsevol plantejament ideològic als drets de les persones, sobretot si no són del seu entorn proper (migrants, cultures o religions distintes etc.).
El deu de desembre de 1948, ara fa setanta anys, les Nacions Unides van proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets» es proclama en el seu article primer. Culminava amb aquesta declaració un període històric començat en la declaració d’independència dels futurs EEUU i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa, que més tard inclourien en la seua nomenclatura l'altra meitat de la població mundial, les dones, i passarien per fi a anomenar-se «drets humans». Doncs bé, el seu primer article ja resa que «els éssers humans naixen i romanen lliures i iguals en drets». Mai fins a 1948 aquesta proclamació havia assolit un caràcter universal que permetera ser un centre de referència global a nivell ètic i polític. Si els trenta articles d’aquesta declaració són molt importants, cal ressaltar el significat del preàmbul destinat a «que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món» i que esta és la base de la lluita contra la guerra entre els pobles ja que: «és essencial que els drets humans siguen protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegen forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió».
La lectura dels trenta articles de la Declaració de 1948 demostra com es tracta d’articles que parlen de llibertats polítiques però que estan acompanyats per articles de caràcter social i d’altres que respecten la diversitat cultural però sempre donant-li un caràcter universal als mateixos, de forma que val a la vegada pel Palestí en territoris ocupats per Israel com per a les dones en Aràbia Saudita o els emigrants que travessen el Mediterrani i arriben a les costes d’Itàlia o a la frontera hongaresa. Però sense anar-nos-en tant lluny hem de recordar l’article vint-i-tres on es proclama el dret al treball, a salari igual per igual treball i a una remuneració equitativa i satisfactòria. En definitiva, trenta articles que són la millor declaració d’intencions a nivell universal que ha vist el gènere humà al llarg de tota la seua història.
Em pregunte si hui, setanta anys després, seria possible una declaració semblant. En 1948 s’acabava de guanyar la segona guerra mundial al nazisme, havien finalitzat recentment els judicis de Nüremberg; era, malgrat tots els perills, un moment d’optimisme històric on la democràcia havia guanyat a la barbàrie nazi-feixista i començava la instauració de l’estat de benestar a l'Europa Occidental. Estem hui en una situació semblant? Evidentment sembla que no. Amb els Trump, Bolsonaro, Marie Le Pen i l'extrema dreta campant per Europa i per Espanya, la situació no convida a massa festes per a celebrar els drets humans per a tothom, siga quin siga el color de la seua pell, les seues creences, la seua situació econòmica o la seua forma d'estimar. Convida més bé a alçar ben fort i ben alt la bandera dels drets humans, de tots els drets humans per a totes les persones.
Malauradament l’evolució de la història no és gens lineal. A moments d’avanç com el d'aquell 1948 succeeixen moments més foscos i fins i tot de retrocés com potser estem començant a viure. Siga quina siga la situació, hem de mantenir ben alta la Declaració Universal del Drets Humans ja que sens dubte és una declaració revolucionària per a l'ésser humà, un pas endavant decisiu en la història de la humanitat.
*Joan Ribó, alcalde de València
