Djaimilia Pereira de Almeida: “El sofriment no condueix exactament al coneixement, no esclareix la visió, no mena a res de bo”

Djaimilia Pereira de Almeida (Luanda, 1982) s’ha convertit en una de les veus més fermes de la literatura portuguesa actual. El seu primer llibre Esse cabelo (2015), Els meus cabells (Lletra Impresa, 2022) és una obra que se situa a mig camí entre l’assaig, les memòries i la novel·la. En clau d’autoficció —tot i que l’autora ho matisa: “no entenc l’autoficció si no és per crear un relat universal i extrapolable, no només escric de mi o sobre mi, sinó que vull transmetre l’experiència pròpia a altres persones i que siga una mena de guia o llum per al comú”— l’obra parla d’identitat, raça, i feminisme a través de la memòria personal, la imaginació i la crítica social. Aquesta aposta literària plena d’honestedat i risc, més altres obres posteriors, han posat l’autora portuguesa en l’escenari internacional de la literatura, i el seus llibres es publiquen, ara per ara, en nombroses traduccions arreu d’Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Xina. A més d’haver rebut prestigiosos guardons en els darrers anys, entre ells, el Premi Oceans el 2019.

Després de la bona acollida d’Esse cabelo per part de la crítica i dels lectors, Djaimilia Pereira va fer un salt cap a la tercera persona amb Luanda, Lisboa, Paraíso, i de la mà directa de la ficció va explorar veus narratives distintes: “necessitava eixir del jo i explorar històries contades per altres, sovint aprens més sobre tu mateixa per les històries que venen de fora que per les que tu et contes a tu mateixa”. I és per aquest camí que han continuat també els seus llibres Os Gestos, Pintado com o pé i Três Històrias de Oblivion.

Doctora en Teoria de la Literatura a la Universitat de Lisboa, Pereira ha investigat i treballat sobre la figura de la dona a través de la literatura. Unida a la tasca literària, viu la seua implicació en l’activisme feminista portuguès, sobretot en el feminisme postcolonial i la defensa dels drets de les dones i de les comunitats racialitzades, tot això immers en una lluita per la igualtat en un context en què els ciutadans procedents de les ex colònies no sempre han estat ben rebuts a Portugal. Però com ella diu, a més d’estar present en aquest debat, vol i desitja “estar present en la conversa literària, formar part de la literatura portuguesa com una veu més”. “Crec –assegura– que només parcialment l’escriptora negra ha estat admesa en la conversa literària universal. I només superficialment és diferent de l’època de les nostres àvies. Allò que les escriptores negres escriuen continua important poc. Per a mi és un privilegi poder preguntar-me que és ser negra i ser negra escrivint. Les meues avantpassats no van poder fer-ho”.

En el seu cas, Djaimilia Pereira diu que després d’escriure no ha tornat a veure el món igual. “Hi ha un abans i un després, ni jo era la mateixa en el món. Mai més he tornat a avergonyir-me de ser negra ni a amagar-me de ningú”.

Filla de pare portuguès i mare angolesa, de pare blanc i mare negra, la vida de Pereira de Almeida —que va nàixer a Angola, però va arribar a Portugal quan tenia tres anys —ha estat condicionada per ser una dona negra entre blancs, per viure la negritud com una mena de tabú viscut a casa seua que va arrossegar durant anys i del qual la literatura “la va ajudar a redimir-se’n” . “És a través de la literatura que he arribat a conèixer-me i a acceptar-me. A casa em negaven l’evidència, que jo era distinta a ells, que era negra. De portes enfora podia ser negra, però de portes endins em tractaven com a blanca, i vivia envoltada de blancs. Era una mena de persona estranya per a la meua família. Fins i tot el meu germà blanc un dia em va dir ”no m’havies dit que eres negra“. Com si no fos evident. La paradoxa estava servida.

De visita per Barcelona i València

Fa uns dies Djaimilia Pereira va visitar Barcelona i València per tal de parlar de la dona afroeuropea i el llocs de la memòria, de la seua literatura, i presentar als lectors catalans Els meus cabells, en traducció de Sebastià Benassar i edició de Lletra Impresa. A València, a més, va protagonitzar l’acte central de la Universitat de València al voltant del Dia Internacional de les Dones davant d’un auditori ple que va escoltar amb emoció i entusiasme les paraules de Djaimilia Pereira, belles, profundes i commovedores, una manera de parlar que evocava molt la prosa testimonial d’Els meus cabells: “parlaré del que és ser una escriptora negra avui d’acord amb mi perquè el món que jo veig i el que em veu és el que determina allò que jo soc. I soc una dona negra on siga que vaja, al metro, al carrer, a un restaurant, en la meua literatura perquè la meua pell pot mentir-me, però jo no puc mentir-li, escric a través de la meua pell”.

Unes hores després de la seua xarrada testimonial, ens trobem a l’hotel on s’allotja, al cor de la ciutat, davant del Palau del Marquès de Dosaigües. M’espera fumant a la porta, al·lucinada per la bogeria que és València en el preàmbul faller i durant una “ponentà” de 30 graus en ple hivern. Jo hi arribe assedegada i sense alè, em refresque una mica amb aigua, prenc un cafè ràpid, i conversem.

Comencem parlant de Barcelona i València, i Djaimilia em diu: “Coneixia Barcelona perquè hi tinc cosins i hi havia estat fa sis anys, però és la primera vegada que vinc a València”. Esperem que no s’hi espante i no siga l’última. En tot cas, assegura que s’hi ha sentit molt ben acollida.

Viure d’escriure o viure escrivint

Li pregunte si viu d’escriure “Sí i no, visc de moltes coses que se situen al voltant de l’escriptura, no només dels llibres, faig conferències, escric molts articles en revistes, ara he donat un curs d’escriptura de no ficció, però tot gira entorn de l’escriptura. Escriure em fa feliç. Em moriria de pena si no poguera escriure. Per mi és molt important la felicitat d’escriure, el goig i el plaer de fer literatura i associe escriure amb la felicitat i la llibertat. No entenc escriure de animo leve, de cor lleuger, sinó que encara que siga dur allò que estic contant, vull escriure-ho amb certa alegria”. Li pregunte si d’alguna manera sent que representa la literatura portuguesa allà on va: “No em sento representant de cap literatura, simplement estic contribuint a una conversa, que també és una conversa política i social. Però quan escric no hi pense, només preserve un cert gaudi fent això que m’agrada fer i vull fer bé. Escriure és l'activitat que més em satisfà. Si a sobre els llibres serveixen perquè es cree debat, es cride l'atenció sobre certes coses, si es llegeixen per al benefici de les persones, em quede més feliç. Però no és una cosa premeditada, perquè si només em concentrés en això... M'aterreix que els llibres acaben sent dolents...”

Djaimilia Pereira és tímida i reservada, no li agraden les presentacions, de fet no en fa moltes, però aquesta vegada està de gira i sembla que ho du el millor que pot. Confessa que no acostuma a retornar als seus llibres del passat, i menys a rellegir-los. De fet, diu que de no haver estat per aquesta traducció al català, no hauria représ Esse cabelo. “Cal buidar l'espai per ocupar-lo amb altres coses. Quan publique un llibre sempre estic nerviosa i de seguida comence a pensar en altres coses”.

“Com si haguera arribat tard a mi mateixa”

Comenta l’escriptora portuguesa que els seus pensaments no són els d’una dona negra com si fos una etiqueta, sinó que “soc negra i escric el que soc”. “Sembla –insisteix– que al món que vivim hi ha una obsessió per posar etiquetes, més enllà de l’ofici d’escriure. Però res distingeix una escriptora pel fet de ser negra. No crec que existisca una imaginació negra, perquè tot en la imaginació i en els somnis no és polític”.

Desarrelada dels seus orígens quan era una xiqueta molt menuda, l’autora conta que va viure allunyada de la seua mare: “Vaig passar tota la vida lluny de ma mare, però a Portugal no vaig créixer com una migrant perquè venia de família portuguesa, però sentia que era diferent, tot i estar completament integrada en la meua família. I créixer en minoria en el si de la meua família, sentint-me diferent dels que m’envoltaven, ha marcat tot el que he escrit. Una aflicció que ha aparegut dècades després en les meues novel·les”.

El feminisme postcolonial

Una altra inquietud que l’ha acompanyada sempre és la lluita pels drets de les dones, Pereira és una autora compromesa amb el feminisme postcolonial: “estem encara lluny de les dones, vivim en un moment ambivalent, si bé és cert que fa un temps no hauríem tingut dones escriptores negres parlant en públic sobre identitat i feminisme ni a Portugal ni a Espanya”. “Considere que l’escriptora negra té una missió política més enllà dels seus llibres, però encara se’ns veu sovint com una moda, un producte de mercat, com que... Vinga, ara esta de moda aquesta literatura d’escriptores afrodescendent!, com un producte més del capitalisme, perquè: Què vol dir ser una escriptora negra? Quin és el seu país? A qui interessen les seues paraules, allò que escriu? Qui la llegeix? Reclamen les escriptores africanes la seua habitació, el seu temps per a llegir, pensar i escriure? O simplement s’han convertit en un valor de canvi, una etiqueta literària, com un gènere literari que queda bé llegir i dir que llegeixes i amb el temps passarà? Amb tot, haig de dir que no hem tingut mai tant d’espai com ara”.

Li demane si podem aprofundir una mica en aquesta idea d’espai i s’explica amb passió: “per mi ha estat un privilegi tenir un espai i un temps interior, una veu per a la reflexió, per poder mirar cap a endins i reflexionar sobre qui era i d’on venia, i poder fer les paus amb mi i amb tots per continuar tranquil·lament”.

Comentem que això no era així en el passat i Pereira insisteix en què altres dones africanes com la seua besàvia o fins i tot la seua mare no van tenir aquesta sort: “Les dones de la meua vida no tingueren aquest espai ni temps per trobar-se elles mateixes, per pensar en elles, no diposaren d’un espai interior, d’un temps de plaer pel qual val la pena lluitar. Elles no tenien veu ni possibilitat de fer-se escoltar, sempre estaven treballant, no hi havia aquest privilegi de poder ‘parar el temps’, de tenir una cambra pròpia on pensar, llegir i escriure. Jo ho he tingut, i he parlat per mi i per elles”. Com altres autores nigerianes, etíops, angoleses, Djaimilia Pereira escriu desafiant el que s’esperaria d’elles, anant més enllà. I en el seu cas, diu amb un somriure ample i tímid “és com si haguera arribat tard a mi mateixa”.

Li llegeix el passatge del seu llibre on escriu: [...] Un dia em vaig disfressar d’africana per a una festa de l’escola. Portava un ninot a l’esquena i una samarreta castanya. Quin prodigi d’oportunisme és que una persona es disfressi del que és, distanciant-se’n i duplicant-se. He estat jo qui ha dit que un dia el Carnaval es va acabar a la meva vida? Potser aquella va ser l’única disfressa que em retrataria, exposant la distància que em separa del que soc com a idea no irrecuperable. “Aquell és un episodi d’infantesa ple de paradoxa i duplicació. Com a persona m’he sentit sovint en una mena de limbe, de no saber exactament on pertany, a aquí o a Àfrica. No soc exactament europea, però tampoc soc exactament africana. Avui en dia, per sort, em sent en pau amb tot això, quan vaig escriure Esse cabelo ho vivia amb més tensió, amb més ganes de saber sobre mi i ara ja no em resulta un conflicte, ho tinc assumit, i per això em costa tornar a aquest primer llibre, perquè part dels conflictes que hi reflecteix estan resolts”.

L’autoconeixement

Un dels temes que recorre la literatura de Pereira és l’autoconeixement, cite ara un fragment d’Els meus cabells: Tanmateix, la successió (de records) no va ser cap oportunitat per a l’autoconeixement, sinó una ocasió que repudiaria la meva fe en la possibilitat de conèixer-me a mi mateixa en solitari. No hi ha molt a aprendre amb la major part de les coses que ens passen, per molt que diguin que fa de nosaltres persones millors. Encara menys existeix res que puguem aprendre sols, per bé que enaltim els caminants solitaris i les seves crides inicials, que no amaguen el petó que van fer als avis, o el remordiment altiu que heretaren de les mares. Li pregunte fins a quin punt escriure li ha ajudat en la vida: “M’ha ajudat a saber qui soc, més enllà de la porta principal de casa meua, i a poder eixir d’aquella porta i tornar-hi a entrar sabent qui soc. Per a mi ha estat important poder descriure l’experiència d’altres persones emigrants a partir de la meua. Persones que viuen a Europa i no se senten occidentals, que miren cap als seus països i també allà s’hi senten estranys. Jo no em sent ‘no portuguesa’, però a Angola tampoc no em reconeixen com a africana. Aleshores, d’on soc? Durant molts anys vaig sentir que vivia en una espècie d’estat de transmissió, d’interval, i així viuen moltes persones, entre cultures i fronteres diferents, i no tenen una identitat molt segura, si és que en tenen cap, perquè no tothom en té”. I continua dient: “Totes les persones negres a Europa pateixen racisme i han de lidiar amb moltes situacions. En el meu cas, avui jo ja tinc molta pràctica. Però allò de ‘si sofreixes molt aprendràs del sofriment...’ no m’ho crec, en dubte molt. El sofriment no condueix exactament al coneixement, no esclareix la visió, no mena a res de bo”.

I en la literatura testimonial, li demane, com es gestiona aquest autoconeixement? Val la pena no dir tantes vegades “jo, jo, jo, eu, eu ,eu”, perquè molt sovint l’autoconeixement ve d’allò que compartim, que fem amb els altres, allò que els altres ens ensenyen, també sobre nosaltres mateixos. No vivim isolats, vivim amb els altres. Per això ara estic centrada en contar i escriure a partir d’històries dels altres. I per això adore Natalia Ginzburg i el seu llibre Lèxic familiar, perquè no utilitza mai la paraula “jo”, sinó que conta la història de la seua infantesa, la seua vida i l’època que va viure, a partir d’anècdotes de la seua família i donant veu als altres. No ens podem conèixer si no mirem al nostre voltant, a partir d’allò que els altres ens ensenyen. I per aquesta raó vaig donar el pas a la ficció, perquè m’interessa el punt de vista dels altres“. Li demane que fem una pausa i li llegeix un fragment breu d’Els meus cabells: La redempció no rau a trobar un sentit per a tot, sinó en la possibilitat que ens sorprengui la gràcia en allò que és arbitrari. No ens està permès busca-la, malgrat tot”. “A veure, deixa’m mirar, em diu, de vegades em costa recordar allò que he escrit, però sí, la idea és que no podem controlar-ho tot, ni trobar-li sentit a tot, hi ha l’atzar, l’inesperat, i com et deia, vivim i aprenem amb els altres”.

Portugal i la cultura catalana

Continuem amb la conversa i li pregunte sobre com veu les relacions culturals entre Catalunya i Portugal, les quals sovint han estat complicades i impulsades per persones particulars que creien que era necessari establir un pont de comunicació entre els dos territoris de la península Ibèrica. “Crec que hi hem viscut bastant d’esquena i, en tot cas, Portugal ha mirat més cap a Catalunya i cap a Espanya que no pas al contrari”. Llavors li demane si coneix algun autor o autora de literatura catalana i em diu que li agradaria molt, però que malauradament ara per ara no ha llegit cap dels nostres autors [somriu generosament i em diu]: “Quin em recomanes”? M’agafa una mica desprevinguda, però de seguida hi caic: per descomptat, Josep Pla, començant per Direcció Lisboa, “Ah, sí! Exclama i somriu de nou, he sentit parlar de Josep Pla”, i continue aconsellant-li... També Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó, els llibres de viatges d’Aurora Bertrana i la força poètica de Joan Salvat-Papasseit, per a començar... Li pregunte si coneix altres traduccions al català d’obres portugueses, i em diu que no. Està clar que la proximitat geogràfica no garanteix res.

Altres veus narratives

I continuem conversant: Vostè començà a publicar amb una obra d’autoficció, però ara, més enllà del jo, practica altres veus narratives. “No estic completament conforme amb una idea d’autoficció tan centrada en el jo. En tot cas, quan vaig començar a escriure no sabia com crear històries de ficció i, a més, tenia la meua història a contar i només podia ser contada en primera persona. Ara m’interessa més allunyar-me del meu propi punt de vista i plegar-me cap a fora, cap al punt de vista dels altres i apropar-me a altres figures que no soc jo. Ara sent que el jo i la meua particularitat han deixat d’interessar-me i que la fletxa no apunta cap a mi, sinó en direcció contrària, envers el món que hi ha fora”.

Què llegeix habitualment?

Tinc curiositat per allò que llegeix i li demane quins autors d’autoficció li agraden més. “Sempre em quede més amb les obres que amb els autors. I sí, llegesc autoficció, però no tot. No m’agrada saber la vida privada de les persones, però m’interessa quan aquestes històries de vida assoleixen una dimensió universal, quan es converteixen en literatura i són un referent per a tots. Per això em fascina una obra com Lèxic familiar de Ginzburg”.

Djaimilia té aquest somriure tranquil i bondadós, uns ulls amb guspira, i darrere d’ella s’amaga intel·ligència i enginy, però també una bona capa de timidesa i sensibilitat. La mire expectant, a veure per on continuarà la conversa, i aprofitant que es fa un silenci, li comente: “Creu que vostè ha aconseguit aquesta mena d’univeralitat amb Els meus cabells? Potser una mica sí. Tot i ser un llibre molt contingut, i que tracta matèries molt personals, ho fa amb distància, amb tacte, ‘com muita ceremônia’ perquè el llibre té guarda una certa distància i ironia entre la narradora i els esdeveniments relatats”.

Tornem al tema sobre quins llibres li han marcat: “Hi ha un autor que sempre he llegit amb molt de goig i de qui vaig aprendre molt, Joaquim Machado de Assis, un escriptor brasileny afrodescendent. És un dels meus autors favorits i una fita literària en la llengua portuguesa. I com deia adés, Ginzburg, també la seua novel·la Todos nuestros ayeres, i autores com Clarice Lispector, Maria Velho da Costa, Pessoa, però també Flaubert, Marylinne Robinson, tots ells m’han acompanyat com a escritpora. Li comente si li ha llegit Lucia Berlin. ”sí, m’agrada molt, la seua força i energia són fascinants“. I em parla també de l’autora mexicana Valeria Luiselli, li dic que és una de les escriptores que més m’ha sorprès darrerament i li esmente també la mexicana Brenda Navarro que, de moment, no coneix, però en sent curiositat. Arribem al final de la nostra conversa i totes dues prenem nota mentalment, lectures i més lectures...

Amb tot el que ha viscut, llegit i escrit, Djaimilia Pereire de Almeida se sent avui més en pau amb ella mateixa, però una cosa té clara: “Sé que la meua negritud no és cap port segur, és un camp de mines que es juga en la pàgina, en cada pàgina que escric”.

Per acabar aquesta entrevista, i quan ja no estem conversant, he triat unes paraules de Natalia Ginzburg en les quals imagine que Djaimilia Pereira se sentiria, d’alguna manera, reflectida: “De vegades he pensat que la meva vida no ha estat tan desgraciada, i sóc injusta quan acuso el destí i li nego qualsevol benevolència amb mi, perquè m’ha donat tres fills i el meu ofici. D’altra banda, no podria ni tan sols imaginar-me la meva vida sense aquest ofici. Hi ha estat sempre, no m’ha abandonat ni un sol moment, i quan creia que s’havia adormit, el seu ull vigilant i esplendent continuava mirant-me.”