Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

El mestratge de Josep Fontana a València

Josep Fontana, el dia que va rebre la distinció 'honoris causa' per la Universitat de València.

“Ens cal entendre bé el que ha passat per tal d’ajudar a trobar camins de sortida i mètodes de lluita que ens permetin evitar el risc en què estem de perdre del tot”, deia Josep Fontana al final del seu discurs quan va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de València al febrer del 2016. I expressava així la seua visió de la història com una eina per al canvi social que avui dia revisara “la visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat”.

Aquesta necessitat de desmuntar el concepte de progrés, donada l'evolució del capitalisme de les darreres dècades, que pregonava en la lliçó magistral, és només un exemple de la seua manera de fer recerca, d'obrir camins nous.

Josep Fontana, el renovador de la historiografia espanyola, el nostre Eric Hobsbawm particular, divulgador de la història des d'una perspectiva crítica, ànima lúcida en la Catalunya i l’Espanya contemporànies, veu incansable per a l'esperança, va deixar empremta també al País Valencià.

I no només per la contribució acadèmica, si no com a professor. Josep Fontana va arribar a la Universitat de València el 25 de febrer del 1974, com a catedràtic d'història econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Va arribar a una facultat jove, només amb sis anys de vida, i a una Universitat, que en la mediocritat acadèmica de les acaballes de la dictadura, era sensible a l'esperit crític, tenia compromís de país i estava preocupada pels problemes del retard econòmic amb historiadors com Joan Reglá, Emili Giralt, Miquel Tarradell o José María López Piñero. Un camp que Fontana ja havia abonat.

En aquell entorn “impressionava la forma de concebre i practicar l'ensenyament de la història”, assevera l'ex polític i professor Joan Romero, que en aquells temps va ser alumne seu i qui, en les classes que ara fa, reprèn aquella “empremta inesborrable” que li va deixar Fontana i que recordava en un article al bloc La Lamentable.

No va decepcionar. Les seues classes estaven plenes d'estudiants fins i tot d'altres facultats, que s'asseien al terra si calia. Havia guanyat la plaça precedit pels seus primers treballs, que generaven expectatives i simpaties entre uns companys i un alumnat immersos en la lluita antifranquista. Eren temps agitats, i allà estava Fontana, amb Vicent Ventura, Joan Fuster, Ernest Lluch o Manuel Broseta, en reunions de professors progressistes o defensant els alumnes en un temps en què la policia s'escandalitzava de la mobilització política d'alumnat i professorat contra el règim. En dos anys i mig que va estar, li va donar temps a ser vicedegà d'una facultat que al gener del 1975 demanava la dimissió del rector per haver expedientat 300 estudiants per motius polítics.

Entre els seus alumnes i oïdors hi havia joves que, amb la instauració de la democràcia van tenir càrrecs polítics prominents com Clementina Ródenas, doctoranda seua i desprès alcaldessa de València pel PSPV, o Vicent Soler, actual conseller Hisenda, o Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València. També molts d'altres destacats al món cultural com Antoni Furió, Jordi Palafox, Jesús Millan o l'ex rector Pedro Ruiz Torres.

Ruiz Torres i Furió han editat enguany el llibre Sobre la Història i els seus usos públics, en la col·lecció Honoris Causa de la Universitat de València, que reuneix algunes de les reflexions de Josep Fontana sobre l’ofici d’historiador i l’ensenyament, així com alguns dels seus articles més dispersos sobre la pobresa, la desigualtat o les cares obscures i ocultes de les nostres democràcies. O articles dels seus principals mestres: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Mentre la majoria dels espanyols que van créixer a la postguerra no tenien referents, el talent de Fontana el va acostar als tres grans de la historiografia catalana.

D'ells hi va agafar el gust, el mètode i el compromís de la investigació històrica però només la seva mateixa entrega i visió l'han elevat a referent ètic. “Forma part d'un grup extraordinari de dones i homes que dediquen la vida a defensar i explicar, amb arguments, que hi ha altres formes més decents de fer les coses. Que hi ha una agenda alternativa a la impulsada pel pensament neoliberal. Que hi ha valors, arrelats en la Il·lustració, pels quals val la pena implicar-se. Que no és possible callar davant allò intolerable. Que cal abandonar les 'zones de confort' acadèmiques, el pensament 'còmode' i explicar allò que vertaderament està passant”, explica Romero.

Ara, Josep Fontana ha faltat a 86 anys desprès d'una llarga malaltia. Tot i això no va descansar mai i fins els darrers dies va treballar i va acudir allà on el cridaven. “Era d'una generositat molt poc freqüent i tenia una gran estima al País Valencià, que va suposar una etapa molt especial per a ell, així que venia tant com podia, no només amb els seus amics universitaris també mantenia molta relació amb professors d'educació secundària, anava a qualsevol curs de didàctica que el convidaven, vetllava molt per l'ensenyament de la història”, explica Pedro Ruiz Torres poques hores desprès d'assabentar-se de la mala notícia. Ruiz Torres que havia estat en comunicació amb Fontana pel llibre i sabia com l'havia rebut amb alegria, lamenta moltíssim la mort de l'historiador i la considera una gran pèrdua per a tota la societat.

Ruiz Torres va ser l'encarregat de fer la laudatio, la remembrança i elogi que presenta els honoris causa en la cerimònia de nomenament. I hi conclou amb una frase de Fontana que resumeix la recerca que va guiar tot el seu treball: “En aquest món d'avui, tan diferent d'aquell que ens havien promès, necessitarem, si volem evitar que es duguen a terme els futurs pessimistes que s'anuncien, una anàlisi històrica alliberada de tòpics i alleugerida de la càrrega morta de les esperances fallades,... una història que ens ajude a interpretar els problemes col·lectius per a entendre el món i ajudar a canviar-lo”.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
28 de agosto de 2018 - 18:59 h

Descubre nuestras apps

stats