La portada de mañana
Acceder
ENCUESTA | El PP agota el 'efecto Feijóo' pero sigue por delante del PSOE
EXCLUSIVA | Castilla y León ocultó un segundo sueldo del consejero de Cultura de Vox
OPINIÓN | 'Refundar la nada', por Esther Palomera
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

Julià Guillamon: “Els gèneres literaris només existeixen des del punt de vista comercial”

Guillamon és un escriptor polièdric que s’esmuny entre moltes cares i facetes, difícil d’etiquetar.

Lourdes Toledo

València —

0

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és un escriptor polièdric, amb moltes cares i facetes, difícil d’etiquetar. Però tampoc cal... És un autor que s’esmuny entre passions literàries i històriques, del periodisme cultural a la crítica i l’assaig literaris més acurats, passant per la literatura autobiogràfica, la història de la cultura, en particular de l’exili català, i la gestió cultural. Potser li queden pocs terrenys per explorar. És un “tot terreny” com el va definir Gustau Muñoz en el retrat que li dedicà en La vida dels llibres sota el títol El ‘nostre’ Julià Guillamon.

Guillamon ha escrit novel·la testimonial, llibres de memòries, assaigs, i s’ha mostrat i es mostra atent i encuriosit davant la vida cultural i literària en català de nord a sud, un fet que és d’agrair perquè la desconnexió interterritorial és forta i la crítica literària barcelonina rarament posa els ulls en els autores i autores valencianes. D’ací aquest “el nostre” que en deia Muñoz, i també per les arrels valencians per part de pare i per la relació propera que ha mantingut amb el País Valencià i amb aquesta ciutat nostra, amb admiració declarada pels paisatges, certs aromes i menges, entre elles, un record d’infantesa i joventut que tots dos compartim: aquells entrepans sublims, com ara els de “de blanc i negre”, de ca Barrachina, al cor de la ciutat. Un bar que Julià visità en alguna ocasió amb son pare –ho conta en el seu llibre El barri de la Plata- i al qual tornava quan venia a València per diverses raons, com ara els Premis Octubre.

Guillamon és un xic de barri, del Barri de la Plata, al Poblenou, fill de mare catalana, del barri de Gràcia, i d’un pare d’origen valencià, de Toga (l’Alt Millars). Un fill de classe treballadora que amb tenacitat, esforç, i sobretot una guspira literària i periodística ben aguda, s’ha fet un lloc en la cultura catalana. És probablement a hores d’ara un dels nostres escriptors i un dels crítics literaris més inclassificable, amb un criteri ferm i independent a l’hora de presentar i valorar una obra literària.

Va començar a treballar de periodista molt jove. Eren els anys vuitanta, quan el paper encara era el rei i la paciència, la reina. El 1983, amb a penes vints anys complits, començava a escriure al diari Avui. Agustí Pons, llavors cap de cultura, va anar a buscar-lo abans de llicenciar-se en Filologia Catalana perquè col·laborés amb el suplement Avui de diumenge amb entrevistes i amb articles de crítica literària. Com a part anecdòtica, conta Guillamon que Pons el tenia a la redacció hores i hores llegint novel·les, buscant retalls a l’arxiu i pensant en un bon qüestionari, mentre els companys de redacció tancaven les pàgines del dia. Estranyat al principi, Guillamon aviat ho va entendre: “Pons em preservava”. I així era: el diari invertia en ell com a futur entrevistador i s’assegurava unes peces de bon periodisme per a la coberta. La bona cuina demana cocció lenta, el bon periodisme, també.

Aquells anys han passat i ara tot va a corre-cuita i fonamentalment sobre la pantalla. Per sort, i potser per als addictes al paper, Guillamon ens sorprèn quasi tots els dissabtes des del suplement Cultures de La Vanguardia amb la seua mirada atenta de lector insaciable, heterodox i insubornable.

Però tornem a aquells inicis. El periodisme –diuen– crea addicció, i sobretot en aquells anys en què l’ofici encara era glamurós, es pagava bé i donava prestigi. I Julià Guillamon, de tarannà inquiet i rodamón, va sucumbir a la temptació i va deixar aparcada una carrera universitària que s’anunciava amb la seua tesina de 1986 i el seu treball, publicat posteriorment el 1989, Joan Perucho i la literatura fantàstica. Ho conta el mateix Guillamon en el pròleg que ha escrit per a la nova versió del llibre. “Seguia els cursos de doctorat, però havia abandonat la idea de ser professor. El periodisme et posava en contacte amb el món viu, et convidaven a espectacles, et regalaven llibres. Podies escriure cada dia i el que escrivies tenia un retorn immediat. La tesi doctoral, que havia de tractar de les guerres entre els defensors del realisme històric i els escriptors outsiders, va quedar a mig fer”.

Enguany se celebra el centenari del naixement de l’escriptor Joan Perucho. Un referent en la literatura catalana, i en concret, en la seua vessant fantàstica. Julià Guillamon ha esta i és el comissari de la commemoració que al llarg d’aquest accidental 2020 ha evocat i evocarà amb exposicions, conferències i reedicions els diferents escenaris i territoris on ocorre l’acció d’ Històries naturals, com ara la recerca del “dip” d’Històries naturals per la Morella de Cabrera, amb el record del tigre del Maestrat, general de les forces carlines als regnes d’Aragó, València i Múrcia.

Precisament era a Morella on aquesta trobada hauria d’haver tingut lloc, amb motiu d’uns actes relacionats amb aquest centenari. La realitat, però, de vegades supera la ficció, i l’arribada d’un virus amb nom monàrquic, desplegant el seu poder més absolut i despòtic, va obligar a cancel·lar aquesta celebració, l’entrevista, i tants altres actes i homenatges arreu del nostre territori. No obstant això, l’escriptor ha mantingut l’esperit literari i creatiu, i de fet, en plena pandèmia va veure la llum el seu llibre Les cuques (Anagrama), que ja va per la segona edició i acaba de sortir en traducció al castellà, i Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho, en Vibop edicions.

En tot cas, avui conversem amb Julià Guillamon sobre les novetats que acaba de publicar, però també sobre cultura i crítica literària, i en especial, sobre la reescriptura, sobre llegir o rellegir les històries de Perucho, per tal de retrobar-nos amb un dels autors més destacats de de la literatura catalana del segle XX, d’una imaginació desbordant, creadora d’obres com Les històries naturals, publicada per primera vegada l’any 1960 (i que enguany farà seixanta anys). Una novel·la d’ambientació històrica, una ficció amb un rerefons i personatges reals, alguns dels quals van trepitjar terres valencianes, i que el crític Harold Bloom va incloure en el seu polèmic Cànon de la literatura occidental.

Enguany celebrem el centenari de l’escriptor Joan Perucho. Un bon moment per a llegir o rellegir una de les obres més singulars i admirables de la literatura catalana, Les històries naturals. Amb tot el que ens ha vingut a sobre, ¿com va avançant fins ara la celebració?

Amb les dificultats que et pots imaginar. Moltes edicions i poca activitat “presencial”, que en diuen ara. Tot i així l’exposició sobre els vampirs i “Les històries naturals” s’ha pogut veure a Morella, Gandesa i a la Biblioteca Nacional de España a Madrid. Ara anirà a Berga i després a Barcelona i a Banyoles: els escenaris de la novel.la.

És un any de reedicions i reescriptura per a vosté. En el pròleg a la segona edició de Joan Perucho i la literatura fantàstica escriu: “Fa il·lusió, un primer llibre...M’hi veig com era quan el vaig escriure: tabalot, ambiciós, descarat i retòric. En parlava a totes hores [...]”. ¿Quina és la sensació de recuperar i reescriure un text tants anys després? Vosté mateix ha dit: “En reescriure’l...m’ha semblat que no traïa gaire aquell noi si li retocava l’estil”.

L’he reescrit de dalt a baix. Tot: no hi ha una línia igual. L’únic que no ha canviat és el títol. I ara he fet el mateix amb el meu primer llibre de ficció, “La fabrica de fred” (1991). En aquest cas, fins i tot el títol ha canviat: ara és “La fàbrica de gel”. És un privilegi poder-se reescriure. Estic content perquè em sembla que els llibres són bons i s’aguanten. A “Joan Perucho i la literatura fantàstica” he tocat llengua i estil. A “La fàbrica de gel”, el concepte mateix del llibre. Sortirà a començaments del 2021, publicat per Galàxia Gutenberg.

¿És Les històries naturals una novel·la difícil de classificar? És una novel·la d’aventures? De fet, no hi ha massa novel·la d’aventures en la nostra literatura. Potser es consideren un gènere menor, de poca volada?

“Les històries naturals” és moltes coses. Les dues principals: una novel.la fantàstica i un llibre ple d’humor. És literatura de segon grau: una paròdia de la literatura i el cinema de vampirs i de les cròniques de les guerres carlines. És el que explico a “Joan Perucho i la literatura fantàstica”. Perucho es va anticipar a la narrativa postmoderna.

Recentment ha vist la llum Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho, en Vibop edicions, un llibre de contes sorprenents i divertits. ¿Què trobem en aquest llibre de Guillamon i què de Joan Perucho?

El món és meu (cotxes de competició, pel·lícules de Fellini, Joséphine Baker, la decadència dels hotels de muntanya). I el mètode és de Perucho: literatura de segon grau: una recreació, una paròdia, en aquest cas de tres llibres de Perucho que m’agraden especialment: Botànica oculta, Els balnearis i Monstruari Fantàstic. La quarta història és una reescriptura del conte “Amb la tècnica de Lovecraft” que es titula “Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho”. Perucho va escriure un conte de Lovecraft portant-lo al seu món i jo he portat el món dels dos a la meva literatura. És molt divertit fer això. En totes les històries hi ha una contrainte (a més de la de prendre com a referència Perucho): hi han de sortir vins i curses de cotxes.

Fa uns mesos Josep Maria Muñoz publicava a L’Avenç una entrevista amb Vivian Gornick on l’escriptora nord-americana feia una reflexió molt personal sobre la lectura com a salvació en temps de crisi. I deia: “Jo pertanyo a una branca d’escriptura que abans es deia belles-lettres, i que no és teòrica, és totalment ateòrica. Belles-lettres sorgeix a partir de les teves pròpies impressions, de les teves experiències reals. I la lectura acadèmica sorgeix a partir de la teoria. Llavors, en el meu cas, no hi ha hagut mai cap rastre de teoria. Tot el que he escrit neix de l’experiència directa. Eren figues d’un altre paner, ells no feien res per mi i jo, res per ells. Cap acadèmic escriuria la crítica com l’escric jo. I si jo escrigués com a acadèmia no progressaria, m’ignorarien, em titllarien de journaliste, de periodista, que en l’acadèmia és quasi una paraulota.” ¿Què en pensa? ¿S’hi sent identificat?

Totalment. A “Joan Perucho i la literatura fantàstica” hi ha teoria. O, més ben dit, teories. A la primera part de l’estudi faig història cultural. A la segona, literatura comparada. A la tercera, narratologia. La cita inicial de Bioy Casares diu que “la gente afirma que muchas explicaciones convencen menos que una sola, però la verdad es que para casi todo hay más de una razón. Diríase que siempre se encuentran ventajas para prescindir de la verdad.” És el que penso. Després he anat evolucionant cap a les “belles-lettres”. Els llibres sobre Rosa Maria Arquimbau (“L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt”, 2016) o la biografia de Perucho (“Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació”, 2015) estan escrits amb una llibertat total, sense programa. Em considero més escriptor que no pas crític.

Parlant d’Arquimbau, fascinant aquesta dona. ¿Com va arribar fins a ella?

Des de fa molts anys m’interessen la cultura i la literatura, i la vida, en general, dels anys trenta. Jo ja havia fet articles sobre el periodista Carles Sentís, i una biografia d’un boxejador,  Jamás me verá nadie en un ring: La historia del boxeador Pedro Roca i per casualitat vaig descobrir Rosa Maria Arquimbau, em va sorprendre molt i m’hi vaig posar i l’editorial Comanegra de seguida va estar d’acord en fer-ne un llibre. Em va interessar molt el personatge. Allò que me més em colpia i seduïa d’ella era el fet de ser una dona lliure en els anys trenta i que tenia una idea de la sexualitat molt oberta i avançada per a la seva època, i per això, l’havien crucificada tots, els republicans, els franquistes i les altres dones. La trobava gamberra, divertida, provocadora i connectava molt amb noies que jo havia conegut de jove, noies lliures, a les quals la gent de seguida els carregava el mort “aquesta és una puta” i aquesta rebel·lia em feia molt atractiva. Amb el llibre l’hem posada en circulació, tothom la coneix i la cita, fins i tot el teatre Nacional li ha publicat les seues obres teatrals. Però trobo que encara és un personatge una mica mal vist. És un tipus de feminisme que, em sembla, no és el que més agrada.

I en aquest cas és un home qui s’interessa per la figura i el llegat Arquimbau

Sí, i és estrany que ho agafi un home. Normalment són les dones les que fan estudis de gènere, i ha passat que no ha estat acollida dintre de la comunitat feminista, i ha quedat allà, una mena de “jo i l’Arquimbau”. No és fàcil copsar l’esperit Arquimbau. Per mi, escriure i parlar d’Arquimbau ha estat com ressuscitar un cadàver, treure-la d’aquella mena d’exili interior. I, si bé no és la gran escriptora catalana, la Rodoreda tampoc no ho era als anys 30. Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany van reivindicar les autores dels anys 30, però aquesta dona no existia quasi en aquell moment, el meu llibre hi ha arribat quaranta anys després. Sempre s’ha preferit reivindicar la Rodoreda o l’Anna Muirà i hi havia molt poca gent que conegués l’Arquimbau i per això no se’n parlava. Com que jo no sóc acadèmic, vaig poder fer el que em donava la gana i crear “L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt”, un llibre diferent, hi he emprat estratègies d’escriptors, quasi com en una novel·la, o un assaig, té una mica de tot el llibre.

¿Una barreja de gèneres literaris?

Els gèneres literaris no existeixen, o en tot cas, només existeixen des del punt de vista comercial, però en realitat en l’escriptura fas el que et dona la gana, per exemple el llibre sobre la boxa i el boxejador, les línies entre gèneres són molt primes. Jo creo llibres mixtes que tenen narrativa, història, periodisme, com ara “El barri de la Plata”. Des del punt de vista del mercat literari aquesta idea no agrada, perquè el mercat és molt antic i d’idees més fixes, i clar, fan llibres industrials, però la tendència natural de la creació literària no és aquesta, no és industrial, va per una altra banda, per altres camins i la visió de gèneres es queda obsoleta. I aquesta barreja d’estils i veus, de “gèneres” no és pas d’ara, des de principis del segle XX que ve fent-se d’una manera natural, però la indústria del llibre no ha evolucionat tant.

Vosté mateix ha escrit recentment sobre els seus inicis en l’escriptura: “Seguia els cursos de doctorat, però havia abandonat la idea de ser professor El periodisme et posava en contacte amb el món viu, et convidaven a espectacles, et regalaven llibres. Podies escriure cada dia i el que escrivies tenia un retorn immediat.”

Vaig tenir sort que no em volguessin a la universitat: no hauria pogut fer res del que he fet. El periodisme és un penja-i-despenja, però, almenys en l’època en què vaig començar, et permetia conèixer gent interessant i escriure cada dia. El periodisme professional et força a interessar-te per coses que potser no t’interessarien. En la meva època m’enviaven a fer entrevistes, a cobrir exposicions, a sentir conferències i allò anava fent un gruix d’experiències. Els anys vuitanta van ser una època de canvi, molt estimulant: cada dia aprenies coses.

Canviem de terç. ¿Quina opinió li mereix l’edició en castellà a Catalunya, alguns apocalíptics –ja imaginarà vosté de quina corda són– temen pel seu futur i diuen que desapareixerà. ¿Vostè què troba: sembla que hi ha una convivència o una “conllevancia”? O potser senzillament viuen d’esquenes uns a altres, com ocorre en el cas del País Valencià?

Hi ha autors catalans i castellans que es coneixen i s’estimen. Editorials castellanes que editen en català. Els dos mons estan més barrejats ara que abans. Però no ho segueixo gaire. A causa d’una situació familiar complicada faig molt poca vida literària. Ho hauria de dir algú que ho visqués de més a prop.

¿Quin moment pensa que viu la crítica literària avui. I en concret , en els mitjans digitals? Quina valoració li mereixen iniciatives com ara Núvol o Catorze.cat o La Veu dels llibres, un mitjà digital valencià d’eixida recent?

Procuro no llegir gaire que diuen els altres crítics per no estar temptat d’escriure a reacció. És molt fàcil condicionar-se i jo no vull estar condicionat. He de dir que moltes vegades sóc jo qui fa la primera crítica i el problema desapareix.

¿Què opina de la revista de llibres Caràcters de la Universitat de València? Entre altres coses, sobreviu encara després de quasi trenta anys...

Hi he escrit algunes vegades i n’he estat molt content. Esperem que segueixi endavant, i en tot cas, que millori la seva distribució i arribi a més llocs. En una cultura com la nostra, amb uns mitjans que justegen, el perill és pensar que quan surt el llibre o la revista o quan es penja l’article a la xarxa, ja s’ha acabat. Llibres, revistes i articles són mitjans: si no tenen repercussió, si no es llegeixen, no fan la feina.

Em consta que estan digitalitzant-la, la qual cosa ajudarà. I ja que parlem de València, una ciutat i un territori que li queden propers en alguns aspectes... ¿Algun record de quan venia a València de xiquet i més tard durant els Premis Octubre que vulga evocar ara i ací?

El bar Barrachina i la casa dels caramels amb les pilastres plenes de caramels. La sensació de ser a casa. No sé si perquè m’estic fent gran o per què m’han passat moltes coses, però estic tancant etapes en la meua vida, i “El llibre de la Plata” va ser una manera d’enterrar els meus pares i tancar una porta. I justament en acabar el llibre, vaig regalar la casa de Toga a una cosina. Vaig tallar el cordó umbilical definitivament. Ara amb “Les cuques” també tanco una etapa de la meua vida, però també ho faig amb la reescriptura d’altres obres, que és una altra manera de tancar etapes. “El barri de la Plata” va significar, d’una banda, reconnectar amb la família, vaig anar al País Valencià, vam rodar amb À Punt, vaig anar al Poblenou, tot un viatge al passat.

Gustau Muñoz li diu El “nostre” Guillamon. ¿Ha llegit el perfil que en fa de vosté en La vida dels llibres on el proposa com a “cònsul honorari de les lletres valencianes a Barcelona”? És una de les seues ironies, però no deixa de tenir certa raó...

Sempre m’he sentit molt proper al País Valencià i amb “El barri de la Plata” (2017), més. Que bé que diguin això de mi, sempre m’hi he sentit molt còmode a casa vostra, la pena és que ara no he pogut tornar a València amb això de “Les Cuques”. De fet, fa uns anys, a La Plaça del llibre, on només hi havia autors valencians, a mi em van deixar venir com a mig valencià. I és tal el meu lligam amb el País Valencià, que jo vaig començar escrivint a la revista Canigó, que dirigia Isabel-Clara Simó, i que em va presentar el Gonçal Castelló, i allò primer que hi vaig publicar va ser una sèrie de quinze articles que es deia “La novel·la al País Valencià”, era l’any 1982-1983. Ningú ho feia això, aleshores, i jo ho feia perquè em sentia mig valencià i quan venien a Barcelona i quan venia jo a València, conversava amb Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Piera, Josep Lozano, Rafael Ventura Melià, tots els llegia i els coneixia. Sentia que allò era el meu món. Crec que al diari El Levante va sortir un article que es deia “El hombre que quiso ser valenciano·. El meu pare no era valencià, però ell va decidir ser-ho, tot i que havia nascut a la comarca de l’Alt Millars que són quasi més aragonesos que valencians. Com et deia, sempre he estat al dia dels autors valencians, d’Els treballs perduts de Joan F. Mira en vaig parlar molt i de Martí Domínguez també. Sempre hi he estat molt implicat i m’ho he mirat com una cosa pròpia. De fet, a Arbúcies vaig comprar els primers llibres de Piera i Navarro, i la primera cosa que vaig escriure va ser sobre un llibre de Piera editat per 3 i 4 Renou: la pluja ascla els estels: renou, a la revista Reduccions.

Parlem ara de crítica literària. Vosté escriu una crítica molt concreta, potser no sempre a gust de tothom. ¿N’és conscient?

Tant me fa.

Sense voler ser lacrimògena, i fugint de la queixa continuada, ¿no troba que hi ha una manca d’atenció cap a l’escena cultural valenciana des de Barcelona?

Hi ha poc espai. Però dintre del poc espai, déu n’hi do les coses que surten i en parlen. Els autors i autores valencians que publiquen a Barcelona tenen repercussió, els que no, ho tenen més complicat, perquè al capdavall són les editorials les que fan força per divulgar els autors.

En tot cas, vosté és dels pocs crítics catalans que ha escrit de manera continuada sobre Ferran Torrent, Manuel Baixauli, Joan Francesc Mira, Josep Piera, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, entre altres. ¿Potser vivim una mena de bon moment de la narrativa valenciana amb veus com ara Martí Domínguez (premi Òmnium Cultural, millor novel·la en català) o Manuel Baixauli, Gemma Pasqual (nominats per al premi Llibreter 2020) o Joan Benesiu que, a més, publiquen tots a Barcelona?

És un panorama normalitzat dintre de l’anormalitat que viuen la llengua i les relacions entre els diferents països catalans, que no és la ideal, com tothom sap.

¿Com valora la presència de les dones en els circuits culturals catalans, i en concret en els mitjans de comunicació? ¿Creu que hi ha una equitat i un equilibri de presència entre artistes i escriptors homes i dones? Sovint molts programadors culturals són homes ¿hi té a veure?

Estic molt allunyat d’aquest món de programadors. En el món literari i de la crítica, que és el meu, diria més aviat que hi ha una discriminació positiva. Jo sempre he tingut dones de caps en el món de la comunicació i de la gestió cultura, més dones manant-me que homes, i amb càrrecs de responsabilitat. Mira, Irene Solà, Marta Orriols, Eva Baltasar, Maria Climent, Carlota Gurt, entre altres, surten contínuament a la premsa i als mitjans, en general. Jo diria que potser el públic lector és més femení, i que la majoria de lectors són lectores, de ficció sobretot. Trobo que sempre acabem fent més desplegaments d’autores, i a mi em compren millor si proposo vendre un tema de dones que d’homes. Crec que la literatura escrita per dones és més dinàmica i expliquen coses que tenen més interès que aquelles que, ara per ara, expliquen els homes. Els homes han perdut una mica els papers, els rols tradicionals, i hi estan més perduts. Vull dir, la gent llegeix coses amb les quals se sent interpel·lada, reflectida, coses que li diuen coses a ells i a elles. La gent busca una connexió amb allò que lligen. I aleshores, hi ha un tipus d’autora que fa un tipus de llibre que està dirigit a una franja on hi ha moltes lectores. En gran part, ha desaparegut el lector que llegeix amb l’únic criteri de la qualitat literària, tot i que hi ha llibres de molt bons, però aquesta connexió de temes i mirades és un factor que influeix moltíssim a hores d’ara. A més, hi ha una diferència fonamental respecte els anys trenta. Ara hi ha moltes lectores, i abans no n’hi havia. El fenomen literari dels anys trenta era diferent. Per exemple, cap dona escrivia crítica literària, tret de la Mercè Rodoreda. Ara bé, quan dius aquests coses, que es llegeix seguint la identificació amb la història que s’explica, has d’anar amb compte, perquè la gent s’empipa una mica. El que vull dir és que abans llegíem el Camilo José Cela, per posar un exemple, i ningú s’identificava amb la història que ell contava, però el llegíem. A Marta Rojals, posem per cas, la llegeixen moltes dones que s’assemblen amb ella, que simpatitzen o empatitzen amb ella. El factor empàtic és un factor que cada cop s’ha fet més important, com ha crític ho he viscut i ho he vist, jo he llegit autors valencians perquè hi connectaven.

¿Parlen les dones més de llibres escrits per altres dones que no pas els homes?

No ho crec pas.

Ja que estem fent una entrevista, parlem d’entrevistes. Darrerament hem vist publicats Retrats paral·lels, de Montserrat Roig, una selecció de les seues millors entrevistes i Déu entrevistes (Comanegra) una selecció de les seues entrevistes publicades al diari Avui durant els anys vuitanta. En el pròleg a aquest llibre escriu vosté, i diria no li falta raó: “una de les raons per les quals els escriptors catalans de les últimes dècades no són més coneguts i valorats és la desaparició d’aquesta mena d’entrevistes”. ¿És l’entrevista un gènere en perill? ¿Quin moment viu el periodisme cultural en català? ¿Què ens en falta, què ens en sobra?

Calen tribunes per poder fer entrevistes llargues, talent per fer-les i respondre-les bé, que interessin, i lectors perquè el que s’hi diu tingui algun efecte. La Montserrat Roig feia unes entrevistes que han esdevingut històriques i s’han anat publicant i reeditant. Pel que a mi respecta, et diré que jo feia unes entrevistes molt lliures, i era molt jove, feia el que podia. Trobo que jo era tant jove que hi jugava una mica inconsciència també, com per exemple, en l’entrevista amb Borges. Hi ha gent que em diu: “quan llegeixo les teves entrevistes, tu no tens cap filtre ideològic ni literari, però la Montserrat Roig hi projecta una mica més la seva ideologia o preferències”. El cas és que Roig li fa una entrevista a Perucho on s’acaben quasi barallant. Hi ha qui diu que algunes entrevistes estaven fetes des de la crispació. Jo no ho hauria fet mai, si parlava amb Espinàs que no m’interessava jo em posava en el món de l’Espinàs. Trobo que de vegades, les entrevistes de Roig i Baltasar Porcel -quan ell anava a veure un personatge hi prenia partit- són entrevistes fetes per militants, entrevistes a l’atac, jo no ho feia així. Potser com que jo sóc un escèptic, no anava amb les meues certeses a barallar-me amb ningú, fins i tot quan em va tocar el Molas, el catedràtic que representava un món del qual jo volia sortit voluntàriament, vaig entrar-hi de nou, en aquell món. Jo penso que feia unes entrevistes més postmodernes, on anava adaptant-me a la situació de cada personatge diferent. Hi ha altres autors d’entrevistes bons, com ara de Jordi Coca, Joan Rendé i Masdéu, Marta Nadal, Josep M. Muñoz, però Montserrat Roig i Porcel han quedat com a referència. Quan vaig publicar la meva selecció d’entrevistes, vaig dubtar i finalment vaig deixar el llibre en deu entrevistes, en lloc de dotze, com pensava al principi, i finalment vaig rebutjar la de Brossa i la de Gimferrer. Les que hi van sortir, les vaig retocar una mica en l’estil, no ho necessitaven, però milloraven. Ara voldria fer un llibre tipus Tom Wolfe amb articles de crítica del món cultural des anys vuitanta, i tornaria de nou a la reescriptura.

Parlem de llibres ¿Es publica massa? ¿S’escriu massa?

Tot és relatiu. Però hi ha molta gent que se sent cridada a ser escriptor, és una evidència. També hi ha molta producció literària industrial, més que mai. I no només per part dels autors de best-sellers. Pla escrivia un llibre cada any. Jo sóc més de la idea que u s’ha de saber dosificar, no s’ha de publicar tant, però també, si tens coses a dir, per quina raó has de deixar-les de dir, per què has d’ajustar-te a cap ritme.

Vosté, per la seua part, no para. Ara ens sorprèn amb els contes de Vi i Benzina, però també amb Les cuques.

Són dos llibres curts, “Vi i benzina” molt curt. No em considero un escriptor que contribueixi a la inflació literària. La major part dels llibres meus que han sortit darrerament han estat reedicions o recuperacions. No sóc conscient d’escriure molt, el que sí dic és que sóc conscient que llibres escrits fa trenta anys es poden reeditar perquè tenen un valor, i no hi ha tants autors que ho puguin fer. Jo he pogut recuperar l’obra anterior, i n’estic molt content, com ara el Perucho de l’any 89 i que tingui sentit avui. Si mires la meva obra, quasi tot és complement o reedició, són farbalans del vestit, no són elements fonamentals ni obres noves, tret d’ “El barri de la plata” i “Les Cuques”. Durant molts anys he estat dedicat i absorbit pel món del periodisme i la comunicació cultural i he publicat molt poc, i ara és el moment, si no ho faig ara, quan ho faré. La meva generació de jove publicava molt, i jo per prudència o per sort, vaig publicar poquet i crec que vaig fer bé. De gran tens més coses a dir i tens les eines més esmolades. U ha d’anar amb compte i vigilar, no cansar els lectors. Un tema important i no es diu prou és la gestió de la pròpia obra, no és només escriure llibres, sinó que tu has de gestionar la teva obra, què faré ara, per on continuaré. És important tenir al cap un projecte, de molts llibres o de pocs, com sigui. En tot cas, l’avantatge que trobo de començarà a publicar tard o publicar poc durant uns anys és que no et cremes. Jo no m’he cremat. He vist gent al meu costat que hi havia sortit amb gran ímpetu i energia i se’ls havia acabat el món. També hi ha una qüestió, que el món ara és els joves, la qual cosa ha canviat molt respecte a fa unes dècades. Quan jo començava el món dels sènior era el que predominava, i ara hi ha més espai per als joves. Hi ha un moment que deixes d’estar en el centre de la història. Pere Calders, per exemple, va tenir més èxit quan tenia setanta anys. Ara vivim en un moment de la immediatesa, i és diferent. Per això crec que cal saber gestionar la teva obra, ara què faré, com ho faré, i saber donar-li un sentit. I és una part clau de l’obra d’un escriptor i no sempre se n’és conscient.

¿Què ha significat escriure un llibre com Les cuques, amb tant implicació emocional i vital?

Ho he escrit perquè ho necessitava, en uns anys que no podíem acostar-nos al bosc, després d’un problema molt greu de salut, un vessament cerebral de la meva dona. No hi ha càlcul literari ni editorial: neix d’una necessitat íntima. “Les Cuques” ha sorgit perquè jo sempre m’he considerat un escriptor, no un crític. Certa gent té un concepte molt antic del món, troben que es composa de lectors, escriptors i crítics. Per a aquesta gent, el crític és un senyor amb ulleres de pinça que seu a casa a llegir amb sabatilles d’estar per casa. Ara el món no és així, tots estem barrejats, som creadors, crítics, treballem en el món de la comunicació. ¿Per què em diuen crític? Perquè em volen treure del mig, em sembla, tinc la sensació. Jo em considero un creador, un narrador. Faig exposicions, llibres de còmic, faig memòria, parlo de la natura. La gent et marca, “aquest és crític”, i ja vas llest. Resulta que escric “Les cuques”, i clar, ara la gent diu: aquest entén d’això? I tant que hi entenc! El que passa és que he fet coses variades, com ara sobre el món industrial, el Poblenou, fent coses que m’evitaren repetir-te. El que tinc en ment ara és fer una ficció pura, que no tingui res a veure amb mi. Jo he intentat fer llibres diferents uns dels l’altre, amb personalitat pròpia i marcada, però que no sigui el mateix llibre allargassat. Potser la gent es despista, però jo intento que dada llibre sigui autònom i amb vida pròpia, tot i que estan combinats i interrelacionats. Tant “El Barri de la Plata” com “Les Cuques” són històries que queden obertes, que la família tornarà a la muntanya, parlo de l’hostal de meva mare. Els meus llibres, fins i tot el dedicat a Arquimbau o a Perucho, no són novel·les però es llegeixen com si fossin.

Trobe que vosté té una manera ben peculiar d’escriure sobre la natura. A mi m’agrada. Potser a altres no tant. En tot cas, ¿com la definiria, si això és possible?

Ho han de dir els altres, això. Els que els agrada i els que no. Jo no en sóc expert, ara a través del tuiter la gent em segueix i segueixo gent, i clar, jo soc escriptor, no científic, i vaig amb cautela, però de la gent del món científic només rebo comentaris positius. Normalment les coses que vénen de fora solen ser poc fiables, però en mi veuen que sé de què parlo, i m’obri les portes a lectors que no són habituals. Tu, com a escriptor, has d’anar creant els lectors, i això ens passa avui més als homes escriptors que a les dones. Les dones ja tenen més lectores dones, com deia adés, hi ha més empatia. En canvi, els homes ens hem de crear els nostres lectors llibre a llibre. Jo vinc de la literatura experimental dels anys 70 i 80 i si la gent no m’entenia, que els donessin. Amb el temps, però, em vaig adonar que tot això no podia ser i ara faig una literatura que connecta amb la gent, que crea empatia amb els lectors i lectores. Amb “Les Cuques” m’ha passat. A més, jo faig una literatura on agafo molt del meu entorn, i la gent surt i es reconeixen al llibre, i vénen a les presentacions, i a mi això em resulta molt interessant. De vegades la literatura és molt abstracta, tancada en ella mateixa. Hi ha gent que em diu que ells ho han viscut paregut a Les Cuques. Si tu agafes uns temes de la realitat que es converteixen en matèria literària, i ho elabores, quan ho tornes al lector, el lector s’hi sent identificat. La gent que no és del món literari s’ho veu amb claredat.

De fet, l’escriptor i crític Josep Iborra diu en L’Estupor, en concret en “La virtut de Pla” que Josep Pla parla de les coses, de la realitat, i la realitat sempre tranquil·litza.

Jo no dic que ho hagi de fer tothom. Jo ho he fet així ara, i segurament en faré d’altres, i per mi ha estat una experiència molt positiva, com ara “El barri de la Plata”, on parlo dels valencians del Poblenou, que la gent ho ha fet una cosa pròpia. Potser hi ha, en general, una intel·lectualització molt gran i una certa indiferència cap al lector, però en els meus llibres hi ha una empatia, una intenció per recuperar els lectors. Això t’ho dona el periodisme. Si tu fas un article que és un rotllo, ningú s’ho llegeix, hi ha un element de seducció darrere d’una columna i un article, si no atreu i no interessa, no s’ho llegeixen, si la gent no hi entra i no s’ho llegeix, quin sentit té, la teva vanitat i poc més.

El barri de la Plata és un llibre de memòries, un documental, auto ficció, vida novel·lada. Difícil d’etiquetar, i segurament per això força atractiu. ¿Podem parlar d’un boom de l’auto ficció? ¿Estem saturats de fantasia? Què en pensa, vosté que precisament li ha dedicat tant de treball a la novel·la fantàstica.

Llegeixo molta literatura autobiogràfica que no m’interessa gens. A d’altres no els interessarà el que faig jo. El que marca la diferència suposo que és la intensitat i la capacitat de transmetre allò que has viscut, És a dir: que el que t’ha passat pugui ser intens, interessant i útil per als altres. Ara vull acabar la biografia de Josep Palau i Fabre, que farà parelleta amb la de Joan Perucho. Després he d’enllestir un llibre que tinc molt avançat que es diu “El rellotge verd”, que connecta amb “El barri de la Plata”. És un retrat dels anys 80 i 90. I després m’agradaria escriure una novel·la de ficció, de dalt a baix, sense res personal ni autobiogràfic. “Vi i benzina” ha estat, en part, una provatura d’això nou que m’agradaria fer.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats