Molts recordaran com la Transició va descol·locar, fatalment i en tots els sentits, a alguns que al llarg del franquisme havien desenvolupat un esperit crític insubornable. Els va passar com a Chamfort amb la Revolució Francesa: havien renegat del vell orde col·laborant en tot el que van poder per a destruir-lo, i en arribar el nou es van sentir ràpidament decebuts. Eren els anys que algú va anomenar, de manera una mica cursi, «del desencant». Així com molts havien desactivat oportunament la seua criticitat per a servir al nou règim constitucional, uns pocs s'havien entestat a mantindre desperta la seua amb resultats letals per a ells, perquè es van veure foragitats dels nínxols que suposadament havien d'albergar-los, siga perquè els repugnava ficar-se allí, o siga pel rebuig dels gestors del nou hàbitat intel·lectual, que no necessitaven tanta acrimònia, i per l'oposició dels beneficiaris d’aquest hàbitat, que eren més dòcils i en molts casos notòriament mediocres.
Hi ha en les hemeroteques exemples de brillants humoristes, columnistes i plumífers en general que en aquells primers anys de la Transició van caure a poc a poc en terra de ningú, o van ser emparats per mitjans amb una línia editorial que estava en les antípodes del seu currículum i el seu perfil. Poc importa si aquelles publicacions actuaven per oportunisme o per humana pietat. El ben cert és que individus que havien destacat en la trinxera de l'antifranquisme per la seua irreductibilitat —en tots els àmbits de la cultura, no sols en el de l'escriptura—, o bé es van evaporar de la nit al dia, o bé pareixien haver-se tornat d'extrema dreta de sobte, si es jutja pels llocs on recalaven i per algunes coses que deien, que contradeien el discurs que començava a dominar. I el més trist és que alguns, menats potser per un despit fins a un cert punt comprensible, confirmaven fefaentment aquesta impressió.
No és el cas d'Agustín García Calvo, filòsof, filòleg, poeta i anarquista conspicu, que va acabar escrivint en el molt dretà diari La Razón, mentre alguns contentadissos que havien estat alumnes seus reeixien en els mitjans suposadament progressistes sorgits a l'abric del nou règim. Quan va editar el recopilatori dels articles publicats en aquell periòdic —37 adioses al mundo és el títol—, es va sentir obligat a escriure un pròleg justificatiu. En ell començava desvelant que havia rebut retrets per part dels seus amics per escriure allí, i afegia, amb la seua peculiar sintaxi i ortografia, que «las contradicciones que, como ente real, le tocan [a La Razón] le han hecho abrirme un rincón entre sus páginas, más decididamente que otros Órganos más críticos y más al tanto de los Tiempos, y yo, como cayendo un poco de las nubes, no he tenido empacho, contradictorio como a mi vez soy, en acogerme a su invitación para despotricar un poco, en tanto y no que se nos abre algún resquicio para dar escape a un DIARIO DEL REVES». Una lectura atenta d'aquest petit paràgraf revela quasi tot el que es pot dir sobre la situació.
Tot pareix indicar que estem vivint un moment semblant. Vagareja per ací a la deriva una armada de vaixells atrotinats amb una plèiade d'eximis reguinyosos a bord, aus de mal averany que aboquen impulsivament una prosa generalment vidriòlica i cada vegada més amarga, amb què tracten d'impugnar les noves formes de la realitat que viatgen en una nombrosa flotilla de mitjans digitals, blogs i altres d'invents de la galàxia Marconi, xalupes de totes les grandàries atapeïdes de col·legues seus lliurats a la tasca de crear grans consensos —començant pel que els manté units—, disfressant-los, si cal, de grans discrepàncies. En aquest escenari no falten els pirates, però ara per ara la batalla dialèctica es dirimeix principalment entre aquests dos grups. Davant d'això, un està temptat a pensar que mentre emergeix una nova elit d'intel·lectuals orgànics, els que copaven aquesta categoria durant la Transició estan tractant de sumar-se al canvi o d'aferrar-se a una dissidència desesperada i sense futur, com feren anys enrere els seus predecessors, els antifranquistes desenganyats.
Però hi ha alguna cosa que no encaixa en l'analogia. És cert que estem en els moments finals d'una etapa liminal, que és quan els canvis que s'han anat gestant a poc a poc es precipiten de forma cataclísmica arrasant tot el que enxampen, generant molts residus i arrossegant una gran quantitat de sediments. Però aquests mandarins del postfranquisme —emprant la terminologia de Gregorio Morán—, que majorment s'atrinxeren en certs periòdics tradicionals d'àmbit estatal —les granges on es criaren, una «paròdia d'intel·lectual col·lectiu», com va definir l'esmentat periodista a un d'aquests mitjans—, més que res estan embrancats en una logomàquia bel·licosa amb un independentisme hiperbòlic, vodevilesc i pueril que no és sinó un altre vaixell rovellat de la Transició que davant la falta de combustible està començant a cremar els mobles. I estan embrancats, sobretot, en la baralla verbal amb una esquerra heterogènia i dispersa que ha canviat la claredat d'altres temps per l'artifici semàntic, una cosa que minva la seua eficàcia i amenaça d'escorar-la cap a la distopia, però que la fa especialment corretjosa en el pla dialèctic.
No, el discurs agre i estèril dels ja provectes escribes de l'statu quo posterior al franquisme no recorda gens al d'aquells que van contribuir a arraconar. I sospitosament, a mesura que va passant el temps s'assembla més i més al dels intel·lectuals orgànics del Movimiento que vingueren a substituir. El que sorprén és que encara vulguen fer passar els seus rancis sil·logismes per insubornable trellat i que de vegades ho aconseguisquen. Han copat durant massa temps un espai que segurament mereixia un ús millor, i pels esvorancs de la seua prosa encara hegemònica s’entreveu un erm. Els fulls solts d'aquest «diari del revés» a què al·ludia García Calvo continuen en blanc, a l'espera d'una radicalitat crítica que estiga disposada a obrir sense melindros la caixa de Pandora de la lucidesa, en el fons de la qual, com és sabut, es refugia l'esperança. Ara mateix, aquests fulls ni els escriuen uns perquè no era aquesta la seua funció, ni difícilment els podran escriure els altres, perquè —i en això s'assemblen, tot i que els coste d’admetre-ho— són els que estan avui feliçment «al corrent dels Temps», com assenyalava amb ironia García Calvo, «predicant la Realitat al servei de l'Emperador», en paraules també seues i en les quals, avui com ahir, segur que ningú no es vol reconéixer.
0