El lector segurament recordarà aquells llibres falsos que certa gent coent utilitzava per a decorar el seu moble de saló d’estil remordiment. N’hi havia d'una gran qualitat, que aconseguien fer veure garsa per colom si els propietaris de la casa no cometien l'error de posar al seu costat els pocs volums de veritat que atresoraven. Normalment, algun vestigi de les seues lectures infantils, algun manual escolar, un altre de cuina, la guia telefònica i el volum enquadernat en cartoné que regalava Bancaixa per Nadal. La misèria neorealista d'aquesta xicoteta col·lecció delatava la sumptuosa bijuteria dels de cartó pedra. Encara els venen en AliExpress o en Amazon, però a hores d’ara costa d’imaginar qui els compra. Ningú que estiga mínimament al dia —i tots n'estem, ho pretenguem o no— pot voler donar-se to amb això. L'altre recurs per a simular una cultura que no es tenia era comprar les col·leccions de quiosc. Tenien l'avantatge que resultaven més barats i que eren llibres de veritat, o això se suposa, perquè la majoria no han estat oberts mai. En tot cas, és igual.
Ara hi ha webs que proposen obertament comprar llibres per a decorar. Et donen suggeriments per a col·locar-los de manera casual en el terra, al costat de la bicicleta vintage, davall de la col·lecció de panys o de culleres de fusta, damunt dels mobles d'estil ètnic o com a suport d'un llum, per tal de donar «un aire chic, bohemi i intel·lectual» a la teua llar. No es tracta ja d'intentar disfressar les pròpies carències culturals, sinó d'impostar enterament un estil de vida, objectualitzant el llibre i reduint-lo a un element decoratiu, a una antiguitat, a un element més o menys exòtic, més o menys anacrònic. La seua funció primitiva ha esdevingut obsoleta i nosaltres, amb el nostre sofisticat sentit estètic, li’n donem una altra. L'operació ix barata, ara que proliferen les botigues de llibres de segona mà, que pareix que és l'última eixida mitjanament digna que els queda als llibres davant la creixent depreciació de les biblioteques personals, les biblioteques autèntiques que aquells ingenus aspirants a burgés il·lustrat substituïen per un decorat.
El que segurament no sospitaven aquells artistes del kitsch és que el que feien els il·lustrats a qui tractaven d'imitar tenia punts de contacte amb la seua superxeria, perquè, en general, els que han estat seduïts pel llibre i la lectura sempre han comprat molts més títols dels que han pogut llegir mai, menats per un impuls irrefrenable i un pensament tan màgic com el seu. Els uns i els altres, cada un a la seua manera, pintaven en la paret bisons que mai no caçarien. Calculadora en mà, quatre mil llibres és el màxim que una persona raonablement longeva pot llegir al llarg la seua vida. Sent realistes, entre mil i dos mil. Això en el cas que no haja de passar-se dotze hores repartint pizzes per a guanyar-se la vida. Però hi ha biblioteques personals molt per sobre d'aquesta xifra. Umberto Eco en tenia més de 50 000. Saramago, 20 000. I Hitler en va acumular 16 000 després de cremar-ne uns quants, fins que la intensitat del seu treball li va impedir llegir amb l'assiduïtat desitjada, segons conta Lothar Machtan en The Hidden Hitler. Passant per alt aquesta última dada, que als que estan convençuts que la lectura és un hàbit inequívocament positiu segurament resultara pertorbadora, rodejar-se de llibres, tot i saber que no tindràs temps de llegir-los, ha sigut per a molts una espècie de barrera de protecció enfront de la barbàrie, un rebost d'esperances, una forma de consol que pot ser opressiva, perquè ens recorda les nostres limitacions vitals i intel·lectuals, però també alliberadora, perquè crea al nostre voltant un vast espai per explorar que, en certa manera, està sota el nostre control. Així doncs, no cal estranyar-se que alguns, en compte de comprar llibres per a omplir de contingut les seues cases, o simular-ho, hagen comprat cases per a ficar els seus llibres.
Però vet ací que cada vegada són més els posseïdors d'una biblioteca voluminosa, i no precisament aleatòria, que estan aclaparats per la necessitat desfer-se dels llibres que han anat amuntegant al llarg dels anys, perquè ara mateix s'han convertit en una incòmoda herència. Abans, heretar-ne una dels pares era una sort inusual. Ara veuen que els fills no tenen espai, no aprecien els llibres o ambdues coses, i que les institucions públiques a què alguns s'han dirigit per a fer-ne donació els rebutgen. Com a màxim, es mostren disposades a espigolar-les i quedar-se uns quants exemplars, que segurament digitalitzaran i entaforaran en algun soterrani. Mai abans havia sigut tan fàcil dotar de fons una biblioteca pública com ara. En poc de temps podria formar-se un catàleg extraordinari. Però pareix que les autoritats no estan per la labor. I la qüestió no és la de poder duplicar fons existents en altres parts del globus, que també, sinó la de classificar i estudiar biblioteques particulars que en alguns casos tenen un interés indubtable, perquè una biblioteca no és un muntó de llibres, o no sempre, no cal explicar-ho. Independentment d'això, vendre-la al pes o donar-la a una ONG per al seu desmembrament és un destí dolorós per al seu propietari.
Sorprén l'optimisme que molts manifesten davant del futur dels llibres de paper, i sorprén més encara que entre aquests optimistes hi haja alguns que estan en el tràngol de practicar l'eutanàsia a la seua preada biblioteca. Certs fenòmens al·lucinatoris, com les fires del llibre, contribueixen a fomentar aquesta forma de negacionisme: els llibres que els autors es compren entre si, els molts llibres infantils i juvenils (pels que algun dia ens haurien de demanar comptes), els llibres premiats que es compren per a regalar, la compra ritual anual amb descompte, la compra fetitxista per a aproximar-se a un autor mediàtic, la compra impulsiva o de compromís de qui només pretenia prendre el sol o matar l'avorriment, la de bestsellers de moda i resta de quincalleria destinada a complir en algunes prestatgeries la mateixa missió que els antics llibres de cartó pedra… Descompta tot això i moltes altres perversions que afecten el món de la indústria cultural, i veuràs què en queda. Diuen les estadístiques que la indústria editorial creix, i els grans grups, que cada vegada en són menys però cada vegada més grans, s'hi vanten. Però és la mateixa afirmació que sentim de manera insistent respecte del conjunt de l'economia: proclamen una recuperació que només es reflecteix en les grans xifres, però no en el dia a dia.
La major part dels compradors primaverals de caseta no posa els peus en cap llibreria al llarg de l'any, i aquestes continuen tancant en una successió imparable, que els intents voluntaristes d'obrir-ne de noves no contraresta. Els prestatges buits ja no avergonyeixen ningú. El llibre ha perdut el seu estatus. És cert que han aparegut noves formes de lectura, però també ho és que els illetrats han trobat el camuflatge perfecte en la nebulosa digital. La desaparició del llibre de paper del paisatge quotidià, tant del domèstic com del públic, és un fet, i aquesta absència progressiva té uns efectes que poden percebre's en temps real. El llibre imprés és un objecte que està desapareixent acceleradament de l'imaginari col·lectiu, i amb ell bona part de les seues propietats ancestrals, començant per les totèmiques, unes propietats que el llibre electrònic —en el cas de la literatura—, o Internet —en el de les obres de consulta—, no poden substituir per la seua falta de corporeïtat. Caldrà consolar-se pensant què pot haver-hi de positiu en tot això. Segur que si llaurem fondo, trobem alguna cosa.
0