Ser o no ser, aquesta és la qüestió per consens general, almenys des que ho va dir per primera vegada el Príncep de Dinamarca. Però una vegada s'és, la qüestió és com. L'única qüestió, de fet. Perquè no es pot ser sinó sent. I s'és davant dels altres. Si alguna vegada pogué ser d'una altra manera, ja no. És una cosa que alguns intueixen amb més força que la resta, i moguts pel temor de tornar-se invisibles, per la por de desaparéixer per un excés d'introversió, es lliuren a un exhibicionisme més o menys entusiàstic. És un fenomen relativament recent, perquè abans hi havia una cosa que s'anomenava sentit del ridícul i una altra que s'anomenava escarni públic. El sentit del ridícul ha desaparegut, i aconseguir que l'escarnisquen a un, avui és tot un triomf. Continua sent millor si t'aclamen, però si et toquen amb la punta d'un pal és que suposen que estàs viu, si més no. No hi ha res pitjor que ser ignorat. I perquè això no ocórrega un està disposat a fer qualsevol cosa, sobretot si hi ha una càmera a mà. Aquesta ha passat de ser l'artefacte que et roba l'ànima a ser el que te la dóna.
Tot està pensat perquè sentes la necessitat de ser algú i perquè ho aconseguisques. És una cosa que pareix nàixer de l'interior de cada individu, però s'estimula constantment des de fora, fet que no deixa de ser sospitós. I per a aconseguir l'anhelat objectiu d'existir, cada un adopta la seua estratègia en funció del que considera les seues aptituds i les seues possibilitats, si de cas matisant els seus actes per una àmplia gamma d'escrúpols a extingir. Excepte algun estrafolari, ací no hi ha qui aconseguisca sentir-se algú a soles amb si mateix. Si no et reflecteix aquest espill de fira que són els altres, donat per inexistent. La majoria necessita un cercle que mai no és prou ampli: la família, un grapat d'amics, el seu barri, el seu poble, la nació, el món. D'ací sorgeix una àmplia fauna de gent sociable, arreglaparròquies, demagogs, salvapàtries i regidors de festejos, el cel els confonga a tots. Gent que arrossega altres malastrucs en la seua necessitat ser algú: la seua parentela, els seus col·legues, els seus conveïns, els seus compatriotes o la humanitat en bloc. Són algú en la mesura que aconsegueixen que una multitud més o menys nombrosa s'adone que ho són.
En paraules de Margarita Rivière, la fama és la nostra indumentària vital. El que vol dir que si vosté no és famós, encara que només siga entre els borratxos del bar del cantó, és que va nu, és que és un desgraciat, un ésser ignot, un ningú. Per això hi ha establert un ampli sistema d'obtenció de reconeixements. Al millor empleat de la setmana, al fill predilecte, al faller que millor desfila, a qui té el gos que lladra més fort, a qui escup més lluny pinyols d'oliva o al que millor canta les essències del terrer. Competicions que van acompanyades dels seus respectius guardons: una foto enganxada en un tauler, uns bunyols d'or, un trofeu de llautó, una flor natural, la victòria electoral, la bèl·lica, arribat el cas, o el que cadascú es concedeix a sí mateix quan tria l'avatar per al WhatsApp.
El nostre model sempre havia estat els dels artistes. Créiem que era admiració, però era enveja el que sentíem envers els que adquirien rellevància gràcies al conreu de la literatura, el cine o les belles arts. Ara que comencem a tindre-ho clar, la nostra atenció es dirigeix indiscriminadament cap als que gaudeixen de renom, que ja no són aquells esforçats adoradors de les muses, sinó els que es refocil·len en una estranya i paradoxal fama anònima. La mesura de la seua algunitat són els comptadors digitals. No saben qui els veu, qui els llig, els riu, els odia o els enveja, però els poden comptar, saben que estan allí, mirant-los, i aquest guarisme que creix dia a dia és el que els fa sentir-se part de la realitat, part de l'univers de les coses existents. Tot això requereix mostrar-se —una cosa que abans no era obligada—, desprendre's del pudor, no tant pel que fa a perdre les formes, la dignitat, el respecte per la pròpia imatge, com a la pèrdua de la vergonya a l'hora d'exhibir la pròpia neciesa, que es reivindica amb un ampli ventall de pràctics arguments relativistes («cada un té la seua opinió», «sobre gustos no hi ha res escrit», «a veure si no puc dir el que pense»). Atés que el que importa és la fama, valor absolut que es retroalimenta, dóna igual què és el que ens fa famosos. No sols no ens importa el ridícul, sinó que hi ha els que opten per ell obertament, perquè no s'ha inventat una via més ràpida per a acumular notorietat.
És un fenomen ètic, més que estètic, que ens deslliura d'haver de justificar les nostres accions, les nostres idees i actituds. Tan sols necessitem que un grup significatiu d'alter ego les validen. Abans es podia no ser famós i no passava res, el fet d’existir el certificava un conjunt de sensacions íntimes que han anat perdent el seu valor. Es podia ser més o menys, però ningú dubtava que era algú. Dialogàvem amb la naturalesa, amb els nostres records, fumant un cigarret, xuclant un tros de regalíssia o pixant mentre miràvem l'horitzó, com feia Josep Maria de Sagarra («Pixo a l'abim: / al fons la mar blava, ⁄ allà el cap de Begur, ⁄ aquí el cap de la fava»), i dialogàvem, sobretot, en i amb la soledat. Sense anar més lluny, Hamlet se les arreglava d’allò més bé raonant amb una calavera. Ara tots ens sentim palmeres caient en una illa deserta. Ens han anat canviant aquells assequibles mitjans d’interlocució per altres que normalment van a piles. Ja s'han encarregat de devaluar tot el que no reflecteix, tot allò que no produeix eco. I si la nostra imatge no es reflecteix ni la nostra veu reverbera, no som ningú. D'ací que, si experimentem alguna emoció que ens fa sentir algú mirant el crepuscle, simultàniament sentim la necessitat que conste en acta. Fem una foto i l'enviem a un satèl·lit que l'escampa per tot el planeta, com qui compleix amb un requisit notarial, com qui mostra la seua fe de vida.
0