La novetat no és que hi haja una pandèmia. A hores d’ara tots sabem que per aquests paratges va haver-hi una pareguda fa cent anys, que n’hi ha hagut al llarg de la història i que les continua havent-hi en llocs cap als quals ningú no mira i de les quals quasi ningú no parla. Com altres s’han encarregat ja d’assenyalar, la novetat rau en el fet que és la primera vegada que una d'elles paralitza el món. I ho fa quan la velocitat a la qual necessiten córrer els diners i les mercaderies és més gran que mai, quan la concentració de poder depén no tant del tragí de tropes com del trasbalsament de capital i de béns, inclosos en aquesta última categoria els éssers humans. Que el món es pare i que ho faça en un moment com aquest, això és el fet extraordinari. I aquesta hauria de ser l'oportunitat per a aconseguir que es produïsca algun canvi radical que faça bo allò de «no hi ha mal que per bé no vinga».
Les entitats bancàries que estan ampliant el seu negoci al redós de la situació, les companyies de distribució d'energia que ens cobren les taxes més altes de tota la Unió Europea, les operadores de telefonia que aprofiten el confinament per a endinyar-nos plans de dades que després voldran cobrar-nos a preu d'or, totes les corporacions i empreses que s'anuncien aquests dies en uns mitjans famolencs d'inversió publicitària han adaptat els seus missatges per a convéncer-nos que aviat tornarem a «la normalitat», totes tenen pressa perquè reprenem el fil allà on el vam deixar i que ens mentalitzem que tot tornarà a ser com era. Una miqueta millor, si això és possible, perquè mentre nosaltres deixem que s’escole el nostre captiveri tocant-nos la fava, segur que ells no han parat d’escalfar-se el cap amb la idea que tot torne a funcionar millor que mai.
Tenen ells més ganes d’obrir les portes del corral que nosaltres d’eixir a pasturar. Només volen estar segurs que el nombre de cadàvers no embarre la seua preada maquinària econòmica i financera. La tropa de fariseus que talla el bacallà en l'ombra és estratègicament muda, fa tots els possibles de no tacar-se la seua boqueta virginal, però per a això ja estan els seus portaveus. Alguns, com Boris Johnson, s'han ennuegat amb les seues pròpies paraules, però sempre hi ha gent disposada a parlar sense embuts. Ací hi ha qui fa temps va voler començar obrint les botigues de vetesifils. En Alemanya ja estan repartint viàtics perquè la gent vaja a pencar. En els EU tenim, per exemple, un tal Trey Hollingsworth, representant republicà d'Indiana, que el passat dia 14 d'abril va declarar a la WIBC-FM que «la postura del govern americà sempre ha estat dir que, posats a triar entre la pèrdua del nostre sistema de vida i la pèrdua de vides americanes, sempre hem triat la segona opció». Si a aquest la vida dels nord-americans li importa un rave, imagineu-vos les de la resta.
Amb el confinament «estem perdent dècades de progrés», hem pogut llegir en les declaracions d'un d'aquests especialistes que són als periòdics el que els rètols de neó a un barri «xino». Se'ns fa creure que el progrés, entés com una fugida cap endavant, com un desenvolupament persistent i infinit que es justifica a si mateix, ens blinda contra les pandèmies, quan tot indica que ens exposa a elles. Al mateix temps, i des del mateix front, hi ha qui va avisant que hi haurà una pandèmia cada quinze o vint anys perquè la globalització econòmica —aquesta és la formulació actual de «progrés»— és inevitable. Segueixen amb el mantra de Margaret Thatcher: «There is no alternative». Volen que ens anem fent a la idea.
I en aquest mateix periòdic, hi ha qui tracta d'aprofitar la situació per a exigir que es faça ja el Corredor Mediterrani. De veritat que, amb el panorama que tenim, hem d'escoltar les mateixes fal·làcies que quan s'exigia el transvasament de l'aigua amb l'excusa que era necessari per a l'agricultura? No hem aprés res? ¿Per a què volem endeutar-nos amb més megainfraestructures? Perquè prosperen la indústria logística en general i els ports en particular, aquests ens amb tendència a l'elefantiasi, cada vegada més autònoms i deslligats de la seua realitat urbana i social, que tan determinants són perquè avance el model de desenrotllament econòmic global? Perquè, en el millor dels casos, seguim comportant-nos com a dòcils semovents que transporten diners d'ací d’allà? No hem quedat que cal reforçar el comerç de proximitat, que cal incentivar la indústria local, que hem d'incrementar el nostre nivell d'autonomia en tots els àmbits d'activitat? O és només fins que passe la tempesta?
El capitalisme no actuarà mai per a frenar el model de desenvolupament que ens condueix cap a les catàstrofes naturals no perquè no reconega l’existència de fenòmens com l’escalfament global ni perquè no se senta amenaçat per ells, sinó perquè aquesta lluita és incompatible amb la seua pròpia raó de ser: there is no alternative. Volen que ens anem acostumant al canvi climàtic i al que comporta perquè tot el capital està invertit en un negoci d'escala planetària i el seu objectiu és el d'impedir a tota costa que abaixe la taxa de benefici global. No estan disposats a permetre l'existència d'activitats no especulatives, com una sanitat cent per cent pública, i no estan disposats a propiciar cap mena d'autosuficiència local. Perquè el problema és el capitalisme mateix. I, com diu un bon amic, no cal ser marxista per a adonar-se'n, encara que hem de reconéixer que ajuda.
Aquest és un model econòmic que ens obliga a desplaçar-nos diversos quilòmetres al dia per a anar a treballar, si no a anar d'un territori a un altre amb tots els nostres estris, i a consumir cada dia productes que, estiguem on estiguem, vénen de l'altra punta del planeta, des del punt en què més barat es produeix al punt en què més car es paga. La distància ha esdevingut un factor de rendibilitat. Arran del confinament molts lloen ara els beneficis del teletreball, però s'obliden que hi ha una cosa encara millor, que a més possibilita que les relacions humanes tinguen física i química: el ple treball en l'entorn geogràfic i social immediat. El teníem no fa tant, quan, sense eixir del carrer en què vivies, et trobaves amb un teixit productiu en què et podies integrar, i una completa xarxa de serveis que et proporcionava un nivell de benestar raonable.
El tòpic de moda diu que estem vivint la tercera guerra mundial i que, al contrari que les dues anteriors, aquesta és fonamentalment econòmica. No deixa de ser un consol. Però reconeguem que aquesta d'ara comporta un desavantatge evident respecte d'aquelles. En les dues primeres ens vam adonar de seguida que no som més que carn de canó al servei d'interessos més alts que el que representen les nostres vides, mentre que en aquesta ens costa un poc més arribar a tan macabra certesa. Si per a alguna cosa serveix o hauria de servir la pandèmia i el recolliment forçós és per a obrir-nos els ulls. No ens ho estan posant fàcil amb tant de mindfulness mediàtic, però per falta de temps per a reflexionar per compte d’un mateix, no serà.
En un dels anuncis abans mencionats la pandèmia apareix simbolitzada per una ona que es va retirant a poc a poc i va descobrint una platja impol·luta. Això és una mistificació de publicista fumat. El que apareixerà se semblarà més a aquella costa plena de detritus que deixà el tsunami de Tailàndia. Caldrà netejar-la. Aprofitem també per a fer un balanç de danys després de més de dos segles de progrés continuat i fem unes quantes reparacions. A hores d’ara ja sabem que «més» no és «millor»; que la major part de la tecnologia que estem desenvolupant no serveix per a res, és estúpida i pueril, i els somnis que ens ven, també; que la naturalesa continua manant sobre les nostres vides; que estem inermes davant l'augment descontrolat de les variables que la globalització ha introduït en un espai de temps extremadament curt, i que l'exposició a les pandèmies és tan sols una de les moltes que ens vénen al damunt. Davant d’aquesta perspectiva podem començar ja a acaparar paper higiènic o mirar de fer-nos amb la batuta. I si de cas ho aconseguim, més ens val que l’encertem amb la partitura.
1