Quan es va jubilar no parava de repetir-se que per fi s'havia recuperat a si mateix, aquell si mateix que sempre havia imaginat ser però que no havia pogut posar en pràctica. Era una cosa que conferia a la seua vida una espècie de provisionalitat permanent darrere de la qual esperava trobar una sensació de triomf lluminosa, però l'espera va acabar i de seguida es va adonar que no hi havia res més que el que hi havia, que ell era el que havia sigut. Des d’aleshores, de dia l'assalten els records de la seua vida passada, i de nit se li apareixen en somnis els antics companys en els antics escenaris de la seua vida. Molts d'aquells, morts; la majoria d'aquests, desapareguts. Se sent viure en un desori anacrònic, i abans no era així, la seua existència pareixia que fluïa en una sola direcció. Hi ha qui diu que el temps és només present, però ell ha arribat a la conclusió que està fet d'un futur fantasmagòric, un futur fugisser cap al qual creus avançar i que quan t’adones s'ha convertit en passat després de travessar un ara inquietantment volàtil.
Fa algun temps que se sent reprovat. S'ha tornat un pessimista, li diuen. No ho creu. Això seu no és exactament pessimisme. Si de cas, ell és un realista que es pot permetre ja poques esperances, i de la mateixa manera que fóra cruel intentar llevar-li-les a qui encara es pot permetre el luxe de tindre-les, no és raonable que li demanen a ell que les tinga a tota costa. Quan li retrauen aquest suposat pessimisme se sent com el de l'acudit, aquell que enxampa la seua parella en ple adulteri i aquesta li diu: «A qui creuràs, als teus ulls o a mi?» Ell, simplement, veu el que veu. I segons el que veu, li preocuparia molt més que li digueren optimista.
Ha aprés que els optimistes són summament perillosos. Són molt maldestres per a ensumar les calamitats. Calculen malament o no fan cas dels seus càlculs, i menys dels càlculs dels altres. Està convençut que res no deu provocar més pànic entre la tropa que tindre al capdavant un general optimista. Segur que prefereixen un derrotista abans que algú que és incapaç d'imaginar la derrota, diguen el que diguen les pel·lícules de Hollywood finançades pel Departament de Defensa. Amb els pessimistes potser no anirem molt lluny, però els optimistes haurien d'estar inhabilitats per al comandament en qualsevol situació. I, de fet, els que realment tenen el poder real no són ells. Ells formen part, més aviat, dels quadros intermedis. Són col·locats allí per a transmetre les falses il·lusions que els realment poderosos —ni optimistes ni pessimistes, simplement cínics— necessiten fer arribar al gruix de la societat perquè els seus plans prosperen sense que es note. Almenys fins que els efectes d’aquests plans siguen irreversibles. Quan arribe el moment ja hauran posat a un exèrcit d'optimistes a pregonar nous motius per a l'esperança.
En algun temps tot pareixia més clar. Ho il·lustra molt bé aquell acudit que li ve sovint a la ment, el que va d'un matrimoni que tenia dos fills, un que estava sempre il·lusionat sense motiu, i un altre que era un malastruc malhumorat. Així que van decidir d’aprofitar la nit de Reis per a tractar de corregir els seus respectius caràcters. El pessimista volia una moto, que, per descomptat, no tenia la més mínima esperança d'aconseguir, de manera que li’n van regalar una, la millor que van trobar. Per la seua banda, l'optimista desitjava un cavall més que cap altra cosa en aquest món, i estava convençut que els mags d'orient li portarien un pura sang aquella mateixa nit. A aquest li van comprar un grapat de garrofes i li les van deixar dins d'un cabàs rebregat. L'endemà, quan el pessimista es va trobar amb la moto, després d'un breu instant d'alegria es va asseure en un racó i va començar a lamentar-se. «Quina putada! —es deia— Segur que tot just eixir al carrer em pegue una hòstia i em quede invàlid per sempre més, o una vella se m'encreua d'improvís, la mate i acabe a la presó!». L'optimista, per la seua banda, quan va veure el cabàs amb el seu miserable contingut va començar a córrer d'un costat a un altre de la casa amb una tremenda agitació al damunt. Quan li van preguntar què li passava va contestar: «Els Reis m'han deixat un cavall preciós, però no el trobe!».
Els pessimistes sempre havien sigut els que exageraven el costat negatiu de qualsevol situació fins al punt que això els inhabilitava per a la vida, i els optimistes eren els que sobredimensionaven la seua bona sort fins al punt que no veien el tren que els passaria per damunt d’un moment a l’altre. Uns tarats, cada un a la seua manera, dels qui se’n podia fer retrats precisos com els de l'acudit. Ara aquests termes ja no tenen el mateix sentit. Anomenen pessimista a qui, simplement, és capaç de veure la realitat de manera ponderada —el que tota la vida s'ha anomenat realisme—, i optimista al beneit que s’empassa tot el que li diuen i actua en conseqüència. El perquè d'aquesta transformació semàntica sol estar clar per a aquells que porten el penjament de pessimistes. Els anomenats optimistes tenen més difícil percebre la maniobra, perquè han passat a formar part activa d'aquesta realitat que els altres perceben penosa en general. Als ara anomenats optimistes se'ls ha adornat amb tota sort de virtuts positives que es resumeixen en una que sembla contindre-les totes: la capacitat de ser feliç. Feliços fàcilment, per tot i a pesar de tot. És un tret inequívocament valuós que es promociona sense parar i amb vehemència. Tot ciutadà exemplar ha de posseir-lo si no vol ser reprovat. I a qui no el té se l'estigmatitza, se’l considera un perill per a la societat.
Al vell li pareix que és més aviat al contrari. L'optimisme es prescriu —com si el pogueres comprar a pams— a tall de remei personal, al·legant que ajuda a suportar millor els inconvenients de l'existència, a fer front a l'infortuni. S'apel·la a les més tristes ambicions individuals, al conformisme, a l'acceptació passiva de la realitat, en cap cas a la necessitat canviar-la per a millorar-la. Els que acaben intentant canviar-la, ja se sap, són aquells que anteposen al pessimisme de la raó aquest pessimisme reconduït anomenat optimisme de la voluntat, que comporta, inevitablement, la tortura ètica i el compromís social.
La ironia de l'assumpte és que és impossible deslliurar-se d’una forma o altra d'optimisme. Tots els qui ens entestem a seguir vius som optimistes, uns per carallots i altres per necessitat. Als que mai no ha suportat el vell són aquests que se senten agredits pels que posen en evidència la insensatesa de les seues expectatives. Aquests són optimistes per covardia. S'atrinxeren en la seua credulitat i tenen pànic que els l'arrabassen. No poques vegades ha vist la por en els seus ulls quan creuen estar enfront d'un pessimista, com si veren al seu jo antimatèric, un ens malèfic que els pot destruir. Llavors pots veure com se'ls ericen les pues o es repleguen en la seua closca. Per això li agrada d’exagerar davant d'ells el seu suposat pessimisme. És una xicoteta maldat que el fa sentir moderadament feliç.
0