Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.

Urgències

Pintada a favor del valencià.

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

La tendència hi és, i probablement supera les capacitats i probabilitats dels nostres polítics. Tanmateix, seria excessiu i massa còmode pensar allò “d’estava escrit” i no pensar que alguna cosa està fent-se malament en l’esquerra des de ja fa temps i que les pors i urgències no en són alienes. I no parle sols de la suïcida fragmentació de l’esquerra pels habituals personalismes. Parle també d’una autocrítica absent o massa feble amb el risc de repetir les errades si sona la flauta i es reediten a casa nostra, com desitge de tot cor,  Naus i Botànics. Manca pensament crític, tot i que ara toca a sometent (cal votar i allunyar la síndrome andalusa) i qualsevol comparació amb els seguidors de FAES esdevé esperpèntica i estrambòtica. Si d'això parlem, tenim uns magnífics polítics d’esquerra. No faré memorial de greuges perquè greu, molt greu, és “l’alternativa”. És cert que dues dècades de govern conservador han deixat una herència material i mental ben pesada i que en quatre anys no es poden fer miracles. A hores d’ara, però, el recurs al vot útil per a evitar la desfeta és ben trist i crec sincerament que era, en part, evitable.

Ho deixaré (allò del memorial), per al dia D+1 però, si més no, vull  fer arribar a qui corresponga la meua creença/opinió: si cal bastir un projecte de futur, aquest ha d’estar arrelat a una clarificadora política “identitària” per molt que la situació a Catalunya ho faça complicat. Els valencians hem d’alçar el cap i fer un colp a la taula si no volem agreujar la nostra subalternitat, la nostra invisibilitat i la nostra caiguda en el ranking de la renda per càpita. I això comença, per estúpid que semble, per parlar valencià, i per estimar la nostra terra lluny del conreu de tradicions només aparentment progressistes. Parlar valencià és anar a la taula i al llit al primer crit, que es parle valencià a l’escola però també als comerços, en l’administració, a tot arreu. Perquè tota la plèiade que defensa “lo nostre” no parlen ni volen parlar valencià (varietat d’una llengua comuna, per si algú no se n'ha assabentat). S’han quedat en allò d’ofrenar noves glòries a Espanya i exploten el complex d’inferioritat per a obtenir rèdits electorals i mantenir l’statu quo de la riquesa i el poder .

De problemes pendents de resoldre n'hi ha per donar i vendre però  ni l’infrafinançament ni els dèficits tenen capacitat per arrossegar voluntats en absència d’una “voluntat de ser” que, a casa nostra, ha de vehicular-se amb la llengua i la cultura. Cal en aquest àmbit una radicalitat gens practicada, sense pors, perquè la història recent esta farcida de claudicacions i dimissions que sols aprofita la dreta. La multiculturalitat no pot ser cap excusa perquè sols és possible integració a partir de la pròpia autoestima. Si no fos per la tasca d’Escola Valenciana i altres instàncies semblants, la castellanització haguera guanyat encara molt més espai, fent molt difícil qualsevol redreçament.

I en aquesta tasca, la ciutat de València, on la castellanització està particularment estesa, ha de jugar un paper clau com a referent, exercint de cap i casal i afeblint les tendències centrífugues del provincianisme i el provincialisme, especialment virulentes en el cas de l’alacantinisme. La Generalitat també hauria d’ajudar i, d’una vegada, practicar la descentralització política i evitar la síndrome de la plaça de Manises. Estem a temps. Treballem de valent però treballem en valencià. Votem i , alhora, repensem el nostre futur per al dia de després. Per dignitat.

Sobre este blog

Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.

Etiquetas
Publicado el
22 de abril de 2019 - 11:00 h

Descubre nuestras apps

stats