La pandèmia del 2020 i les restriccions també han afectat la producció editorial francesa, tan esponerosa. Així i tot, l’oferta és àmplia i diversa. Abundants les novetats literàries, les romans de l’eté, que preparen l’allau que novament es produirà, com l’etern retorn, a la tardor, amb la rentrée. Cobertes imaginatives, que volen ser cridaneres, compareixen al costat de les clàssiques, sòbries, intemporals de Gallimard: lletres de color roig sobre un fons crema, i res més. L’elegància de la simplicitat tipogràfica, tan reeixida que sembla insuperable.
Deixe de banda el continent tan procel·lós de la novel·la i em fixe en les novetats d’assaig. El futur de la civilització -del món i de la vida- després de la pandèmia de la Covid-19 ha activat les neurones dels intel·lectuals francesos, que ja han improvisat llibres sobre la qüestió, com es podia preveure. Els inevitables que hom pot suposar, tipus Bernard-Hénri Levy amb Ce virus que rend fou (Grasset) on parla d’una primera “por mundial” que ha promogut un higienisme exacerbat i ha malmès el contracte social, esdevingut “contracte vital”. En fi, el perill d’un cert tipus d’assaig, que es pot resumir en pocs mots: parlar del que no se sap, parlar per no callar. Per la seua banda, Frédéric Lenoir assaja en Vivre! (Fayard), un petit llibre subtitulat “En un món imprevisible”, un recull de saviesa clàssica -de Buda a Nietzsche, d’Epictet, a Spinoza i Montaigne- reciclada, amb la finalitat d’ajudar a recuperar la serenitat en un món trasbalsat en el qual “res ja no serà com abans”. Una mena de petit manual d’autoajuda filosòfica per a promoure la “resiliència” en temps difícils. Aquestes idees, tòpiques, sobre l’higienisme exacerbat o el tombant sense parió que propiciaria la pandèmia, em sembla que les hauríem de posar en quarantena...
Cal dir que després de freqüentar durant uns dies les llibreries que em surten al pas en una petita ciutat adscrita a França -més de sis, i bones, així com dos o tres bouquinistes, en una població de 50.000 habitants (aquesta abundància de llibreries, per cert, suggereix mantes reflexions)- hi he trobat moltes coses interessants, però no són aquests, precisament, els llibres que m’han atret.
En canvi, i per a desmentir la impressió errònia d’una certa davallada, uns quants petits assaigs en la línia crítica i informada que constituïa el ressort intern de l’esplendor del gènere en el seu fogar tradicional, capten de seguida l’atenció. És el cas de La vrai vie est ici. Voyager encore? (Écosociété), de Rodolphe Christin -autor ja conegut pel seu Manual d’antiturisme del 2017-. Un llibre bonic, ple d’interès, on contraposa el turisme destructor i insostenible a la idea de viatge, amb nombroses referències literàries, entès com a experiència, també interior. La qüestió és si al món actual, estandarditzat, es pot viatjar encara com “abans”. “L’influx turístic és el resultat d’una mentalitat col·lectiva obsedida por la voluntat d’omnipotència.” El viatge és una altra cosa, que inclou la contemplació harmoniosa... Un bon tema, cada vegada més actual, per a un assaig reeixit.
Un altre assaig compromès és Misère de l’antisionisme (L’éclat), de Ivan Segré. Un escrit combatiu i ben argumentat, i documentat, de denúncia de l’antisemitisme de fons -no declarat, de vegades ni tan sols percebut- que s’amaga rere els discursos antisionistes, tant de dretes com d’esquerres. La crítica legítima, fins imprescindible, a les polítiques inacceptables de l’Estat d’Israel es deslegitima quan el parti pris n’és la negació del dret d’Israel a existir, la condescendència amb les forces que proclamen el seu objectiu d’esborrar-lo del mapa, o la incomprensió de la situació dels jueus abans de la formació de l’Estat israelià. A Israel no se li’n passa una, mentre que de les satrapies dictatorials, obscurantistes, iniqües, opressores i corruptes que tant abunden al seu entorn, se’n parla molt menys. Per alguna cosa serà. Aquest llibre toca un tema fonamental, i mereix atenció.
La tradició dels llibres breus, dels petits assaigs, està molt consolidada en l’edició francesa. Hi ha abundància de propostes i editorials que s’hi han especialitzat, com Allia, on sempre s’hi trobaran títols seductors, sovint textos antics retornats a la circulació. Tinc davant meu dos d’aquests petits volums: Jean Paulhan, Lettre à un jeune partisan, un text de 1956 aparegut a la NRF, i Pourquoi nous restons juifs, de Leo Strauss, text d’una conferència del 1962. El caire polèmic, o més aviat complex, dels temes i dels autors sol·licita de seguida la curiositat, que no en surt decebuda. El debat sobre la Resistència i el col·laboracionisme s’ha mantingut molt de temps a França, així com el debat sobre el judaisme, el sionisme i l’antisemitisme, que és molt viu, a diferència del que passa al sud dels Pirineus, on o bé no se’n parla o es reiteren tòpics, idees rebudes i mercaderia avariada.
Un altre assaig breu és La fraternité, d’Edgar Morin, un autor que -als 99 anys!- es manté en actiu. Claredat d’idees per situar on pertoca el component menys elaborat de la triada... Una triada -llibertat, igualtat i fraternitat- curulla de contradiccions i d’indefinicions. Morin defensa que la fraternitat pot ser el desllorigador de les contradiccions entre la igualtat i la llibertat... i moltes més coses. D’altra banda, Morin acaba de publicar també un llibre de converses a propòsit del món post-pandèmia i s’ha reeditat la biografia que li dedicà Emmanuel Lemieux, Edgar Morin l’indiscipliné (Seuil), molt informativa sobre una vida plena, activa i compromesa.
Són moltes més les propostes que, una mica a l’atzar, es poden trobar vagarejant per llibreries franceses, com bé es pot suposar. Per exemple la nova revista Par ici la sortie! que han tret les Éditions du Seuil, a manera d’un compromís editorial que s’evoca explícitament a la presentació. Diria que inclou una bona selecció del pensament menys arnat de la França actual, polèmic i combatiu, amb autors encara no massa coneguts, tot i que alguns com Eva Illouz, Geneviève Fraisse, Emmanuel Todd, Patrick Boucheron o Thomas Piketty sí que ho són. Per exemple, també, en un altre registre, Durer encore. Un journal intermitent (Actes Sud), de Patrick Cloux, el dietari d’un antic llibreter que explica, amb una prosa de gran bellesa, la seua idea de la vida, passada i present, i la vivència de la malaltia. Un llibre que comença així: “En attendant la fin du monde, de mon monde il va sans dire, je suis pour un temps a l’abri...” Fins ací una relació no exhaustiva de troballes. A les quals afegiré com a curiositat la recent aparició en francès del llibre de Kurt Tucholsky Un llibre dels Pirineus, que fa pocs mesos havia publicat, en traducció al català de Heike van Lawick i Neus Andreu, l’editorial valenciana Afers. Un petit clàssic, que mai havia estat traduït al francès.
La seducció de la lectura, el debat d’idees, encara bateguen a França...
Si encara fos temps, recomanaria la traducció d’alguns d’aquests llibres. Però tot s’ha fet molt complicat, ja ho sé.
0