Francesc Almela i Vives, escriptor de l’any

Francesc Almela i Vives (1903-1967) és un cas singular. Tothom és singular, però uns més que altres... Un “històric” del valencianisme d’abans de la guerra civil, traspassat fa ja molt de temps, un testimoni del passat, bastant oblidat (una mena de “veu que arriba de lluny”). Però que no deixa de ser rellevant, situat en el seu temps, o representatiu,  i a qui l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -baula de consens, i per això mateix acaçada-  ha declarat Escriptor de l’Any enguany, el 2026. Cal esperar que la fita aportarà informacions i estudis interessants sobre un personatge que tingué el seu moment -als anys vint i trenta, especialment-, però que va haver de travessar la llarga nit del franquisme, i no en quedà indemne. També estaria molt bé que la commemoració il·luminés tota una època, un període històric prometedor -els anys 20 i 30-, després estroncat i francament ombrívol, així com el “factor humà”, sempre il·lustratiu. Podria posar llum sobre què feren i què no feren, uns i altres, en circumstàncies tan adverses. A les quals uns s’adaptaren i uns altres, pocs, s’hi resistiren.

Francesc Almela i Vives fou un valencianista molt destacat de l’època de la República, nascut a Vinaròs, però criat a València, que sobrevisqué al terrabastall i hagué de cercar un lloc al sol o com es deia llavors un “modus vivendi”. Com alguns altres, s’hagué de fer perdonar, passà a un pla discret i posà el seu considerable know how sobre “les coses valencianes” al servei de la nova situació o en sintonia amb el règim, amb els qui manaven. Qui eren? Una barreja de feixistes de FET-JONS, integristes, ex DRV, clericals, tradicionalistes, aristòcrates i rics en general, tots amb grans ànsies de revenja (la València republicana havia resistit fins al final).

Però ell era un gran especialista en València i “lo valenciano”. I el franquisme maldava per ocupar també l’espai d’allò “local” o “regional”:  la identitat superficial i folklòrica, a tot estirar historicista, sempre que no entrés en contradicció amb la unitat de destí universal definida per la mentalitat castellana-espanyola dominant, arrogantment dominant, que perviu encara ara. La “gaita” -ací era la dolçaina- estava bé, però la “lira” la controlaven ells, els qui tenien la paella pel mànec. Una mica allò dels “coros y danzas”, tan insuportable, amanit amb pergamins i papers d’arxiu que evocaven l’Antigor, sense cap projecte de futur ni afirmació de present.

Fins a un cert punt, és cert, no es pot retreure a ningú la voluntat de sobreviure en temps molt i molt difícils. Però ací entrem en un terreny relliscós, des d’un punt de vista ètic i polític: en una zona grisa. La dictadura -totes les dictadures, de fet- era terrorífica també en el pla més personal, enllà dels càstigs, depuracions, tortures, presons o exilis interiors i exteriors. Obligà en molts casos a humiliacions i contorsions en l’àmbit més íntim, a desdir-se i haver de combregar amb rodes de molí, a callar i amagar conviccions, a “reinventar-se”, a adaptar-se, a cercar eixides professionals. Fins i tot a assajar el dur camí de l’auto-convenciment (“ens havíem equivocat”...). Alguns es trairen a si mateixos, trairen idees i conviccions. En alguns aspectes allò, els anys quaranta, cinquanta i fins i tot els primers seixanta, tenia aires marcadament inquisitorials, quan la delació, el secretisme, la persecució i un poder omnímode sancionat per Déu feia estralls i obligava a perdre la dignitat. Com a tot arreu, el 1966/1968 marcà un tombant, que a València començà ja el 1962.

Almela i Vives, en tot cas, fou un gran erudit, nomenat Director de l’Arxiu Municipal i Cronista de la Ciutat de València, per les autoritats competents passat un temps de penitència, així com membre “corresponent” de nombroses acadèmies. Havia estat un poeta i escriptor notable. En tant que erudit, una mica “polígraf” sense mètode, dispers, hereu d’una tradició de cronistes i arxivers amb data de caducitat. En la postguerra va obrir la Llibreria Valenciana, de llibres de vell, a prop de la Universitat, d’on Joan Fuster se’n va assortir. Amb el temps, publicà una mena de rèplica -poc afortunada- a El País Valenciano, de Fuster, que va titular Valencia y su reino (Mariola, 1965) que va reeditar l’Ajuntament de València quan ja n’era alcaldessa Na Rita Barberà Armelles, del PP. Abans va participar activament en el linxament públic de Joan Fuster arran de la publicació el 1962, el seu annus mirabilis (com ha escrit Antoni Furió), dels llibres Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans... Almela havia estat un valencianista sense complexos als anys vint i trenta (el seu llibre de poemes L’espill a trossos, del 1928, aparegué a l’editorial L’Estel) i un catalanista sense escarafalls que havia publicat diversos títols a Barcelona, a l’editorial Barcino de Josep Maria de Casacuberta i col·laborà a la revista Mirador -el gran setmanari del catalanisme cultural- als anys trenta. Havia estat membre de l’entitat Nostra Parla (defensora de la unitat de la llengua catalana amb presència a Catalunya, Mallorca i València), cofundador de la revista Taula de Lletres Valencianes, promotor de Nostra Novel·la. Fins i tot estrenà el 1932 la peça de teatre Lenin. Escenes de la revolució russa, amb Josep Bolea, una gosadia que segurament li costaria cara, la versió en castellà de la qual es representà el 1936 a Madrid. Fou un dels signants de les Normes de Castelló, el 1932, que resolgueren definitivament el desgavell ortogràfic de la llengua.

Però passada la guerra civil del 1936-39 ja es mirava tot allò amb distància obligada o voluntària. Com alguns altres valencianistes del seu temps, tipus Julià Sanvalero. Tingué un dur enfrontament amb els catalanistes teòricament resistents del grup Torre -Xavier Casp i Miquel Adlert-, que al seu torn es trairen a ells mateixos, i a tothom, passat el temps. Misèries d’un llarg període de silenci i opressió. O d’un País massa complicat, o aclaparat, perquè -adomen-nos-en- ara mateix n’hi ha que han pres el relleu de la reticència o la defecció, o la deserció, i en trauen rèdits. El conflicte d’Almela amb el grup Torre el va explicar amb detall Faust Ripoll a Valencianistes en la postguerra (Afers, 2010). Després ja va quedar del tot clar que Joan Fuster era una altra cosa, Sanchis Guarner mantenia la flama del rigor quant a la llengua, i Vicent Andrés Estellés era la veu poètica poderosa que connectava amb les generacions joves. Per cert, tots tres promoguts i editats per Eliseu Climent, tan demonitzat des de diferents trinxeres: la vida sol ser injusta.

La Biblioteca d’Autors Valencians (BAV), de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Joan Fuster, va publicar el 1987 un volum de la poesia d’Almela i Vives: Obra poètica, en edició a cura de Josep Ballester, amb una Introducció força respectuosa, objectiva, i molta informació sobre l’autor. ¿Fou Almela un “bon poeta”? Més bé, discret, fora d’entusiasmes massa personals. Fuster el va situar en la “Generació de 1930” a la seua Antologia de la poesia valenciana (1956) i en dona una visió benvolent i ponderada: “Almela posa sota una llum verda i descarnada les facetes mes tristes o banals de la vida, o fa un contrapunt burleta a les vanitoses quimeres dels hòmens”. Per la seua banda, Eduard Verger, poeta exigent i estudiós rigorós, posa Almela al costat de Bernat Artola com un dels poetes “de més talent” de la seua època a l’Antologia dels poetes valencians III (Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, 1989), i tria alguns poemes significatius com ara “Cant de la garrofera”,“La cançó dels pins” o “Giravolt”. Suficient per fer-nos-en una idea. Per cert que Verger ens deu encara la segona part de la seua Antologia dels poetes valencians corresponen a la segona meitat del segle XX. Sembla que hi treballa, amb un horitzó temporal -o intemporal- de llarg abast.

Almela fou autor de desenes i desenes de publicacions -articles, col·laboracions, opuscles, llibres i llibrets- en diversos gèneres, una quantitat literalment aclaparadora sobre tota mena de “temes valencians”: de la Seu de València a les alqueries de l’Horta, de la literatura valenciana als Borja, les falles, personatges destacats, bibliofília, Ausiàs March, el joc de pilota, el pintor Stolz, les “corregudes de joies”, el Duc de Calàbria, els llibres antics, i mil coses, episodis, anècdotes, fets, històries, més. Tan sols a títol d’exemple diré que  tinc ara, a l’abast, la seua edició del Llibre de les dones de Jaume Roig (Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1928) o Voces que llegan desde lejos (Castalia, 1962) -inventari d’anècdotes i succeïts històrics a l’antic Regne. O bé El Marqués de Campo. Capdavanter de la burgesia valenciana (1814-1899), publicat pòstumament per L’Estel, el 1971, que hi va afegir una nota editorial redactada probablement pel director literari, el bonhomiós Manuel Sanchis Guarner, on volia “retre homenatge a un autor que, un temps, contribuí amb intensitat i eficàcia al ressorgiment de les lletres valencianes”. “Un temps”, apunta. Sí, evidentment... Almela i Vives també va pronunciar, el 1961, una conferència curiosa, de la qual se’n coneix el títol: “La poca substancia de los valencianos”. Què hi diria?  Seria interessant que algú exhumés aquest paper, si existeix.

Bé està dedicar atenció a l’autor de Les taronges amargues (volum de poesia publicat a Barcelona el 1955) i a l’erudit d’un altre temps. Al personatge i els seus clarobscurs, que seria sens dubte mereixedor d’una bona biografia. Podria ajudar a entendre aspectes de la nostra història cultural. Però tampoc no n’estic tan segur que, aquesta vegada, la comesa retrà els fruits que podria retre. De moment comptem amb un dossier o “Quadern” a la revista Saó (núm. 523, abril 2026) amb textos de Josep Palomero, Lluís Meseguer, Àngel Calpe, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. Em sembla altament positiu que en una tradició literària com la que s’expressa en la llengua històrica i pròpia, el català, del País Valencià, que “no és un teixit, una articulació orgànica, sinó una sèrie de salts”, com apuntava Fuster a la Introducció -molt important i formativa- de l’antologia esmentada, fem recompte sense ira i amb estudi i mirem de salvar els mobles. Almenys això, corregir i augmentar, llegir i escriure, i si és amb sentit crític, molt millor.