El pare Alfons Roig (1903-1987) fou un gran personatge. No és una exageració retòrica. Si hi hagués, al nostre País, la tradició de no oblidar, de respectar i honorar els seus homenots, en el sentit planià de la paraula, el capellà Alfons Roig Izquierdo, natural de Bétera, en seria un exemple i un referent cabdal. Mereixeria ser recordat, rellegit i reinterpretat, per la riquesa i complexitat de la seua personalitat, per la seua obra i influència, per la contribució que va fer, a partir de condicions precàries i arriscades -sotmès a la disciplina eclesial- a obrir un horitzó molt tancat, unes estances tan resclosides i opressives que avui costa d’imaginar. Per la seua aportació tan considerable a esbandir les ombres que tenallaven la vida de la gent sota el franquisme, en una València molt diferent de l’actual, però que convé tenir present per a entendre algunes coses del passat, i també d’avui mateix. Passat i present no viuen vides paral·leles i desconnectades.
A hores d’ara el seu nom dirà poc -o no gens- a la gent de menys edat, però durant tota una època la seua presència es va fer notar a bastament en els ambients culturals i sobretot artístics. En uns anys en què l’interès seriós per la cultura tenia un valor cívic evident, la seua personalitat irradiava independència de criteri i sensibilitat artística. En el context d’una Església tan ofuscada i integrista, tridentina i franquista com la valentina, la seua actitud a contracorrent i el seu tarannà dialogant era un escàndol. Va fer una conferència sobre Picasso a l’Aliança Francesa i no li ho perdonaren...
Tingué molts amics i seguidors, que l’apreciaven amb un component d’afecte i estima fora del comú. Es feia molt amb la gent. Fou professor a l’Escola de Belles Arts i també al Seminari Metropolità. Ensenyava “Litúrgia i cultura cristiana”. Sorprenentment, però, era dels pocs professors que parlava d’art contemporani als alumnes de l’escola. Havia començat amb un interès apassionat per l’art sacre i per la renovació del concepte arquitectònic aplicat a les esglésies de nova construcció, com la imponent capella de Ronchamp, obra de Le Corbusier. Però l’interès apassionat s’estenia a tot l’art contemporani: Picasso, Klee, Mondrian, Kandinsky, Dubuffet, tot l’esclat de formes i colors, l’abstracció, l’informalisme, la neo-figuració, les post-avantguardes que redefinien els llenguatges artístics al segle XX.
El debat estètic era molt viu als anys cinquanta i seixanta. D’una exaltació estranya que posteriorment només assoliria, probablement, el debat polític. Potser perquè n’era, en algun sentit, una mena de substitut. Val a dir que fou en aquest ambient de discussió abrandada sobre art, estètica i societat, que es varen conformar les idees que Fuster plasmaria al seu assaig primerenc El descrèdit de la realitat (Editorial Moll, 1955). Un ambient que tindria algunes baules significatives amb el crític Aguilera Cerni i la seua revista Suma y Sigue del arte contemporáneo, amb Ernest Contreras a Alacant i amb el jove Tomàs Llorens, futur autor intel·lectual del projecte de l’IVAM. Es discutien molt llibres com L’espiritual en l’art, de Kandinsky. La “deshumanització de l’art” de què havia parlat Ortega hi era un argument reiterat, així com el debat sobre art compromès i realisme socialista versus abstracció, o informalisme versus neo-figuració.
En una carta a José Luis L. Aranguren, don Alfons li va dir d’Eugeni d’Ors -amic comú de tots dos- que havia estat “un personatge estrany, difícil d’enjudiciar”, cosa que li va causar una certa perplexitat a Aranguren, perquè hi veia una ombra de retret, quan sabia que havien estat amics tan estrets. Alfons Roig i ell havien coincidit moltes vegades a casa d’Eugeni d’Ors, a Madrid. A mi em sembla pertinent la frase, perquè l’amistat no estalviava l’observació. I certament, D’Ors fou un personatge estrany. D’una complexitat superlativa, amb aspectes difícils d’entendre o d’assumir i altres d’una vàlua extraordinària.
Alfons Roig, per la seua banda, no mancava de complexitat personal, sens dubte, i havia viscut moments i situacions delicades, però va surar en la vida, en la seua vida tan singular de capellà culte identificat amb la llibertat, a partir d’alguns trets personals inconfusibles, consubstancials: la bondat i l’amor a la cultura i a l’art, la llibertat de pensament, l’amor a la veritat. Per això es pot dir que ell no era un personatge gens estrany. Sorprenent i insòlit en aquella València, sí. Havia fet coses com presentar-se el 1955 a casa de Maria Zambrano, a Roma, i demanar-li perdó en nom de l’Església. Tenia ell cap autoritat per fer-ho? No cap. Només el seu valor personal, conviccions profundes que serien referendades i fructificarien passats els anys, en temps més amables i conciliars. Fou l’inici d’una intensa i prolongada amistat. Sorprenent don Alfons.
Puc parlar amb un relatiu coneixement de causa sobre alguns aspectes de la seua personalitat humana perquè vaig conèixer una mica, sent jo molt jove, Alfons Roig. Era assidu de la nostra casa a Ciril Amorós. Era molt pròxim als meus pares amb els quals, a més, compartien bons amics, com ara el pintor i també professor -de dibuix geomètric- a l’Escola de Belles Arts, Enric Bonet Minguet i la seua dona Mercè Puig Espert, una catalana de Sabadell. Don Alfons venia a dinar sovint, i hi havia tertúlies inoblidables. Nosaltres anaven de tant en tant a l’Ermita de Llutxent, el seu refugi material i espiritual, la seua obra més estimada, que ell preservà i reconstruí. Un dia, agosarat o més aviat imprudent, mon pare -que li tenia gran confiança i estima i li demanava consell en situacions difícils- li digué que no es podia creure que ell, amb la seua cultura i llibertat de pensament, combregués amb alguns dogmes de l’Església, tan inversemblants. Don Alfons es posà seriós i li va retrucar: no t’oblides que sóc sacerdot... Hi havia una gran amistat.
Afortunadament, i per a pal·liar el risc de l’oblit, la pèrdua que és sempre l’oblit que afebleix la substància d’una societat (i al qual som tan proclius els valencians), els seus amics -i també, en aquest cas, les institucions, particularment la Diputació de València- l’han tingut present i l’han recordat, amb llibres i exposicions. Així, Art viu del nostre temps és un recull de textos sobre art i artistes, publicat per la Diputació de València ja el 1982, amb una introducció del mateix autor on declarava, de manera discreta però diàfana i valenta, el seu amor a la veritat i a la llibertat de pensament. Un llibre molt útil per a conèixer de primera mà els seus interessos i aportacions al llarg del temps. També la Diputació de València -hereva del llegat bibliogràfic i pictòric d’Alfons Roig- va publicar el 1988 el catàleg Alfons Roig i els seus amics, amb testimonis de gent propera (Joan Fuster, José Luís L. Aranguren, Vicent Ventura, Doro Balaguer, entre molts altres) que era el catàleg de les exposicions celebrades a la Sala Parpalló i al Palau dels Scala com a homenatge pòstum. Un llibre valuós, a cura de dos grans amics i deixebles de don Alfons, com havien estat, i són, Artur Heras i Josep Monter. El 2007 es va fer també una exposició monogràfica dedicada a Alfons Roig al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, fruit de la qual és el magnífic llibre-catàleg Alfons Roig (1903-1987), una vida dedicada a l’art, publicat pel MuVIM, amb textos de Juan Manuel Bonet, Carlos Plasencia i Josep Monter. Recentment i al fil d’una exposició realitzada també al MuVIM sobre Alfons Roig i els escriptors de la generació del 27, comissariada per Rosa Mascarell Dauder, ha aparegut el llibre Alfons Roig i la generació del 27 (MuVIM, 2017), ple de textos i apunts interessants, i també l’Epistolario Alfons Roig Maria Zambrano, 1955-1985, a cura de l’artista i estudiosa Rosa Mascarell Dauder (Institució Alfons el Magnànim, 2017), als quals ja em vaig referir en la primera d’aquestes “Notes de Lectura”, i que són les darreres i benvingudes aportacions al coneixement de l’obra i la personalitat, encara reblerta d’aspectes per descobrir, d’aquest gran homenot que fou Alfons Roig.
0