La portada de mañana
Acceder
ENCUESTA | El PP agota el 'efecto Feijóo' pero sigue por delante del PSOE
EXCLUSIVA | Castilla y León ocultó un segundo sueldo del consejero de Cultura de Vox
OPINIÓN | 'Refundar la nada', por Esther Palomera
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

El nostre Julià Guillamon

Julià Guillamon és un dels nostres crítics literaris més influents, en el sentit de llegit i valorat. Publica regularment al suplement Cultures de La Vanguardia ressenyes i comentaris crítics de literatura catalana. Sempre informat, amb atenció al context de l’obra considerada, amb respecte pels autors, però amb una independència de judici absoluta i un criteri ferm sobre què és i què ha de ser una obra literària reeixida. Són crítiques útils, que miren d’orientar i ajudar el lector i també sovint els autors. Jo les busque tots els dissabtes, que és el dia que apareix el Cultures, ho confesse, i m’admira tothora la seua traça per a la síntesi, la mirada rigorosa però no inclement ni superba, i la capacitat que té per a construir-se un mapa mental de la literatura catalana, on va encaixant les peces, i on situa, amb perspectiva històrica, les noves incorporacions, que celebra amb satisfacció gens dissimulada.

Però Julià Guillamon és moltes més coses. És també escriptor, una mica tot terreny, i sobretot -diria- un formidable explorador i arqueòleg de la literatura catalana, amb especial atenció a l’edat d’or, al paradís arrabassat, que fou el període que va del començament del segle XX, amb l’esclat del noucentisme -una temptativa radical de modernitat cultural-  a la desfeta de 1939 i l’exili posterior.

Darrerament ha publicat un llibre singular i extraordinari, al qual ja m’he referit en una Nota de Lectura anterior:  El Barri de la Plata (L’Avenç), un llibre que està aconseguint un èxit merescut. Evocació familiar, recerca dels orígens, reconstrucció d’un passat: són pàgines que traspuen una intensitat gens habitual i una honestedat fora del comú on l’autor tracta d’entendre com era el seu pare i com era sa mare, d’on venien, com es relacionaven, què varen fer amb les seues vides, el desencontre final, i on se situava ell enmig de tot plegat. Alhora presenta amb gran cura pel detall i sensibilitat, els “escenaris de la memòria”, que són sobretot el Barri de la Plata, al Poblenou, un entorn urbà obrer marginal on hi havien anat a raure molts valencians immigrats. Perquè també hi ha una Barcelona valenciana. Alhora, situa els orígens de sa mare, al barri més mesocràtic de Gràcia, i la peripècia familiar amb l’hostal que regentaven a Arbúcies els mesos d’estiu. Però sobretot impera la figura del pare, que tenia arrels familiars al municipi de Toga (l’Alt Millars) i es va casar amb una catalana. Obrer d’ofici, esperit inquiet, es sentia “molt valencià” i tenia idealitzat el seu poble, la província de Castelló i tot allò valencià (les falles, la música, les traques, els bous de carrer, etc.).

D’aquesta vivència valenciana li ve segurament a Guillamon (Barcelona, 1962) una tirada molt forta cap a les coses valencianes. Comparteix ancestres valencians amb algunes altres patums de la cultura catalana, com ara Quim Monzó o Jordi Savall, que tenen familiars a la Vall d’Albaida i la Safor respectivament. Potser per això dedica una atenció continuada i encuriosida -cosa rara en la crítica literària barcelonina- a l’obra d’autors valencians com Joan F. Mira, Ferran Torrent, Manuel Baixauli o Josep Piera. I sempre que pot fa observacions sobre taronges, arrossos, pólvora, bous o els mítics entrepans de llonganisses i botifarres de casa Barrachina, on sempre hi anava quan venia a València, per exemple als Premis Octubre. És d’agrair, tot això. Forma part del seu repertori personal. També s’agrairia un esforç addicional per transcendir el tòpic, tot i que en el seu cas és un tòpic justificat, viscut i interioritzat.

Però l’aportació de Julià Guillamon a la reconstrucció de la història literària del país va molt més enllà. És a hores d’ara d’una envergadura impressionant. D’entrada pel mètode, per la mirada, pel procediment. Fuig de l’academicisme com de la pesta i elabora uns textos d’una plasticitat enorme, amb una gran atenció a les imatges, a les atmosferes, a les relacions entre uns i altres, a les genealogies. Ha fet redescobertes sensacionals, com la de Rosa Maria Arquimbau, una dona fascinant, escriptora i periodista moderna avant la lettre, que havia restat en la penombra (com fou el cas, també, de Paulina Pi de la Serra), arrambada ignominiosament durant el llarg franquisme. Magnífic el llibre L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura en l’era del flirt (Comanegra, 2015), que acompanya la reedició en facsímil d’Història d’una noia i vint braçalets (1934) de Rosa Maria Arquimbau, o l’edició dels llibres d’aquesta mateixa autora Cor lleuger i Quaranta anys perduts (Comanegra, 2016) i Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies (Comanegra, 2017).

Julià Guillamon també s’ha detingut, i àmpliament, en l’exili. Va ser comissari (junt amb Joaquim Jordà i Francesc Abad) de l’exposició Literatures de l’exili al CCCB el 2005, d’on sortí un catàleg preciós ple de notícies, fotografies, vestigis, imatges i aproximacions a la mirada dels escriptors sotmesos a la dura prova d’un exili que no fou cap festa...  L’experiència de les troballes, del viatge a l’exili i la trobada amb els seus supervivents per a preparar aquella exposició, s’explica i s’amplifica en un llibre cabdal i molt més extens, quasi enciclopèdic: El dia revolt. Literatura catalana de l’exili (Empúries, 2008), un volum que és una mena de gran reportatge sobre l’exili català del 1939 com no s’havia fet mai. Per l’esforç de reviure la història, amb imatges, objectes, fotografies, converses.... fins aconseguir un quadre de conjunt -més de 500 pàgines-  d’un enorme interès.

La cultura catalana té, sens dubte, un punt fort en el món de l’edició. Les institucions -la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona...- en tenen una cura especial. Hi posen molta atenció, conscients com són del seu gran valor estructurador de la cultura del país i alhora -si ens posem economicistes- com a indústria, creadora de valor i proveïdora de llocs de treball qualificats. Per això, per exemple, arribat el cas ajuden a la realització d’exposicions sobre experiències editorials reeixides. Julià Guillamon va ser comissari de tres d’aquestes exposicions, i editor dels catàlegs corresponents: L’estil Quaderns Crema. Trenta anys d’edició independent, 1979-2009 (2010), Continuar el combat. L’aventura de Club Editor (1955-2011) (2011) i La propera festa del llibre serà de color taronja! Cinquanta anys del rellançament d’Edicions Proa (2015), uns volums fantàstics -amb cobertes congruents amb l’estil gràfic de cada editorial-  que inclouen textos, documents i il·lustracions que expliquen la trajectòria d’unes editorials -Quaderns Crema, Club Editor i Proa- que han fet tant pel país i la cultura.

D’altra banda, el 2009 fou comissari de l’exposició dedicada a Quim Monzó a l’Arts Santa Mònica, i en va resultar un catàleg editat per ell titulat Monzó. Com triomfar a la vida, que és una veritable mina per a desxifrar les claus del món monzonià, el darrer premi d’honor de les lletres catalanes i personatge fora de sèrie, per descomptat, d’aquells que marquen una època, i un parell de generacions com a mínim.

En algun moment caldrà aturar aquest devessall d’informació, però em sembla que no està fora de lloc: per a situar-nos i situar la transcendència d’una obra que ja és considerable. Així, el 2015, no fa tant, Julià Guillamon, per acabar-ho d’adobar, va publicar Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Galàxia Gutenberg), una extensa biografia de Perucho i la seua època. De nou aquesta voluntat exhaustiva de cartografiar el món i la vida d’un autor que li ha interessat especialment. De nou el mètode, la mirada, el procediment altament personals de Guillamon. S’hi aprèn molt. I el més recent de tots, Palau i Fabre i Barcelona (Galàxia Gutenberg/Ajuntament de Barcelona), del 2018, un volum il·lustrat que passa revista -amb l’estil Guillamon, inconfusible- a la trajectòria literària i vital de l’escriptor i poeta Josep Palau i Fabre.

Caldria parlar també d’altres obres com La fàbrica de fred (1991), La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001) o la novel·la La Moràvia (2011), que té com a escenari també el Poblenou. Com es pot veure -i no sóc exhaustiu- l’amplitud de registres i la curiositat del nostre autor són vertaderament impressionants.

Darrerament ha hagut de fer front a daltabaixos de salut familiar (la seua dona, la Cris, va patir un vessament cerebral) i això també ha tingut efectes literaris: el llibre document Travessar la riera. Amb la presència d’ànim i la fortalesa d’un fill de la classe treballadora que s’ha fet un lloc en la cultura del país a base de treballar fort, Julià ha plantat cara al destí i molta gent li ha fet costat, a ell i a la Cris, encara que no els coneguen personalment.

Perquè tindrà detractors i crítics, com tots en tenim, però molts més amics i gent que se l’estima. Que el llegeixen i no el perden de vista, que segueixen la seua tasca titànica d’escriptura sui generis, sempre amena i enriquidora. És el “nostre” Julià Guillamon, que jo nomenaria cònsol honorari de les lletres valencianes a Barcelona. Però no hi ha perill. No tinc cap potestat...

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats