Una noticia excel·lent d’aquests dies tocats d’ombra tant a escala internacional (Gaza, per exemple tot i l’acord d’alto el foc, Ucraïna, Trump, Putin, Milei i la resta) com més propera o pepera -i no caldrà estendre’s massa, només evocar la mentida tothora present- és el premi que li han atorgat a l’escriptor del Genovés (la Costera) Paco Cerdà, tan merescut. El Premi Nacional de Narrativa, per una obra en la qual la “no ficció literària”, com diu Jordi Amat, és marca de la casa. De nou el debat nominalista sobre gèneres. Realitat, ficció, narrativa, assaig? És igual! Un seguit importantíssim d’obres a cavall de gèneres diferents han donat satisfacció els darrers anys -amb precedents igualment fonamentals- a una demanda bàsica que va descriure molt bé David Shields el 2010 al seu llibre Reality Hunger [Hambre de realidad. Un manifiesto, Círculo de Tiza, 2015]. Un llibre premonitori, que demanava esborrar les fronteres entre ficció i no ficció, i que ha marcat una darrera etapa d’obres imprescindibles més enllà de les divisions arbitràries entre gèneres. Arbitràries? Potser paraula és massa forta, i caldria matisar, perquè al cap i a la fi els gèneres tenen les seues raons... Però sembla evident que la no ficció literària ha triomfat i viu un gran moment.
Posem per cas, en el terreny més apegat a la realitat i menys a la ficció, el llibre de la periodista i escriptora Eva Piquer Difamació (Club editor, 2025), que tot just publicat ja ha suscitat respostes, comentaris i reaccions. Un llibre molt veraç que a partir d’una experiència personal de difamació va més enllà i argumenta al voltant d’una qüestió gens marginal. ¿Fins on pot arribar, i ser admès sense intervenció punitiva, el comentari malèvol, l’insult, la vexació, la voluntat d’excloure una persona de l’espai públic, de privar-la de la seua dignitat humana? És el que va fer amb ella el personatge “Ricard”, és a dir, Bernat Dedéu, a qui no esmenta mai. Quan encara no s’havia mort Josep Maria Capdevila (director del diari Ara), marit d’Eva Piquer, malalt de càncer a l’hospital, ja començà aquest presumptuós i milhomes a assetjar-la al seu bloc amb sarcasmes de carreró: seria “la Pantoja”, la vídua nacional de Catalunya, escriuria llibres infames tipus “Viuda amb fills”, etc., per rebaixar-la i ridiculitzar-la des d’una posició misògina, classista i infamant. Això li va provocar, a Eva Piquer, un gran patiment durant deu anys. No tothom entoma les invectives malintencionades amb pell d’elefant...
I ara s’esplaia i posa al seu lloc aquell individu, que com uns quants més, tipus Salvador Sostres fa un temps, donen espectacle a manera d’enfants terribles que no fan cas de convencions i que diuen autèntiques barbaritats, emparats en el refús, ple de suficiència, del “bonisme” o del “políticament correcte”. Contra les dones, els pobres, els negres, els obrers, els esclaus, els discapacitats, els losers, qui siga. A veure qui la diu més grossa! Repugnant. (En un registre molt més fi i elaborat hi ha ideòlegs i filòsofs que fan una cosa semblant.) Si no heu llegit Difamació, d’Eva Piquer, hauríeu de fer-ho. Un llibre molt valent que planteja amb rigor qüestions que ens interpel·len, sobre la llibertat d’expressió i els seus límits -quan fan mal i freguen el delicte- i sobretot sobre la maldat humana i el ressentiment, derivats de no se sap ben bé què (herència, impuls ancestral, barbàrie reprimida, un odi brutal, tant se val), però sovint estretament relacionats amb el narcisisme patològic d’uns abusadors als qui mai ningú els canta, com caldria, les quaranta. Eva Piquer, víctima d’un escarni atroç, ho fa. I s’explica molt bé.
Un altre llibre, un assaig d’idees, que es planta i diu veritats incòmodes és el d’Eva Illouz, El 8 de octubre. Genealogía de un odio virtuoso (Katz, 2025), traduït pel mateix editor, Alejandro Katz, de l’original francès publicat per Gallimard. Un llibre important que haurien de llegir molts dels qui han extret de la indignació justificada –“indignació” és paraula que es queda curta- davant la brutal, desproporcionada i fins i tot genocida operació israeliana a Gaza, conclusions en algun cas foraviades. Almenys aquells que deixen un marge a la indagació, al dubte, a la controvèrsia, al pensament crític. Perquè les reaccions envers Israel -com a tal, com a país, estat i societat- provoquen sovint perplexitat, extrapolen i no són gens curoses amb la complexitat d’un conflicte que ve de lluny, que té arrels històriques molt complicades i components diversos. Alguns tan escassament recomanables com l’antisemitisme europeu i l’Holocaust i l’antisemitisme inconscient (allotjat en el subconscient col·lectiu) o bé, en l’altre camp, el terrorisme fanàtic de Hamàs i el fonamentalisme islamista contrari a les “llibertats dels moderns” i a l’emancipació de les dones. Eva Illouz, una de les sociòlogues crítiques més interessants del panorama actual, fa la genealogia d’un odi massa sospitós, i planteja un repte moral i intel·lectual a l’esquerra “automàtica”, aquella que segons John Carlin respon de manera previsible -automàtica- contra qualsevol cosa si ve d’un lloc molt definit, sense parar-se a pensar causes i conseqüències. L’autora es planteja per què l’esquerra -en general- es va mostrar com es va mostrar, absent, davant la barbaritat que varen cometre els terroristes de Hamàs el 7 d’octubre de 2023. L’identitarisme multicultural i inter-seccional ha “abandonat l’universalisme, l’economia i la classe en favor del relativisme, la raça i la cultura”, alhora que acusa l’home blanc -així, en bloc- de ser l’origen de tots els mals. Alguna cosa falla -jo diria que és una regressió intel·lectual i política en tota regla- i aquest llibre ajuda a trobar-ne raons almenys en part en les derives d’un pensament decolonial , una French Theory mal païda i la substitució dels referents sòlids del conflicte social per ideacions aparentment trencadores -les coses que planteja una Judith Butler, per exemple- però que revelen el seu autèntic paper de dur a un atzucac estèril les forces transformadores en totes les seues versions. Poca broma!
Hi ha molts més llibres que sol·liciten l’atenció. Alguns d’assagistes valencians, afortunadament, sobre els quals tornaré. Per exemple, i per a deixar-ne ja ara constància, L’art d’habitar la frontera. Mapes, identitats i conflictes al món contemporani (Barlin llibres, 2025), de Natxo Escandell, una grata sorpresa. O bé Ètica i religiositat en Wittgenstein (Edicions Enoanda, 2025), del poeta i filòsof Antoni Defez (València, 1958), professor de la Universitat de Girona, que ja compta amb una obra extensa i consistent de filosofia en llengua catalana, publicada a València, Barcelona o Girona (la unitat de la llengua!). O un volum -molt ben editat- que no pot passar desapercebut, Pilar Dolz, elogi del gravat (IAM, 2024), de Pilar Alfonso, tant per la protagonista del llibre, la gravadora i galerista de Castelló -nascuda a Morella- Pilar Dolz, tota una “donassa” valenciana, com per l’autora -una de les assagistes valencianes que cal seguir.
Sí, l’assaig -la raó discursiva en acte i atenta a la forma- també pot ser una de les belles arts. No exactament com deia Thomas de Quincey referint-se l’assassinat, encara que una mica sí, perquè pot desfer prejudicis i idees preconcebudes, o en tot cas enriquir l’esperit (com es deia abans), la vida intel·lectual individual i col·lectiva.
0