Ara que hi ha de nou a Espanya una extrema dreta declarada, “desacomplexada”, i influent -massa influent, perquè ha trobat via lliure- convé recordar el que fou el vell feixisme, per tal d’aclarir termes i conceptes. La nova extrema dreta és en realitat una transmutació de la vella, però en moltes coses no s’hi assembla gens. Per tal d’entendre-la, cal distingir. Cal copsar les diferències, però també les continuïtats. I no en termes massa abstractes, sinó en concret, a partir del que foren exemples reals, amb voluntat comparativa, i sabent el que hi ha en joc en cada moment.
Per exemple, la nova extrema dreta no vol -diu que no vol- suprimir el sistema democràtic, la tan blasmada concepció jurídica-política “demoliberal”, el sufragi universal i les llibertats públiques o la separació entre l’Església i l’Estat. De moment, diuen, només voldrien carregar-se tot un títol de la Constitució, el títol 8è, que fa referència a les autonomies. Però carregar-se tot un títol nuclear, basilar, essencial, de la Constitució, no els fa ja anticonstitucionals?
Què fou el feixisme a Espanya? El va representar de la manera més caracteritzada un partit, Falange Española, tot i que el conjunt de la dreta anti-republicana estigué molt tocat de components feixistes als anys trenta del segle passat. La seua confluència i la unificació més o menys forçada ordenada pel general Franco i acatada al llarg de dècades per la base social -no tant per algunes elits, personalitats o grups dirigents que es varen sentir incomodats o marginats per la maniobra- es va fer amb molts components totalitaris i feixistes com a tret distintiu.
Però quin seria el balanç del grup feixista de filiació més declarada? Vegem-ne el balanç sintètic, i sense mossegar-se la llengua, que en va fer l’historiador Paul Preston sobre la trajectòria de la Falange: “La seua activitat fou curta, del 1936 al 1939 actuaren com a carn de canó de l’alta burgesia per a provocar aldarulls als carrers i ajudar així a crear el clima de desordre, posteriorment utilitzat per a justificar l’aixecament militar; durant la Guerra Civil, a vessar de nous incorporats, fou un dels instruments de terror que anihilaren l’esquerra a la zona nacional; després, incorporada a la monstruositat burocràtica de Franco, el Movimiento Nacional, la Falange Española degenerà en una organització de paràsits, la principal raó de ser de la qual era proporcionar llocs de treball als seus membres a l’Organització Sindical o on fos.” (Paul Preston, Las derechas españolas en el siglo XX: autoritarismo, fascismo, y golpismo, Sistema, 1986, p.128).
El feixisme espanyol no fou idèntic al nacional-socialisme alemany o al feixisme italià, el precursor de tot plegat ja als anys 20. Els catòlics, influïts pel Vaticà, hi mantenien una certa distància pel que consideraven la idolatria a l’Estat o el component racista i pagà del nazisme. La dreta autoritària als anys trenta i quaranta, que sintonitzava amb el corporativisme i el totalitarisme i va utilitzar el falangisme com a força de xoc, i per a feines brutes de rereguarda, no era “exactament” feixista. Però tots tenien evidents i grans denominadors comuns, que Franco va saber aprofitar i exaltar alhora que, arribat el cas, tallava en sec qualsevol mostra d’autonomia o eixida de to dels components del bloc que encapçalava. Qui manava era ell. I ningú va desafiar de veritat la seua autoritat. Si ho haguera fet, la base social no l’hauria seguit.
De la mateixa manera, l’extrema dreta actual no és idèntica al feixisme històric. Té punts de coincidència en els seus nuclis doctrinals, començant per un exaltat nacionalisme espanyol castellanista, excloent, i de vocació molt repressiva. Però també hi manté diferències. No vol presentar-se com a nostàlgica del franquisme, com ho va fer la Fuerza Nueva de Blas Piñar, i va fracassar. No es vol presentar com a hereva o nostàlgica del falangisme. I tanmateix...
Curiosa, la dreta espanyola anti-republicana, la CEDA, Renovación Española, Acción Popular, la Comunión Tradicionalista, el grup d’Acción Española, la Falange, les JONS... Tots contra la República perquè era democràtica, basada en el sufragi universal, garant de les llibertats públiques, que es plantejava una Reforma Agrària, propulsora de la cultura i l’educació popular, dels drets de les dones, i oberta a les autonomies, començant per la de Catalunya. Una barreja discordant -però amb capacitat d’unir forces- antidemocràtica, antimoderna, feixista segons com, corporativista, nacionalista castellanista, totalitària... Els monàrquics alfonsins (partidaris del besavi de Felip 6è), molts d’ells membres de la noblesa i grans terratinents, per exemple, finançaren la Falange. Al Foreign Office definiren els carlistes, amb encert, com a “reaccionaris medievals” -i no volgueren saber-ne res, per a això ja estava Franco- arran d’una visita del llavors “regent” i posterior “pretenent”, Javier de Borbón Parma a l’Ambaixada britànica a París poc després de conclosa la guerra civil (la referència, al llibre de Javier Tusell Franco en la guerra civil, Tusquets, 1992, p. 360). I darrere de tot, la inspiració, l’impuls, la tasca constant de dinamitar la convivència, d’una Església Catòlica integrista que no havia paït el laïcisme -la secularització obligada d’una societat moderna, no medieval- que havia comportat la República. I un Exèrcit on els “africanistes”, acostumats a la massacre, i els nostàlgics de la Monarquia, tenien un pes decisiu.
El panorama social i polític actual no té res a veure amb el dels anys trenta. Res de res, en principi... No hi ha amenaça revolucionària en l’horitzó. La desfeta del nazi-feixisme i tot el que s’ha conegut de la realitat genocida d’aquests règims va vacunar successives generacions. La dreta social ja no la representen partits com els esmentats, i s’ha arrenglerat amb el marc democràtic que defineix Occident, Estats Units i la Unió Europea. Els valors democràtics i liberals s’han consagrat tant en el panorama internacional com en l’ordenament constitucional. I tanmateix... Tanmateix de vegades sobta molt, o no tant, la negativa a condemnar de manera clara i inequívoca el franquisme i a mostrar una actitud antifeixista definida. Com si que fa, per exemple, la Democràcia Cristiana (CDU) de la República Federal d’Alemanya.
I no es poden oblidar les modulacions recents de la política occidental, arran de les distorsions de la concepció democràtica que ha dut a terme el Partit Republicà nord-americà i, concretament, l’ex president Trump. O l’exemple autoritari i antidemocràtic de potències emergents en l’escena internacional, que condicionen i contaminen l’ambient. L’antifeixisme i la defensa forta de la democràcia i les llibertats, de vegades, es troben a faltar.
En un llibre que apareixerà després de l’estiu a la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers (Theodor W. Adorno, Aspectes de la nova extrema dreta) s’aprofundeix amb la perspectiva analítica -i l’experiència- impressionant de T. W. Adorno en les continuïtats (i les discontinuïtats) del nou i el vell feixisme. Al text el nou radicalisme de dretes era la revifada d’aquesta opció als anys 60 del segle XX. A l’epíleg de Volker Weib s’hi fa un exercici molt il·lustratiu de comparació entre el feixisme dels anys 30, la revifada dels anys 60 i la situació actual a Alemanya, on l’AfD fa aquest paper... Els “trucs” d’argumentació de la nova extrema dreta i els continguts implícits, que marquen continuïtats, hi son analitzats amb un rigor extraordinari. De vegades amb observacions sorprenents, per la seua actualitat. Un tema que ens ha d’ocupar i de preocupar.
1