CV Opinión cintillo

Dia mundial dels docents: multiplicar l'educació en totes les assignatures

0

La celebració el 5 d'octubre del Dia Mundial dels Docents, instituït des de 1966 per l'Organització Internacional del Treball, la Internacional de l'Educació i la Unicef, tracta de retre homenatge a la tasca dels mestres, i de tot el professorat (no entrarem ací en la història i peculiaritats diferencials de tots dos conceptes), que encara en la majoria dels països són un gremi socialment infravalorat i guanyen un sou que ben just si els dona per viure. També ací, a Espanya, durant la crisi econòmica del 2008 se'ls va congelar el sou i fins i tot se'ls van llevar pagues extraordinàries i se'ls va augmentar la ràtio de l'alumnat, quan, per la funció social que compleixen i la duresa de la seua professió –un professor/a mai desconnecta del seu treball-, haurien de ser respectats i homenatjats: d'ells i elles depén garantir el futur d'un desenvolupament socioeconòmic harmònic i just per a les pròximes generacions.

El lema triat per a enguany ha sigut: “Els docents en el centre de la recuperació de l'educació”. Dona per a molts enfocaments aquest lema i més hui, quan els avanços tecnològics i les nombroses metodologies i didàctiques han posat en discussió les incerteses i la complexitat que planteja el currículum, les competències i les disciplines idònies: no sabem exactament la pertinència dels sabers que prepararan millar per a la vida i per als estudis superiors. Per a complicar més el problema, l'extensió i aprofundiment de cada saber s'amplia, parlem d'economia, de medicina, de psicologia, de pedagogia, de matemàtiques, de química, de física, de sociologia, d'enginyeria, etc. Hi ha fins i tot pedagogs que auguren en un futur la transmissió de sabers i mètodes que permeten a cadascú ‘construir’ al llarg de tota la seua vida les competències que arribe a necessitar. En aquest sentit, ja en 1967 el psicòleg Bruner, després de l'estudi de nombroses investigacions va concloure que el sistema educatiu no havia de multiplicar les disciplines d'estudi, ni exagerar les indicacions dels seus continguts, sinó concretar els nuclis bàsics d'aprenentatge, els principis de desenvolupament que constitueixen l'estructura bàsica de les diverses disciplines, les idees generadores, els principis que sustenten cada disciplina, i concentrar l'ensenyament sobre aquests elements essencials, més que perdre's en una multiplicitat inconnexa de nocions i coneixements particulars, o de planificar uns continguts inabastables. Edgar Morin ha insistit en la pertinença d'aprendre a aprendre i en la necessitat “d'afavorir el desenvolupament d'un cap ben format, més que un cap replet”.

Sens dubte l'educació és la millor eina per a millorar el món i ha de transformar-se. Per això tots els actors que formen part de la comunitat educativa han de somiar, treballar i unir forces col·lectivament per a aconseguir satisfer un horitzó que deixe arrere inèrcies fútils, es projecte al futur i optimitze les conegudes i històriques metodologies d'ensenyament/aprenentatge. En tot cas, incidint en el lema d'aquesta commemoració, recordem allò que el pedagog socialista Freinet va escriure: “L'alliberament pedagògic serà fonamentalment obra dels mateixos educadors o no existirà en absolut”.

Però el que ara em preocupa és reflexionar davant una qüestió molt discutida, sobretot en els ensenyaments reglats no universitaris: Han d'educar els docents o la seua missió és exclusivament la instrucció en una assignatura? Aquesta presumpta contradicció de tasques és una queixa de molts professors de primària, secundària i batxillerat per als quals la seua professió consisteix exclusivament a transmetre els coneixements de les assignatures, deixant l'educació com a tasca exclusiva de la família o, en tot cas, de l'assignatura d'“Ètica i valors” si la contempla el currículum. La distinció, molt raonable en el seu plantejament original, ha portat a poc a poc a un equívoc: que l'escola no té una missió educativa general de les persones, sinó només una comesa d'instrucció en els sectors culturals i/o professionals. No obstant això, al meu judici, aquesta oposició conté una fal·làcia argumental que col·loca fora de lloc tant la tasca d'educar com la d'instruir: no es pot donar instrucció sense educació, i al contrari, no es pot donar educació sense instrucció. No hi ha una tal oposició ni teòrica ni en la praxi. Siga quin siga el grau de coneixements generals o purament professionals de cada ésser humà ha de potenciar totes les seues possibilitats per a ser senyor de si mateix, a través de l'exercici responsable de l'autodeterminació, desenvolupant harmònica i integralment la seua persona. D'altra banda, qualsevol tipus d'instrucció comporta un currículum ocult que és aquell que es transmet de manera implícita. No apareix escrit, però té una gran influència en l'aula. És el resultat d'unes certes pràctiques institucionals que, sense figurar en cap reglament, poden acabar sent molt efectives en l'adquisició de coneixements, comportaments, actituds i valors. 

El currículum ocult, en no estar escrit, permet que es puga aprendre per les relacions socials que s'estableixen i per les actituds que es manifesten tant com pel que es diu o es declara en la transmissió de determinats continguts, és a dir, s'aprén més pel que es fa que pel que es diu. Per això les pràctiques educatives estan imbuïdes d'un caràcter dialèctic i contradictori en què són presents alhora principis reproductors i transformadors, conservadors i alliberadors. En aquest sentit, com va assenyalar el catedràtic de Pedagogia Jurjo Torres: “Les teories educatives de la producció voregen un perill important i és el del fer un fort èmfasi en les solucions que es deriven exclusivament de processos professionals, menystenint, encara que sense pretendre-ho, accions polítiques que vagen més enllà de l'escola o ultrapassen aquest àmbit professional concret”. Això ens facilita reinterpretar tot allò que en una institució d'ensenyament s'esdevé –s'ensenye el que s'ensenye- i subratllar les possibilitats de desenvolupar pràctiques instructives/educatives emancipadores, compromeses amb una societat més democràtica, justa i solidària.

Només amb l'afegit de la bona educació el docent pot des de qualsevol instrucció formar persones madures, singulars, responsables, sobiranes i amb bon judici per governar-se. La “instrucció” es distingeix de la “educació” en la mesura en què aquesta abasta la formació de tot el subjecte, i queda amerada aquella d'unes normes i valors que la completen i la fan davant els altres més eficaç i eficient. Per descomptat, la pràctica de determinades activitats professionals (metges, professors, psicòlegs…) requereix d'un tacte especial per a l'assoliment de les seues respectives finalitats. És a dir, de la delicadesa, la discreció, la prudència i l'afecte que mostren: i això ho dona l'educació, i no la mera instrucció. A quin punt això és cert que el prestigiós cardiòleg Valentí Fuster deia: “En medicina els joves hui reben una formació eminentment tècnica, no hi ha temps per a formar-los en valors. I això crec que és un dels grans problemes de la medicina actual perquè, com il·lustra l'exemple del placebo, hi ha una interacció anímica la transcendència de la qual no es pot ignorar. Fer medicina implica adonar-se de la gran influència que allò anímic té sobre la malaltia”. 

Tota transmissió cultural i formació professional porta en ella mateixa experiències i obertures amb valors més o menys explícits i, a més, la vida mateixa que es desenvolupa en la institució destinada a la instrucció està, es vullga o no, traspassada per requeriments educatius. La promoció professional i cultural de la persona va inevitablement unida a un creixement social i ètic. “La instrucció ha d'atendre no sols la intel·ligència, sinó l'educació de l'home per complet” escrivia el fundador de la Institución Libre de Enseñanza, Francisco Giner dels Rios.

El docent del segle XXI requereix així mateix desenvolupar hàbits intel·lectuals conscients i inconscients que preparen per a un escenari en què quasi tot és més complex, flexible i canviant, i la capacitat per a reconstruir, arriscar i aprofitar els errors com a ocasions d'aprenentatge; sense oblidar el desenvolupament harmònic de les emocions, la cerca de la identitat, el sentit i les actituds que permeten el compromís ètic i polític, la formulació i reformulació assenyada i racional de les maneres habituals de comportament.

Certament, l'Estat no és titular d'un projecte educatiu integral: la família té un paper primordial en els processos educatius. No obstant això, precisament perquè els valors i els principis que guien la convivència civil i democràtica -decidits per la comunitat nacional sobre bases consensuades- constitueixen l'horitzó educatiu en el qual, amb coherència, la comunitat educativa i escolar té el deure i la responsabilitat d'elaborar un projecte educatiu que assumisca, interpreta i completa el que indica la Constitució. De fet, els processos d'instrucció, pel que fa a continguts objectius en els quals l'Estat té competència específica, han de prendre's, rellegir-se i adaptar-se a la població escolar concreta complint les normes constitucionals i estatutàries que ens hem donat.

Ho vulguen o no alguns docents, tota transmissió cultural i formació professional porta en ella mateixa experiències i obertures de valor i, a més, la vida mateixa que es viu en la institució dedicada a la instrucció està inevitablement marcada per requeriments educatius. Educant s'instrueix i viceversa, instruint s'educa, i la línia divisòria és difícil d'assenyalar (no cal dir-ho per a professions on el tracte humà siga inesquivable). La instrucció és obra d'acumulació de coneixements i queda subsumida en l'educació, que és obra del desenvolupament de tot el nostre ésser. Una és la part, l'altra és el tot. 

Per a dir que un home és instruït basta que haja acumulat coneixements i habilitats; per a poder assegurar que està ben educat es necessiten peces d'esperit i de cos que suposen molt més: la cura, la salut i energies del cos, l'agudesa de tots els sentits, la fidelitat de la seua memòria, els vols de la seua imaginació, la rectitud de judici i de consciència, la correcció del llenguatge, els sentiments, l'empatia, la intel·ligència interpersonal i intrapersonal, l'assertivitat: tot això pertany al camp vastíssim de l'educació. Gramsci deia: “Permeteu-me obrers que us done un consell: quan hàgeu de triar escola per als vostres fills o per a vosaltres, no doneu preferència a la que exigisca més llibres, més estudis de memòria, més definicions i recitats papagaiescs; doneu preferència a l'escola que eduque”. No seria possible entendre el procés educatiu sense pensar en una inserció social, d'una banda i, d'una altra banda, en la construcció subjectiva a partir de les capacitats individuals i psicològiques de l'educand. L'educació unida a la instrucció es constitueix en un procés dinàmic en contínua articulació entre el que adapta i el que innova, malgrat les dificultats i contradiccions que aqueix procés genera. Per això l'educació és una activitat permanentment inacabada.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats