Docents en Lluita: recuperar el sentit de la denuncia col·lectiva

Hi ha moments en què una comunitat descobreix una cosa incòmoda: que allò que semblava inevitable no ho era. I que la resignació, quan s’allarga massa, acaba fent-se passar per normalitat.

Durant mesos, una part del professorat ha viscut en un paisatge massa conegut: reunions que no resolen, negociacions que no avancen i promeses que es dilueixen amb el temps. Mentrestant, s’havia instal·lat una rutina silenciosa: aguantar. Com si suportar-ho tot fora part del ofici.

Però aquest curs alguna cosa ha canviat. El malestar ha deixat de viure's com un problema individual i s'ha convertit en una experiència compartida. No ha esclatat espontàniament, sinó per l’acumulació de converses, de cansament i d'una idea cada vegada més difícil d'ignorar: això no és normal.

Quan la queixa deixa de ser només una queixa

Els sistemes educatius tenen una gran capacitat per absorbir els conflictes. El desacord es transforma en procediment, la protesta en tràmit i el cansament en estadística. Tot queda ordenat i sovint ajornat. Aquest curs, però, aquest mecanisme ha començat a fallar. El que ha emergit no és només una protesta, sinó la recuperació de la paraula col·lectiva. Tornar a dir “això no funciona” i pensar què significa realment. Perquè els canvis importants no comencen als despatxos. Comencen en les sales de professorat, en els passadissos, i en converses quotidianes que, sense pretendre-ho, acaben convertint-se en política.

Sindicats: necessaris, però no suficients

Els sindicats continuen sent una peça imprescindible de qualsevol sistema de relacions laborals. Però qualsevol estructura de representació corre el risc de desconnectar-se quan la participació de la base es debilita. No es tracta de substituir ningú, sinó d’assumir que, quan la representació queda sola, apareix una distància entre qui negocia i qui viu cada dia les conseqüències de les decisions.

I en eixe buit apareix l’autoorganització.

Pensar també és una forma de mobilitzar

Aquest procés no s'explica només per la capacitat de convocar mobilitzacions. Les lluites col·lectives també necessiten un codi i eines per comprendre la realitat que volen transformar.

En aquest sentit, Docents en Lluita ha desenvolupat una funció decisiva. Les seues xarxes socials han anat molt més enllà de la difusió: han connectat experiències disperses, han fet visible un malestar compartit i han contribuït a construir una comunitat conscient de la seua pròpia força. Al mateix temps, els informes tècnics i els argumentaris elaborats han desplaçat el debat cap a la crítica fonamentada. Han aportat dades, han analitzat les polítiques educatives i han proporcionat arguments perquè el professorat poguera defensar les seues reivindicacions amb rigor. Mobilitzar també és això: construir intel·ligència col·lectiva.

Les assemblees docents i el naixement de la Coordinadora: cap a la recuperació de la democràcia directa

Les assemblees han recuperat una idea tan senzilla com poderosa: posar el professorat al centre de les decisions. La consigna un docent, un vot no representa una novetat, sinó la recuperació d'una forma directa d'entendre la participació. Deliberar, escoltar arguments diferents, discrepar i construir acords forma part d'una democràcia que es construeix parlant, no sols votant. En un context marcat per la fragmentació, reunir-se ja és una forma de resistència.

En aquest escenari apareix la Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià. No pretén substituir ningú ni centralitzar totes les decisions. Coordina, connecta i facilita que experiències diverses puguen construir una resposta compartida sense perdre la seua autonomia. No és un model perfecte. Però és un model viu, capaç d'adaptar-se i d'aprendre mentre camina.

L’acord unitari: la peça que reconnecta

En un conflicte que va molt més enllà de les reivindicacions laborals perquè afecta la qualitat de l'educació i la manera de pensar l'escola pública, l'acord unitari va emergir com el resultat d'un procés de mobilització sostinguda. Va arribar en un moment en què la fragmentació començava a convertir-se en un problema real: el risc que la dispersió debilitara la força col·lectiva i afavorira, de manera indirecta, la inèrcia de l’Administració.

L’acord unitari va actuar com el punt de connexió que feia falta. Va permetre reconnectar tres àmbits que sovint apareixen dissociats: la base mobilitzada, les estructures de representació i la negociació institucional. I, sobretot, no va substituir les assemblees, sinó que les pressuposava. Sense l’organització prèvia, la pressió sostinguda i la deliberació col·lectiva, aquella unitat no hauria estat possible.

El que queda

El més important d’aquest curs potser no és cap acord concret ni cap document final. És haver recuperat una idea que semblava adormida: el professorat no és només destinatari de les polítiques educatives; és també un subjecte capaç de pensar-les, discutir-les i transformar-les.

Encara queda molt camí. Però seria un error pensar que no ha passat res.

Perquè el que ha començat aquest curs no és només una experiència de mobilització. És una manera diferent d'entendre la participació democràtica: des dels centres, des de les assemblees i des de la construcció compartida de coneixement.

Quan una comunitat recupera la capacitat de mobilitzar-se, però també d'elaborar arguments, disputar el relat públic i produir pensament crític, deixa de limitar-se a reaccionar davant les decisions dels altres. Comença a intervenir-hi.

I probablement aquest siga el canvi més profund que deixa aquest curs. La història continua oberta, però hi ha una certesa que ja és difícil d'esborrar: quan la base s'organitza, pren la paraula i construeix coneixement col·lectiu, les regles del joc deixen de semblar intocables.

La força és nostra. La lluita continua.