Okupes d'Estat

La revista Triunfo va publicar l'any 1976, quan Manuel Fraga era ministre de la Governació i vicepresident del Govern de Carlos Arias Navarro, una conversa telefònica apòcrifa entre ell i el llavors dirigent del PCE Ramón Tamames. “¡Me informan de que habéis convocado una manifestación para esta tarde!”, diu Fraga. “Así es”, li respon Tamames. “¡Pues desconvócala ahora mismo!”. “¡Hombre, Manolo! Eso no depende sólo de mí. Y aunque dependiese, no lo haría”. “¡Pues te advierto, Ramón, que la calle es mía!”.

Avui ho denominaríem fake. Però aquella expressió de “la calle es mía”, sorgida d'una faula periodística conscientment elaborada, va tindre molt d'èxit per a caracteritzar el tarannà irat i autoritari de qui llavors es veia destinat a acabar presidint el Govern d'Espanya, un ministre franquista hiperactiu que maniobrava per a impedir la legalització del Partit Comunista fins al punt que va intentar persuadir el líder del PSOE, Felipe González, que li convenia integrar-se en un sistema del qual quedaren exclosos els comunistes. Sembla que al·legava, entre altres coses, que si Dolores Ibárruri, La Pasionaria, o el mateix Santiago Carrillo tornaven a Espanya no tindria policies suficients per a evitar que els mataren.

Malgrat la impetuosa apropiació de l'Estat a què estava acostumat, no va ser aquell tantes vegades ministre de la dictadura sinó un jove cadell del règim, Adolfo Suárez, la persona triada pel rei per a succeir Arias Navarro i comandar la transició a la democràcia, legalització del PCE inclosa. El partit que aleshores va crear Fraga, Alianza Popular, no podria mai portar-lo a la Moncloa (es va replegar a Galícia com un vell guerrer caigut en desgràcia), encara que els seus hereus sí que aconseguirien, després de la refundació del 1989 com a Partit Popular, posar al capdavant del Govern José María Aznar, en el canvi de segle, i Mariano Rajoy, en la segona dècada de la nova centúria. I aqueix partit, de fet, ha mantingut viva la vella idiosincràsia de la dreta espanyola -fraguista, franquista, conservadora i suposadament liberal- que considera l'esquerra, en general, i els “comunistes” i nacionalistes perifèrics, en particular, okupes d'unes institucions i d'uns espais del poder que els haurien d'estar vetats.

Només des d'una mentalitat que considera ocupants espuris aquells a qui eventualment atorguen les urnes capacitat per a conformar majories en uns certs àmbits de l'Estat es pot acusar d'il·legítim el Govern de Pedro Sánchez i explicar el bloqueig injustificable del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional portat per les dretes espanyoles a l'extrem de vulnerar l'autonomia parlamentària i supeditar-la a la vigilància preventiva de l'Alt Tribunal, en una maniobra que manca de precedents. Ens mostra la història recent que, cada vegada que els socialistes han tingut la majoria, el vell prejudici dretà s'ha convertit en una estratègia de dilació, una resistència a cedir els òrgans de govern dels jutges, però amb la conformació del primer Govern de coalició d'aquesta etapa democràtica, integrat pel PSOE i Unides Podem i secundat des del Congrés dels Diputats per altres formacions polítiques de l'Espanya plural, s'ha exacerbat aqueixa intolerància fins adoptar la forma d'un boicot. 

Marta Ferrusola, l'esposa de Jordi Pujol, va expressar com ningú aqueix tipus sentiment quan Pasqual Maragall, al capdavant d'un executiu del PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, va arribar en 2003 al Palau de la Generalitat després de més de 20 anys de governs de Convergència i Unió, i es va lamentar: “És com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Bona part del desastre que ha causat a Catalunya el desafortunat procés independentista té a veure amb aqueixa concepció confiscatòria de la dreta catalanista, de la mateixa manera que l'autodestrucció del Tribunal Constitucional a la qual assistim aquests dies té a veure amb el segrest d'unes certes institucions per part de la dreta espanyola.

Amb el seu rerefons oligàrquic (les normes de compliment general no afecten unes determinades elits), la falta d'escrúpols en la gestió propícia la corrupció i soscava la credibilitat de la política, mentre que la falta de respecte a les regles del joc clivella la democràcia. En aquest 2022 que ja s'acaba s'ha complit un segle del naixement de Manuel Fraga Iribarne (va morir el 2012) sense que el centenari haja suscitat pràcticament cap interés entre els seus hereus polítics. És un altre atribut de la dreta espanyola aqueix discret camuflatge de desistiment perquè no resulte fàcil apreciar les continuïtats, entre Fraga i Feijóo per exemple, d'una ideologia que en un cert moment va renunciar, velis nolis, a assumir ocupacions grans i brutals, com la del general Franco durant 40 anys, però ara mateix aclama alguns dels seus convertits en intrèpids squatters d'un poder de l'Estat.