La portada de mañana
Acceder
La moción de Vox sume al PP en el desconcierto
El toque de queda, la medida que anticipa otra disputa entre Sanidad y Madrid
Opinión - Moción de propaganda, por Rosa María Artal

A propòsit del Sàhara

El 27 de febrer és una cita que havia de ser motiu de festivitat, ja que es commemora la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Però des del seu inici, fa 44 anys ha sigut un dia de reivindicació. El poble sahrauí fa 44 anys que viu en camps de refugiades, des de la Marcha Verde, quan l'Estat espanyol els va abandonar a la seua sort, fins al dia d'avui, que continuen abandonats per tots els estats membre de la Unió Europea.

És una situació que si bé ha estat preocupant des dels seus inicis, a mi personalment des de fa uns mesos em preocupa més encara, si cap. Han hagut determinades decisions polítiques que em fan pensar que, lluny de solucionar el conflicte, l'agreugen. Unes decisions polítiques que s'han pres des del bloc de l'esquerra i això, a banda de preocupar-me, m'indigna. Especialment quan són organitzacions amb les quals en diferents administracions compartim governs i projectes de progrés. No estem parlant de que la dreta ha deixat abandonat un poble a la seua sort, un poble que a afectes legals continua estant supeditat a una potència administrativa, que és Espanya. No ha estat la dreta aquesta vegada, no. Si la inacció ja era dolenta, una inacció que durant més de 40 anys ha imperat en aquest tema, ara encara sembla que hem de dir aquella vella dita de "virgencita que me quede como estoy", perquè açò va de mal en pitjor.

Per posar un punt de partida, en les eleccions generals del 10N, per primera vegada, el PSOE ni tan sols feia menció en el seu programa al conflicte del Sàhara Occidental. Sí, en els mesos transcorreguts entre les eleccions del 28A i les del 10N havia caigut del programa electoral del PSOE el conflicte del Sàhara Occidental. En el primer intent frustrat d'acord de govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos aquest tema va estar damunt de la taula, però després de les eleccions del 10N la solució al problema i la llibertat del poble sahrauí es van esborrar de la negociació, i en l'acord de govern signat no hi ha cap menció.

L'assumpció per part d'alguns alts dirigents del PSOE de les tesis del govern marroquí han sigut constants. Començant per les declaracions del ministre Marlaska referents a una suposada amenaça terrorista a pocs dies de l'arribada de centenars de cooperants i activistes als campaments de refugiades. Una alerta injustificada i sobre la qual prompte va quedar demostrat que no va existir cap perill per a les persones visitants a Tinduf. Una suposada alerta que es va produir després que l’aleshores govern en funcions es reunira amb el ministre d'Exteriors marroquí, per apropar postures. ¿Tenia aquell anunci altra intenció que no fóra la d'embrutar la imatge del poble sahrauí i desmobilitzar la solidaritat de tantes famílies amb la població refugiada? Després han vingut les declaracions de Borrell en les que veia per part del govern marroquí "seriosos i creïbles esforços per trobar una solució justa al conflicte amb el Sàhara" mentre seguien els atacs a la població sahrauí que viu als territoris ocupats o es negava l'accés a la zona ocupada a parlamentaris espanyols, o s'atacava als periodistes que intenten informar de les contínues agressions a la població civil que es manifesta de manera pacífica.

Unes manifestacions en les quals es produeixen contínues violacions del drets humans, amb tortures i desaparicions d'activistes. La pròpia Unió Europea va haver de rectificar les declaracions del representant de la Unió Europea per a la Política Exterior, Josep Borrell, deixant clar que l’única via per a la resolució del conflicte, tal com arrepleguen les resolucions de Nacions Unides, és amb un procés d'autodeterminació del poble del Sàhara Occidental.

Però sembla que el govern espanyol sols ha alçat la veu quan s'ha posat en qüestió el domini de les aigües, unes aigües que pertanyen al Sàhara Occidental i per tant no poden tractar com una mercaderia, que cada cert temps Marroc utilitze per a amenaçar i com a element de pressió en les seues negociacions. I què dir del tancament de la finestreta d’Exteriors al Sàhara després de quaranta anys atenent als més de 12.000 nacionalitzats? Una coincidència?

També des del govern valencià han hagut actuacions que han servit per a la "normalització i apropament de les relacions amb Marroc". Un gran desplegament de consellers acompanyaren als empresaris valencians per obrir mercat amb el país veí, acompanyat de les paraules del president de la Generalitat Valenciana: "És fonamental que les empreses valencianes estiguen ben situades ací. Que puguen obrir nous mercats des del Marroc. Però també és important que vegen la Comunitat Valenciana com un aliat polític des del punt de vista del reposicionament institucional del país”.

M'agradaria que els meus governants tingueren una mica de consciència ètica, tenint en compte les polítiques que fan els governs amb els que ens aliem. Perquè donar una imatge de normalitat a un govern que incompleix sistemàticament resolucions de les Nacions Unides o que vulnera sistemàticament els drets humans amb la seua població i amb la població sahrauí, no hauria de ser en nostre aliat preferent, per més negocis que les empreses facen o desfacen allà.

La nova etapa que encetem amb el govern central progressista ens hauria de servir per reflexionar si no és hora ja, d’una vegada per totes, d’atendre al poble sahrauí i deixar de desobeir sistemàticament a les Nacions Unides. Seria un gest històric i un pas decisiu, que marcaria un canvi de rumb internacional de l’Estat en favor dels drets humans i la llibertat. Estem, encara, a temps.

*Estefania Blanes León, diputada d’EUPV i portaveu adjunta d’Unides Podem a les Corts

Etiquetas
Publicado el
2 de marzo de 2020 - 13:37 h

Descubre nuestras apps

stats