Racionalitzar el desgavell elèctric

Tenim un sistema elèctric mal planificat i mal gestionat, que produeix electricitat cara i poc sostenible. El nou govern, amb un ministeri de Transició Ecològica, amb competències sobre aigua, energia i canvi climàtic, obri una porta a l’esperança anunciant mesures tan assenyades com necessàries i urgents, que realment poden corregir estes deficiències.

Segons dades de Red Elèctrica de Espanya (REE), la capacitat de generació elèctrica a finals de 2016, era de 105.296 MW; mentre que les necessitats, en el moment de major demanda, eren d’entre 35.000 i 40.000 MW, depenent de l’estació de l’any i del dia de la setmana. Segons això, hi ha instal·lada quasi el triple de la capacitat de generació que se necessita en els moments de major demanda. Tenim, per tant, un sistema clarament sobredimensionat.

Esta capacitat de generació se distribueix, aproximadament, al 50% entre la generació tèrmica (nuclear, carbó i gas) i la generació renovable (hidràulica, eòlica, solar i altres). Però si mirem l’origen real de l’electricitat que consumim, trobem que gairebé tots els anys, la generació tèrmica proveeix més del 60 % de l’electricitat; mentre que la renovable tan sols arriba, en el millor dels casos, al 40%; trobant-se habitualment molt per sota d’esta xifra (REE). Això no és així per casualitat; i, a més, dona lloc a bona part dels mals que patim.

L’origen de l’electricitat que consumim, ve determinat per l’anomenat “mix elèctric” i per una subhasta que preveu les necessitats d’energia per als dies següents. Segons este mix elèctric, la primera electricitat que entra en la xarxa de distribució, és la procedent de les centrals nuclears; que les hem de tindre sempre en funcionament pels elevats costos que suposa la seua aturada. A continuació entra la d’origen renovable, que és la més econòmica i te menor impacte ambiental; i després, segons la demanda, la de les centrals de gas i de carbó, que és més cara i més contaminant. El preu final de l’electricitat, ve determinat pel preu de la ultima font que entra en la xarxa. Això teòricament està bé; però no és or tot el que rellueix.

Els antecedents immediats del problema, cal situar-los en la forta demanda d’electricitat dels anys de bonança econòmica del canvi de segle. En aquell moment, la tecnologia solar ja havia assolit un gran desenvolupament i es trobava en condicions de començar a competir amb les fonts clàssiques. De mica en mica, havia anat millorant la seua eficiència i rebaixant els seus costos. A més, Espanya era capdavantera en esta tecnologia, especialment el País Valencià i Catalunya. Tot i això però, el govern va decidir afavorir la construcció de grans centrals de gas que tan sols estaven a l’abast dels grans grups econòmics que controlen el sector. Així, entre 2002 i 2011, es varen construir centrals de gas amb una potència de generació de 25.353 MW. Estes centrals mai han entrat plenament en funcionament, ni segurament ho faran en el futur. Però les hem de mantenir a punt per si la demanda exigeix la seua entrada en activitat. Això te uns costos que, els usuaris del servei, paguem cada mes en la part fixa del rebut de la llum.

D’altra banda, per a cobrir les quotes de generació renovable a que obliga la UE, per a complir els compromisos adquirits en la lluita contra el canvi climàtic, s’ha afavorit el desenvolupament d’un sector eòlic, acord amb els interessos de les grans empreses elèctriques; amb parcs eòlics que requereixen grans inversions de capital. Al mateix temps, s’ha entrebancat el creixement del sector fotovoltaic que, amb inversions molt inferiors, és capaç de facilitar l’entrada en el sector elèctric, d’empreses i particulars que poden produir electricitat molt més barata i competir amb l’oligopoli. En conseqüència, a finals de 2016, la capacitat de generació eòlica era de 23.020 MW; mentre que la capacitat de generació solar era de tan sols 6.969 MW.

D’esta manera, l’oligopoli elèctric, que també controla la generació hidràulica (20.354 MW), controla gairebé tota la producció renovable. Això suposa que, a efectes pràctics, amb “l’excusa” de l’aleatorietat del vent i la pluja, te cert marge de maniobra per a reduir la producció renovable, i fer entrar en funcionament les centrals tèrmiques; que és el que realment li interessa per a recuperar la forta inversió realitzada. Això, evidentment, suposa també, encarir el preu de l’electricitat que paguem els usuaris.

Davant d’això, hem de veure el canvi de govern, amb l’anunci de la ministra Ribera en relació a derogar “l’impost al sol”, i en relació al tancament de les centrals de carbó i les centrals nuclears, com una oportunitat per introduir racionalitat en l’esbojarrat sistema elèctric que patim. Una oportunitat per a tancar instal·lacions obsoletes i per a derogar disposicions arbitràries; però, sobretot, una oportunitat també per a democratitzar el sistema i fer-lo transparent. Una ocasió per a potenciar la producció fotovoltaica descentralitzada, de manera que qualsevol ciutadà, o raó social, puga fer la seua instal·lació per autoabastir-se i per a vendre l’excedent a la xarxa; i, d’esta manera, trencar l’oligopoli i alliberar-nos als consumidors, d’haver de comprar l’electricitat a qui la produeix més cara i més insostenible.

Eixe és el canvi que necessitem. Serem capaços d’aconseguir-ho? Si este govern és valent i decideix tirar endavant, trobarà el recolzament de la ciutadania? O tan sols trobarà les pressions que exerceixen les grans empreses del sector amb les seues “portes giratòries”? Sortirem els consumidors en defensa dels nostres interessos? O mirarem cap un altre costat mentre diem allò de “ja s’apanyaran”, com si el problema no fos realment amb nosaltres?