Actuar contra el canvi climàtic des de hui mateix

El passat 6 d’octubre, els experts en canvi climàtic de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), van presentar un informe sobre els efectes de l’escalfament, on ja no parlen sols de canvi climàtic, sinó que ja parlen directament de crisi climàtica. L’IPCC alerta a les Nacions Unides i als governs, sobre la necessitat de prendre mesures ràpides, d’ampli abast i sense precedents, per a reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tan sols així –avisen- es podran minimitzar els importants efectes que tindrà l’escalfament, sobre els ecosistemes, la producció d’aliments, la salut humana, els efectes de l’ascens del nivell del mar, l’increment de les temperatures i les precipitacions torrencials... Efectes que s’estan produint ja, però que s’acceleraran els propers anys, si no actuem amb decisió i valentia.

L’informe ha estat elaborat en el marc dels Acords de París, on es va establir l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana global, molt per sota dels 2 ºC respecte dels nivells preindustrials (ja hi estem 1 ºC per sobre); i els països es comprometeren, a més, a fer tots els esforços necessaris per a que l’augment no sobrepase 1,5 ºC. A partir d’això, l’IPCC va rebre l’encàrrec de realitzar un informe sobre els efectes que tindria un increment de la temperatura mitjana global fins a 1,5 ºC i fins a 2 ºC. Les conclusions d’aquest són que si l’escalfament s’incrementa fins a 1,5 ºC, es produiran importants efectes negatius sobre l’entorn, l’activitat econòmica i la salut de les persones; i que eixos efectes seran molt més greus si l’escalfament se situa entre 1.5 i 2 ºC.

Els experts preveuen també que al ritme actual, l’escalfament assolirà 1,5 ºC entre 2030 i 2052. Per a no superar eixe llindar –indiquen- l’any 2030 hauríem d’haver aconseguit reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45% en relació a les emissions de 2010; i l’any 2050 hauríem d’aconseguir l’equilibri entre els gasos que s’emeten i els que s’absorbeixen. Intentar aconseguir això implicarà profundes transformacions socials tant en els hàbits personals de consum, com en la planificació territorial i urbana, els sistemes de producció, el transport, etc. Uns canvis que no admeten demora, però que hui per hui estan molt lluny de ser una realitat. Els governs, sotmesos a la pressió de grans grups econòmics interessats en minimitzar i retardar els canvis, i paralitzats davant les repercussions econòmiques i socials que tindran les decisions que cal prendre, van retardant temeràriament la presa de decisions.

Lamentablement però, cada dia que passa, complica les solucions i incrementa els costos de les correccions. Davant esta paràlisi administrativa, els ciutadans i les ciutadanes, no ens podem quedar plegats de braços; perquè potser arribarà un moment en que s’hauran de prendre decisions molt dures per pal·liar, que no evitar, la catàstrofe. Cal, per tant, que la ciutadania se mobilitze i s’organitze per, en primer lloc, evitar arribar a situacions extremes y, en segon lloc, evitar que els poderosos acaben dictant les seues condicions, tal com han fet en la darrera crisi econòmica. No podem consentir que torne a vindre ningú a dir-nos que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que ara hem de pagar les conseqüències.

Estem suficientment conscienciats i disposem de la tecnologia necessària per a començar a actuar hui mateix. Cal que canviem els nostres hàbits de vida i de consum per a reduir les emissions; però cal també, que siguem fortament reivindicatius davant l’administració per exigir-li que prenga les decisions escaients sense més demora. No podem deixar la responsabilitat de les decisions en mans d’uns pocs; perquè potser eixos pocs tan sols miren per ells mateixos. Hem d’assumir les responsabilitats col·lectivament, per a fer que les solucions ho siguen per a tothom. Pensem que, per exemple, esta revolució tindrà quantiosos costos socials, pels oficis que desapareixeran i per les empreses i els llocs de treball que es perdran. Hem de fer que les decisions que se prenguen, siguen justes, equitatives i solidaries, per evitar que determinades persones o col·lectius, acaben sent les víctimes de la crisi.

Ha arribat, per tant, l’hora de la mobilització social pel clima; i ha de ser la ciutadania qui marque el ritme del canvi i pose, al capdavant de les institucions, a les persones més adients per a liderar la transició cap a la sostenibilitat. Perquè tal com va advertir Fuster, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del Parc Natural del Fondo