Joan Romero: “L’educació és el valor més democràtic que hi ha; el paper dels poders públics és essencial”

Joan Romero (Albacete, 1953) és un entusiasta defensor de la cosa pública i un apassionat de l’ensenyament. Gràcies a dos professors voluntaris es va educar, gràcies a una beca va poder matricular-se en la universitat, gràcies a aquest programa públic va poder residir en un col·legi major. Des de llavors, ha passat la vida tractant de retornar el que li han donat, unint la seua professió amb la seua vocació. Fa 53 anys va travessar les portes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València com a estudiant i s’hi va quedar, fent classe a milers d’alumnes en quatre dècades de docència.

El caràcter i l’entusiasme de Romero, hui catedràtic de geografia humana, és coherent amb la seua història: fill de treballadors d’un mas en un llogaret d’Albacete, el seu destí era seguir aquest llinatge de llauradors. Però va haver-hi dues coses que ho van canviar: una parella –pare i fill– de professors itinerants i una beca salari. Els docents, la família Del Moral, el van situar en la senda de la formació i el sistema de beques li va permetre costejar els estudis universitaris, la residència en el col·legi major Lluís Vives a València i una compensació econòmica a la seua família. Per a parlar d’això empra la metàfora de Jürgen Habermas: “El meu canvi d’agulles va ser la beca salari. La meua destinació era una altra”. Per això, entén que “l’educació és el valor més democràtic que hi ha; el paper dels poders públics és essencial”.

El professor, un dels intel·lectuals valencians de capçalera entre els socialdemòcrates, va arribar a l’escola tard, però ja hi va arribar format. La seua és una paradoxa: “Vaig començar a llegir amb llibres que a l’escola mai em van ensenyar”, relata, recordant la història d’Edmundo d’Amicis Cor, “una manera de començar a llegir amb una perspectiva laica”, mentre que a l’escola formal, a la que va arribar a nou anys, a penes s’ensenyaven tres obres que recorda perfectament: l’enciclopèdia Álvarez, el catecisme de Ripalda i el llibre de “formació de l’esperit nacional”. “Quan vaig anar a escola a mi em van deseducar”, indica, però matisa: com en molts altres, l’adoctrinament no va calar. “Això m’ha permés relativitzar: els intents d’adoctrinament no van tindre molt d’èxit”, apunta.

Mai oblida els seus orígens humils, en una casa sense llibres. Encara recorda el primer que va entrar a casa, un volum de La tía Tula, d’Unamuno, editat per Salvat i Alianza Editorial arran d’un concurs del Ministeri d’Educació. De nou, allò públic fa aparició per a canviar la vida del professor, dos anys abans d’entrar a la universitat.

Després de l’ensenyament franquista, a l’escola espanyola aflora la interpretació marxista de la història. Romero es fa adult en els setanta, època d’ebullició per a l’esquerra, que assumeix els postulats marxistes en l’elit intel·lectual. La facultat va suposar una obertura total, un anar més enllà de la doctrina. “Un professor em va dir: hi ha elements que hauries de completar, llig els hispanistes, coneix el pensament cultural europeu, veu mes allà. Antonio Mestre em va donar uns llibres que em van canviar per complet”, explica, mentre busca en la seua cartera la llista que el mestre li va donar fa ja dècades.

En els seus primers anys va trobar Josep Fontana, un dels historiadors espanyols més influents, a qui va demanar permís per a assistir com a oïdor a les seues classes en la facultat veïna. “Vaig trobar una persona que em va canviar per complet. Vaig dir: jo vull fer classes com aquest home. Cada sessió era una estructura en si mateixa, molt ben pensada. Tota la vida he intentat perseguir aquest ideal, sense èxit. Algunes vegades he pogut veure en els alumnes una cosa semblant, durant uns instants, a les aules”, explica sobre el seu mestre. Un altre dels seus pilars va ser el professor Ernest Lluch, que el va introduir en el pensament socialdemòcrata europeu. No ho comenta en l’entrevista, perquè l’activitat política no és l’objecte de la conversa, però en acabar mostra una foto amb l’exministre de Sanitat i uns quants companys davant de la Delegació del Govern a València, on van registrar la creació del PSPV. Dues dècades després, va ser conseller d’Educació en el Govern valencià i secretari general dels socialistes valencians.

La llavor de la vocació estava des de ben menut, comenta, encara que la Facultat de Geografia i Història “va ser determinant”. És a aquesta tasca a què s’ha encomanat potser amb més ímpetu, i és el centre del seu interés. Ara, ja catedràtic emèrit i amb menys càrrega docent, continua preocupat pel futur de les generacions en procés d’educació, la precarietat dels joves, l’excessiva burocratització del sistema educatiu i la sobreproducció de lleis d’ensenyament que no afronten els problemes estructurals per a l’alumnat.

Per a ell, ser professor és un plaer i una responsabilitat. “Ser professor és una enorme responsabilitat, perquè qualsevol paraula que dius, per a bé i per a mal, queda en l’imaginari dels estudiants. Crec que la tasca que se’ns encomana és extraordinària. I que no és el mateix ser professor que treballar en l’ensenyament. Un professor costa deu anys de fer, la docència no es pot improvisar”.

Preguntat per l’entusiasme a fer classe, diu que és un intangible: “Quan jo entre el primer dia en una classe no conec ningú i quan acaba el curs conec a tothom, els he vist créixer. Tinc la sensació que quatre o cinc coses que els poden vindre bé en la vida, coses que no tenien en la seua motxilla, les tenen quan acaba el curs i això per a mi no té preu. Durant uns mesos un conjunt de joves han d’anar metafòricament emplenant la seua caixa d’eines per a interpretar el món, i si jo he contribuït al fet que tinguen algun parell de peces més en la seua caixa... això és impagable. Per això m’agrada la docència, perquè els he vist créixer, perquè realment veig que estem contribuint tots en aquesta funció de formar els quadres que després es fan càrrec de la marxa de la societat”, relata amb emoció. Ser professor ha fet Romero un home feliç. “He tingut molta sort: sempre vaig voler ser una cosa i és el que he sigut després”. Ho va dir durant un homenatge acadèmic que va rebre la setmana passada i ho repeteix durant l’entrevista: “He trobat el meu lloc en el món”.

Romero considera l’escola com l’element predistributiu essencial i veu a Espanya una anomalia respecte d’altres països europeus. En concret, cita l’article 27 de la Constitució –el que blinda l’educació concertada– que obri la porta a un país a dues velocitats, trunca la igualtat d’oportunitats. Sense un ensenyament públic universal, no se sosté el discurs del mèrit i la capacitat, ni la igualtat d’oportunitats, i a Espanya, considera, es va deixar una porta massa ampla per a la consolidació de dues xarxes paral·leles, un camí diferent “que facilita que les elits hagen trobat un mecanisme de reproducció paral·lel i al mateix temps dificulta que les classes treballadores en general puguen trencar el sostre”, fa que es topen amb un mur. Amb el pes de l’ensenyament privat i concertat, molt superior al d’altres països, “les elits han trobat el seu mecanisme de reproducció, que va des de l’educació primària fins a la universitat”.

“A Espanya estat i nació no coincideixen”

Malgrat deixar la primera línia política, el professor no s’ha separat del seu partit, que recorre a ell periòdicament com un far. La seua prolífica publicació i trajectòria acadèmica fan que siga una font recurrent, que se li sol·liciten anàlisis periòdiques. Ha dedicat la seua tasca investigadora als problemes territorials i de governança, amb desenes de llibres publicats en què proposa aprofundir en el model federal i en el govern compartit en les comunitats autònomes.

L’entrevista es desenvolupa l’endemà de la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern arran dels pactes en què han sigut fonamentals els partits nacionalistes. Sobre la conjuntura política, reflexiona: “Espanya és un dels estats més complexos que tenim en el món occidental per a posar en marxa sistemes de governabilitat. Ja ho va dir Juan Liz: Espanya resoldrà tots els seus problemes, llevat de l’existència d’una realitat interna que es concreta en el fet que hi ha una majoria d’espanyols que entenen que Espanya en el seu Estat i la seua nació, però una part no menor de ciutadans a Catalunya i Euskadi entenen que Espanya és el seu estat, però no és la seua nació”. El model d’estat és el del pacte permanent, insisteix, subratllant que s’ha d’aprofundir en l’autogovern.

“El que s’ha produït aquests dies és un diàleg entre la nació majoritària i les dues nacions minoritàries”, comenta el catedràtic, que apunta que ni el nacionalisme espanyol és majoritari ni ho són el català o el basc en els territoris respectius. El professor veu fonamental que l’Estat oferisca un sostre sota el qual “caminar junts” i nous estatuts d’autonomia a Catalunya i Euskadi, aprovats per les Corts Generals i ratificats en referèndum en els territoris, una fórmula similar a la tercera via de Maragall. “El nacionalisme no desapareix, les nacions no desapareixen, ni poden ser reprimides, ni poden ser oprimides... es tracta de trobar espais de coexistència”. La dreta espanyola i l’esquerra jacobina, diu, confonen sovint estat amb nació, per la qual cosa reclama a les formacions un acostament a la realitat.

Sobre els nous governs autonòmics i nacionals en el context neoliberal, veu amb preocupació l’èmfasi en les polítiques fiscals, l’ostentació en la baixada d’impostos i la minva d’acció de l’Estat. “Això no és el pensament liberal clàssic. La dreta europea hauria de ser més acurada amb la concreció de les seues polítiques públiques. Quan s’exhibeix com un èxit que s’és el govern que més ha abaixat els impostos, jo em preocupe, perquè això desarticula les societats i a mitjà termini és perjudicial per a tots. Si la societat es fractura per complet i aprima del tot la classe mitjana, la part central, llavors tenim un problema que després és molt difícil de reconduir, però no obstant això s’explica i s’exhibeix com un gran èxit, cosa que significa que la idea [neoliberal] continua sent molt potent”, conclou.