Uns clàssics del segle XX

Concert de Kiko Veneno i Ariel Rot en el festival del 10é aniversari d'elDiario.es.

Eren les nou i mitja de la nit i la Plaça de l’Ajuntament anava omplint-se a poc a poc. En principi, semblava que no seríem tants, però en qüestió de minuts allò va anar prenent cos i to. La gent s’apropava a les barres a buscar una cervesa o un refresc, s’anunciava una nit calorosa, apegalosa, d’aquelles que evoquen lletres de cançons com ara porque a mí me va mucho la marcha tropical... El terra, de fet, ja estava apegalós per totes les miquetes de begudes que inevitablement anaven vessant... Les aixetes de cervesa no donaven abast, els cambrers canviaven els barrils amb rapidesa i el públic, tot i que una mica nerviós perquè la calor destarota i tothom tenia molta set, mantenia la calma per damunt de tot. A la Plaça de l’Ajuntament anit regnava la xafogor, però també l’harmonia, i una calma  preludi de tempesta... Una dolça tempesta musical.

A les deu en punt –puntualitat britànica– i mentre el rellotge del consistori donava les hores, s’anunciava el concert i els dos músics, Kiko Veneno i Ariel Rot, entraven en l’escenari on els esperava la seua banda, amb la serenitat i l’alegria que donen els anys quan hom aconsegueix dedicar-se fins al darrer moment a allò que li apassiona amb amor i convenciment. El convenciment dels que «no tornen perquè mai se n’han anat», com ells mateixos digueren anit.

Radiants, Veneno amb camisa roja i els seus cabells argents –ja un clàssic en ell, curiosament Raimon també ha lluit aquesta combinació sobre els escenaris durant anys– i Rot, amb samarreta fosca, americana clara, i unes ulleres petites metàl·liques de vidres difuminats, certa reminiscència a Elton John, tot i que molt més austera i discreta– van captivar el púbic en qüestió de minuts. 

Tots dos són senyors rockers que han tocat molts pals i han fet de la música la seua vida. Kiko Veneno (Girona, 1952), de nom real Jose María López Sanfeliu i Ariel Rot (Buenos Aires, 1960), Ariel Eduardo Rotenberg Gutkin, són dues pedres precioses del rock, i fins i tot del blues i el flamenc. De fet, els inicis de Veneno van anar de la mà de Rafael i Raimundo Amador, amb els quals va formar el grup Veneno i vam publicar un disc homònim el 1977,  considerat una petita joia del segle XX. Un poc després, KiKo Veneno col·laborà amb Camarón de la Isla en La leyenda del tiempo (1979), un disc, mai millor dit, llegendari, i d’on va sorgir el seu tema emblemàtic, Volando voy, el qual tant Camaron com Veneno han fet volar per tot el món.

Amb Ariel Rot duem ballant i vibrant des de fa dècades. Abans de fer carrera en solitari, va ser l’ànima de dos grups inesborrables: Tequila i Los Rodríguez. Anit, la seua guitarra Fendre Estratocaster i una Gibson vermella –la guitarra que duien The Beatles, bonica com ella sola– sonaren potents i elegants, alhora que les cordes de l’acústica que feia sonar Kiko Veneno posaven el contrapunt harmònic i vestien la música d’altres qualitats: cada guitarra té una funció, la música és, sobretot, matemàtica i precisió. Tots dos, junt amb una banda de grans músics, feren un directe impecable. I a ells se sumà la sorpresa dels convidats, prèviament anunciada, però no desvelada. 

I primer fou el torn per a l’huracà del Gran Wyoming, lliurat en cos i ànima mentre cantava aquella tornada de Ai Joselito, el de la voz de oro... d’un dels temes més populars de Kiko Veneno. Un Wyoming entusiasta i energètic, com és ell, ja se sap... «los viejos roqueros nunca mueren». Però les sorpreses anaren més enllà, i anit la cantant valenciana Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) va pujar esplèndida a l’escenari, amb unes arracades llargues i lluentes i un vestit a l’estil de Rita Hayworth o Marilyn Monroe, quan cantava en aquella pel·lícula Els cavallers les prefereixen rosses. Sandra Monfort va entrar en escena amb guitarra, veu ferma i dolça, disposada a trencar clixés i esquemes. 

Aquesta dona de cabells castanys foscos i arrissats va arrencar del seu interior un cant d’estil pur i bonic, unes lletres populars valencianes que esborronaren part del públic, a les quals se sumà la veu de Kiko Veneno. I tots dos interpretaren també un tema de Veneno amb una versió arriscada i reeixida. Anit va quedar clar que a Sandra Monfort no li fa por res, igual canta per tanguillos, que per albades, seguiriya o fandango, o per rock. Simplement, és una artista que tomba de tos!  

Una mica després, i com un terratrèmol, arribà flamenc i poderós Tomasito, cantant i ballant buleries, tangos i rumba. Va ser un moment àlgid, divertit i ple de sonoritat i la plaça bullia de palmes picant i peus ballant. De sobte, un cert silenci i emoció es va fer quan Tomasito va girar el micròfon i el va posar cap avall, pròxim a les seues botes flamenques. Amb el seu art i temperament va inundar la plaça amb el tiquitiquitititiquititac d’un taconeig improvisat, però clavat en el compàs, digne del millor flamenc.

Sense histrionismes ni exageracions, però sense amagar l’emoció i el sentiment sobre l’escenari, l'entusiasme dels músics es va encomanar i es va apoderar de la plaça. El que suàrem com no està escrit, i més d’un ja estaria cantant i anticipant allò de «porque a mí me va mucho la marcha tropical» i eren molts els ventalls que no paraven a un ritme frenètic, i centenars les cerveses que eixien de les barres en totes direccions. Ja se sap... Una nit tropical, valencianament tropical, al punt que Ariel Rot es tragué l’americana i es lliurà en samarreta al millor final imaginable.

La música que anit escoltàrem sobre l’escenari del Festival d'elDiario.es és ja un clàssic del segle XX, música feta amb el cos, cantant, tocant un instrument, afinant-lo l’instrument quan cal damunt de l’escenari... Mesclant veus i estils, arriscant. Com diu Kiko Veneno: «la música és abstracta però alhora propera, concreta i artesania. I això és meravellós». I és cert, la música, no només calma les feres, també desperta amor i apropa la gent.

Havia vist actuar Kiko Veneno per darrera vegada fa deu anys, sobre l’escenari flotant del pantà de Lanuza, durant el festival Pirineos Sur de 2012. Els meus fills tenien cinc i tres anys i viatjàvem amb una autocaravana. Durant els centenars de quilòmetres en què rutllàvem per carretera escoltàvem, entre altres, Silvio Rodríguez, Camarón de la Isla, Mártires del compàs, Serrat i, com no, Kiko Veneno i Los Rodríguez... Aquella nit al Pirineu els xiquets no aguantaren i enrotllats en una manta estiguérem veient el concert fins que ja van demanar anar a dormir. De camí a l’autocaravana, aparcada al mateix poble de Lanuza, sonaven els acords finals del concert de Volando voy, volando vengo... Aquesta cançó és per molta gent un cant a la vida, a l’instant, a la fugacitat... A la capacitat de parar un moment els ritmes vitals vertiginosos i pensar, sí, jo també, volando voy, volando vengo... por el camino yo me entretengo

Trobe que anit vam detenir el temps entre tots. Érem molts els que passàvem de la cinquantena, de la seixantena també, i potser més enllà. Entre el públic lluïen moltes cabelleres blanques, blanquíssimes. Però també hi havia joves, adolescents i xicalla com aquella nit al Pirineu. La música, quan té ànima, quan ix del treball i del cor, travessa fronteres, generacions, perdura en el temps, esdevé un clàssic, i és art, i anit, al cor de la ciutat, tinguérem la sort de compatir un moment d’aquests que, per tòpic que semble, esdevenen màgics i inoblidables. 

El moment culminant del concert, el que tots esperàvem i que sabíem que arribaria per anunciar el final va venir amb Salta, aquest clàssic del grup Tequila, un tema que no ha fallat mai en les millors nits de revetlla popular ni als discopubs i que tampoc podia faltar anit. La nit la tancàrem saltant i volant, amb Volando voy, volando vengo...

Avui, com era d’esperar, uns quants haurem despertat afònics i dolorits, probablement feia temps que ni ballàvem ni cantàvem tant. Sense mascaretes, sense pors, amb la tranquil·litat que brolla de la multitud en harmonia i apropament, de parlar amb els veïns de concert sobre les cançons, de mirar-se i sentir la complicitat d’un temps passat i, com no, de veure els fills, deu anys més tard, fent seua aquesta música. 

Senyores i senyors: aquesta és la grandesa de la música, i anit va amarar València. I per si fos poc, de camí a casa encara sonava Manolo García amb tota la seua potència i saviesa des de dins de la Plaça de Bous... Quina nit, quina ciutat!

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats