eldiario.es

9

Les conseqüències del TTIP i del CETA: per què cal encetar un debat públic seriós

Multitudinaria manifestación en Madrid contra la pobreza

Una manifestació contra el TTIP EFE

La Unió Europea està sumida en una crisi de legitimitat que, lluny de resoldre’s, s’agreuja dia a dia. Des de l’àmbit econòmic al dels drets humans, des del pla social al polític, des de Grècia al Regne Unit, les greus carències de partida i de funcionament i les profundes disfuncionalitats del procés d’integració a Europa s’evidencien d’una manera cada vegada més acusada.

Així i tot, i fins i tot malgrat el drama diari a què les decisions dels caps d’estat i de govern de la UE condemnen els milers de persones que busquen refugi legítim, l’Eurobaròmetre continua mostrant que els europeus mantenim una opinió majoritàriament neutra respecte d’això de la UE. És cert que, prenent com a mostra el conjunt dels 28 estats membres, veiem que els últims mesos de l’any passat la percepció positiva respecte de la Unió va baixar 4 punts, fins a quedar-se en un 37%, mentre que el percentatge de la ciutadania amb percepció negativa de la UE va augmentar un 4% (23%). Però el 38% de la població continua mantenint una opinió neutra o una “no-opinió”, reflex de l’ampli desconeixement de les accions i de les polítiques de la UE i del seu impacte per a les nostres vides diàries.

A l’Estat espanyol la paradoxa és encara més acusada. A pesar que l’impacte de l’aplicació de les mesures d’austeritat recomanades per la UE sobre l’ocupació i el benestar ha estat gravíssim i encara que el model de relacions de treball i de protecció social ha transitat cap a la precarietat i la desregulació seguint les línies establides per les mesures de governança econòmica de la UE, acceptades amb entusiasme pel Partit Popular, un 46% de la població continua manifestant una “neutralitat” respecte de la Unió i una àmplia majoria de persones afirmen que la pertinença a la UE és, en conjunt, una bona cosa per a la seua vida diària.

Molt possiblement, la informació deficient respecte de les polítiques de la Unió siga una de les variables que expliquen la lenta evolució del posicionament crític respecte de la UE a l’Estat espanyol. Bona prova d’això, potser el tema més cridaner en els últims temps, és el poc relleu mediaticoinformatiu que ha suscitat la negociació i la signatura d’extensos acords de comerç i inversió amb tercers països i, molt en concret, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió amb Estats Units (TTIP per les sigles en anglés). Absent en els grans debats de política nacional i sense ser objecte dels titulars dels grans mitjans, el tractat en potència està suscitant una resposta creixent entre els moviments socials i activistes que, tot i encara lluny de la mobilització existent en països com Alemanya, comença a donar fruits interessants. Així, són ja 5 comunitats autònomes i 140 municipis els que han aprovat una moció contra l’acord, entre els quals hi ha Barcelona, Sevilla, Valladolid o Lleida, i els actes contra el TTIP se succeeixen. En sentit contrari, la Comissió Europea i el Ministeri d’Economia espanyol, hi responen amb una campanya ben contundent a favor de la signatura de l’acord, amb abundants actes, documents, pamflets i pàgines web destinades a promocionar els pretesos avantatges de l’acord. Tant és així que la mateixa Comissió Europea ha enviat una carta als ajuntaments “rebels” en què insisteixen en els beneficis del tractat per a pimes i consumidors.

Hi ha, doncs, una polarització ben clara de les posicions del debat entre detractors i defensors de l’acord, però el tema continua sense ser objecte d’un debat públic ampli, que permeta que la ciutadania conega les raons i el contingut d’aquest acord i, encara més important, dels tractats que, sent molt semblants al TTIP, ja s’han aprovat o estan en la fase ja final del procés d’elaboració. Amb l’objectiu d’animar aquest debat, s’apuntaran tot seguit algunes de les possibles conseqüències d’aquests acords sobre el nostre entorn més pròxim.

Un procés de negociació llarg

Com és ben sabut, la negociació del TTIP va començar oficialment el 17 de juliol de 2013, dia en què el Consell de la Unió Europea va aprovar un document, les Directrius de negociació, que no es va desclassificar fins el 9 d’octubre de 2014 i que conté els objectius i els continguts fonamentals del tractat, la finalitat primordial del qual és, almenys sobre el paper, aconseguir maximitzar el comerç i la inversió entre la UE i els Estats Units. Per fer això, el document emmarca els continguts del tractat en tres grans puntals: l’accés al mercat; la cooperació reguladora i l’establiment de normes comunes de compliment obligatori entre ambdues parts, inclosa la protecció als inversors estrangers i un mecanisme de solució de controvèrsies inversor-Estat. Aquest ampli contingut ha justificat que el TTIP, igual que el CETA (EU-Canadà Comprehensive Economic and Trade Agreement), siga batejat com un «tractat de nova generació», atés que aquests tractats sobrepassen la finalitat típica dels acords de comerç i inversió i s’enfoquen en un objectiu més gran, com és el control o la incidència en els processos de formació de les normes a banda i banda de l’Atlàntic.

És molt important remarcar que el 26 de setembre de 2014 van acabar les negociacions del CETA i que la signatura oficial està ja prevista per al mes d’octubre d’enguany. Ambdós tractats, CETA i TTIP, tenen una fisonomia semblant i objectius comuns, amb distint àmbit geogràfic, la qual cosa ens permet mitjançant la lectura del primer conéixer una bona part del contingut del segon, que continua mantenint-se en condicions de semiopacitat i que està en plena negociació. De fet, fins al moment s’han dut a terme 12 rondes de negociació en què ambdues parts han anat fixant posicions i desplegant el futur contingut de l’acord, però no s’ha fet públic el contingut concret d’allò que s’ha negociat, tan sols les ofertes amb què la UE ha acudit a aquestes trobades amb l’altra part. La voluntat d’impulsar la signatura del tractat, que ja quasi ningú confia que puga estar preparat abans del final de la presidència d’Obama, ha accelerat les negociacions i es preveu que abans de l’estiu tinguen lloc dues rondes més on es vagen tancant ja diferents parts de l’acord.

Des del principi de les negociacions, la Comissió Europea deixava clara la seua línia discursiva, que parteix de l’afirmació que la política comercial és la principal força estabilitzadora en el moment de crisi i que per a potenciar-ho han de fer-se tractats bilaterals amb països en tots els continents, en particular amb els EUA. En aquesta línia, la Comissió es va entestar a promoure l’acord afirmant els beneficis econòmics que podrien derivar-se de la signatura, publicant una sèrie d’estudis on es remarquen les conseqüències positives per al creixement econòmic i per a l’ocupació que han estat molt criticats. Segons l’informe més optimista (elaborat pel CEPR), la liberalització del comerç i l’impuls de la inversió estrangera implicaran un creixement de l’economia de la Unió Europea de 120.000 milions d’euros aproximadament (un 0.5% del seu PIB). En termes laborals, l’informe afirma que els salaris per als treballadors, qualificats i no qualificats, tendirien a augmentar un 5% i que el nombre de llocs de treball dependent del comerç podria augmentar-se en la UE en “uns quants milions”. Un temps després, la mateixa Comissió va corregir les expectatives en una nota explicativa, on va reconéixer la falta de fonament de l’excessiu optimisme. No obstant això, i fins i tot a pesar de la correcció, l’any passat es va publicar un informe sobre l’impacte del TTIP en l’economia espanyola, finançat per la Cambra de Comerç, la CEOE i l’Institut d’Estudis Econòmics, que, seguint la mateixa metodologia, va arribar a afirmar que “l’efecte acumulat durant els cinc primers anys després de la presa de l’acord suposaria un increment total del PIB de 36.743,3 milions d’euros i una creació de 334.836 noves ocupacions, com a fruit exclusiu de l’acord”. Curiosament, en cap dels dos informes es mencionen les possibles conseqüències negatives de la desviació de comerç o la deslocalització d’empreses sobre l’ocupació ni l’impacte en el pla quantitatiu, qüestions que la mateixa Comissió havia reconegut i que s’han ressaltat en diversos estudis acadèmics que pronostiquen tant una caiguda del PIB als països més rics de la UE com una afectació important sobre el nivell d’ocupació.

Quines poden ser les conseqüències de la signatura d’aquests tractats?

Però, més enllà d’aquestes possibles i molt debatudes repercussions econòmiques, quins poden ser els efectes directes de l’aprovació d’aquests tractats, CETA i TTIP sobre el dia a dia? La pregunta no és fàcil i a hores d’ara és l’objecte de llargs enfrontaments encreuats entre detractors i defensors, però podem apuntar ací els punts de fricció més importants, amb l’objectiu de promoure el debat públic sobre aquests. Per a fer-ho utilitzarem l’habitual divisió del contingut d’aquests tractats en tres grans puntals i assenyalarem una conseqüència o dues que poden derivar-se de cadascun.

El primer puntal té l’objectiu tradicional de qualsevol tractat de lliure comerç, és a dir, facilitar el comerç de béns entre les parts i equiparar els nivells de llibertat que tenen les empreses per a prestar els serveis al territori de les dues parts als nivells màxims de liberalització que hi ha en altres acords de lliure comerç. Els principals beneficis derivats d’aquest puntal serien, segons la Comissió, fonamentalment dos: l’impuls del comerç de les pimes amb els Estats Units i l’accés d’aquestes al mercat de contractació pública d’aquest país. Ambdues qüestions s’han criticat molt. En primer lloc, perquè només 70.000 de les pimes espanyoles, entre els 3.178.408 de pimes existents, exporten actualment amb els EUA. La possibilitat d’augmentar aquest nombre d’empreses exportadores per la reducció d’aranzels, tenint en compte que el 95.9% del total de les empreses espanyoles són micropimes, continua sent una qüestió debatuda i summament qüestionada. En segon lloc, la promesa de l’obertura del mercat de contractació pública nord-americana a les empreses espanyoles, i europees, tampoc és un tema pacífic i el resultat de la Ronda 12 deixa clar que no hi ha hagut avanços respecte de la postura conservadora dels EUA, poc favorable a obrir el seu mercat. A més, no pot oblidar-se que la lliure circulació de serveis comporta cada vegada més sovint el trasllat de treballadors per a prestar-los. Una vegada liberalitzat un servei prestat d’aquesta manera, un estat no pot utilitzar la seua normativa interna sobre entrada o estada temporal de treballadors per a menyscabar els compromisos assumits en l’acord de lliure comerç, com l’accés al mercat o el tracte nacional. Tot això pot implicar l’aplicació de les normes laborals del país d’origen, per exemple dels Estats Units, a treballadors que estiguen prestant els seus serveis laborals a Espanya, amb l’impacte consegüent sobre el nostre sistema de relacions laborals, ja per se considerablement “americanitzat”

El segon gran puntal del tractat és l’anomenada «cooperació reguladora». Hi ha unanimitat entre els comentaris tant acadèmics com polítics i activistes respecte del TTIP i del CETA quan s’assenyala que el principal element de distinció entre aquest acord i altres tractats comercials anteriors, inclosos els duts a terme en l’àmbit de l’OMC, és la inclusió amb caràcter obligatori d’una sèrie de mecanismes de cooperació reguladora. S’afirma, en aquest sentit, que un 80% dels guanys que pretesament implicarà l’acord resultaran tant de la liberalització del comerç de serveis i de la contractació pública com (fonamentalment) de la reducció dels costos imposats per la burocràcia i les regulacions. Les crítiques per les repercussions que la voluntat d’aproximar legislacions pot tenir són molt abundants i toquen diversos plans. Un dels més controvertits és la qüestió de les denominacions d’origen. La UE manté, i així ho anuncia en els seus documents, que el TTIP aconseguirà una ampliació de la llista de denominacions d’origen protegides. La veritat és que no hi ha hagut, segons els resultats de la Ronda 12, cap avanç en la matèria, i s’ha derivat a la negociació següent la discussió del tema. No obstant això, és ben sabut que la normativa nord-americana, amb algunes excepcions, protegeix les denominacions sota la legislació relativa a les marques, però no de manera específica, perquè el seu objectiu no és protegir una producció determinada sinó evitar la confusió del consumidor. Així, la normativa nord-americana, a diferència de l’europea, no permet la protecció de les denominacions d’origen i, de fet, els Estats Units han estat un dels oponents més seriosos davant de les pretensions de l’establiment de la protecció de les denominacions d’origen a escala internacional. Res no fa esperar que aquesta postura canvie, quan, per exemple, en el Tractat transpacífic signat per dotze països, entre els quals els EUA, el 4 de febrer a Nova Zelanda, es prohibeix la protecció de les denominacions d’origen. No hi ha dubte que es tracta d’una de les qüestions que més han de preocupar els productors europeus i, en particular, els de zones com França o Espanya.

L’altre dels punts controvertits és la voluntat d’aproximar legislacions laborals utilitzant com a referent per a fer-ho els convenis de l’Organització Internacional del Treball, quan ni el Canadà ni els Estats Units s’acosten al nivell de ratificacions i de protecció d’aquests drets que es manté, a espentes i redolons, en països europeus com els mencionats anteriorment. De fet, el Canadà no ha ratificat dos dels huit convenis fonamentals (el dret de sindicació i de negociació col·lectiva i el 138, sobre l’edat mínima d’admissió a l’ocupació) mentre que els EUA només han ratificat dos dels huit convenis i 13 de la resta, mentre que Espanya n’ha ratificat 55. Qualsevol intent d’homogeneïtzació amb aquestes bases no pot anar sinó en sentit contrari a la protecció dels drets dels treballadors i les treballadores.

Ens queden per tractar els possibles efectes del tercer puntal, l’objectiu del qual és l’establiment de regles de compliment obligatori per a ambdues parts sobre matèries concretes, entre les quals destaca la protecció de la inversió i els mecanismes de solució de controvèrsies inversor-estat. Les protestes per les conseqüències que podria provocar un mecanisme d’arbitratge (el conegut com a ISDS) han aconseguit un canvi tàctic de posició de la Comissió Europea que ha proposat una modificació del mecanisme de resolució de controvèrsies, un “sistema nou i transparent per a resoldre disputes entre inversors i estats” que passa a anomenar-se ICS (Investment Court System). Les modificacions principals són les següents: substitució, almenys nominal, dels àrbitres per jutges “totalment qualificats”; introducció de mecanismes per a assegurar la transparència en les decisions i la inclusió d’una doble instància que permeta l’apel·lació de les resolucions de manera que el mecanisme de resolució quedaria format pel “Tribunal de Primera Instància” i el “Tribunal d’Apel·lació”. A pesar d’aquests canvis en denominacions i la introducció d’una doble instància, l’ICS continua orientant-se a l’establiment d’una via paral·lela i privilegiada perquè els inversors estrangers protegisquen les seues inversions, eludint la normativa estatal i els tribunals nacionals. Les conseqüències potencials continuaran sent, doncs, les que ja es deriven de l’aplicació dels 2.278 tractats bilaterals d’inversió vigents que permeten a les empreses inversores demandar els estats quan vegen minvat o amenaçat el seu benefici. Això ha tingut una repercussió directa sobre actuacions politiconormatives de control del fracking, les moratòries nuclears, la protecció mediambiental, sanitària, etc., amb un últim i sonat cas a Galícia respecte de la mina Corcoesto i l’empresa canadenca Edgewater.

A pesar de tot el que s’ha esmentat suara, que el tractat continua negociant-se i que no hi ha un calat mediàtic suficient, segons l’Eurobaròmetre de 2015, un 63% de persones s’han manifestat a Espanya de manera favorable al TTIP, fet que ens situa per damunt de la mitjana de la Unió (53%) quant al suport a aquest acord. De fet, gràcies en bona part a l’acció de les campanyes, el percentatge de la ciutadania que a la UE es mostra crítica amb el TTIP ha crescut 4 punts l’últim any, amb Àustria, Alemanya i Luxemburg al capdavant, i Lituània i Romania com els més convençuts.

Cada vegada queda menys temps per a debatre les conseqüències que aquests tractats poden tenir sobre els sistemes democràtics i els models socials que hi ha entre els estats membres de la UE. L’aprovació del CETA, respecte del qual la Comissió Europea pretén evitar que es pronuncien els Estats, està molt prop i, si es produeix serà, sens dubte, l’antesala per a l’entrada del TTIP. La publicitat institucional no és, de cap manera, la via idònia per a informar les majories socials sobre aquests acords i les seues repercussions, al contrari, el que es requereix amb urgència són espais, i disposició, per al debat obert i públic sobre aquests.

*Adoración Guamán és professora titular de dret del treball a la Universitat de València. Autora de TTIP, el asalto de las multinacionales a la democracia,publicat per l’editorial Akal el 2015

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha