eldiario.es

9

El Govern del Rialto

El Govern del Rialto, a València.

Regidors de l'Ajuntament de València.

Governar una ciutat no és el mateix que gestionar-la com voldrien alguns crítics de la “politització” (si no és la seua, és clar). La política urbana inclou (ha d’incloure) la planificació i la gestió, però les prioritats tenen color polític i el resultat de les urnes ha de tindre  la seua traducció. La qual cosa és perfectament compatible amb acceptar que els conflictes d’interessos existeixen i que, a més, són o poden ser un element de dinamisme sempre que s’eviten les baralles de campanar i la pràctica del vol gallinaci. Acceptar la diferència sense renunciar als valors propis, posant en clar les discrepàncies, és sana costum i en aquests temps de governs de coalició és, a més de sana, necessària. La raó no atén a majories i minories i escoltar els discrepants baixa la probabilitat d’errar. Evidentment, la decisió i la responsabilitat corresponen al govern democràticament elegit.

Cal, per tant, el retorn de la política entesa com a explicitació de les prioritats derivades de l’ideari, com a acceptació i normalització del conflicte, com a pràctica de la mediació i com a ús intel·ligent dels processos de participació, despullant-los de una innecessària retòrica. Governar és exercir l’art de la política (de la bona política) però també utilitzar de forma escaient els instruments  que permeten aconseguir els objectius desitjats, uns instruments que donen contingut a dos termes tan coneguts com mal utilitzats: la planificació i la gestió.

Cal planificar perquè no es pot governar a colp d’urgències i ocurrències. No es pot caure en el bucle de crítica-resposta i, per tant, cal posar una mica d’ordre mental, fent que les prioritats es concreten en programes d’actuació, en un pla (o mini-pla) d’ actuació municipal que utilitze els pressupostos per programes i que estiga permanentment sotmès a l’avaluació i els canvis pertinents.

Una correcta planificació, però, pot conduir a la fustració si no va acompanyada d’una gestió eficient. Eficiència és produir el mateix amb menys recursos, produir més amb els mateixos recursos o introduir els rendiments creixents de forma que el producte final augmente en major proporció que l’augment de recursos. Eficiència que exigeix productivitat i, per tant, bona organització i que ha d’estar acompanyada de solvència financera amb un deute viu moderat. Si es genera un deute excessiu per acumulació de dèficits, el pagament del deute comprimeix a la baixa la inversió.

Un govern local és una fàbrica de produir bens i serveis públics amb recursos sempre limitats. Hi ha una gran diversitat de processos que sempre suposen despesa corrent o d’inversió i la mateixa diversitat aconsella introduir indicadors de gestió per a poder avaluar tant el nivell d’eficiència com possibles desviacions que cal corregir.

Tots aquests raonaments semblen prou senzills i responen en bona mesura al sentit comú. Tanmateix, en general, els governs locals no gaudeixen precisament de massa bona premsa. Fins i tot si descomptem la dosi d’intoxicació habitual, una autocrítica a temps estalvia problemes futurs. Parlem doncs del govern del Rialto, segona experiència consecutiva d’un govern local en coalició en què, en aquest quadrienni, comparteixen responsabilitats Compromís i el PSPV- PSOE .

Pel que fa a l’ideari, aquest està contingut en el document conegut com l’Acord del Rialto de 18 de Juliol del 2019. No em pertoca ni m'aturaré en aquest document programàtic però sí en la seua concreció “organitzativa”. Vaja per davant que les anomenades “crítiques” de l’oposició em semblen en general banals i oportunistes, limitant-se a repetir els llocs comuns habituals de baixada d’impostos o de suposat  “catalanisme”. A més d’ això, simplement estan a l’aguait per traure petroli de qualsevol suposada ineficiència sense oferir cap visió o projecte alternatiu per a la ciutat. I, pel que fa al PP, amb la desvergonya d’oblidar els 24 anys de govern conservador de la ciutat i les seues conseqüències. Crec que se'ls recorda poc. L’elegància i el respecte al dret a opinar no estan renyits amb la contundència. Giner combina l’adamisme i el dontancredisme i de Vox, millor ni parlar-ne.

Tornant a l’acord del Rialto, aquest document té 64 mesures (més bé, bones intencions), estructurades per eixos i que utilitzen la primera persona del plural (reinvindicarem, reforçarem, desenvoluparem, impulsarem, garantirem...), com correspon a un acord inter pares. No es l’acord del Rialto cap mena de programa d’actuació i, si la darrera legislatura( 2015- 2019) estiguérem orfes d’una mínima proposta que s'assemblara a un mini-pla d’actuació, en aquesta, de moment, estem igual. Crec que seria d’agrair que algú es prenguera la molèstia d’ extraure de l’acord del Botànic unes línies bàsiques d’actuació, unes propostes concretes prioritàries entre les quals em sembla imprescindible que estiga el tema metropolità, sense el qual la ciutat  administrativa i la ciutat real van per camins diferents.

Primera crítica, doncs, que confíe siga infundada el més aviat possible: no tenim cap declaració d’objectius concrets que es puga considerar un embrió de planificació. Dita la qual cosa, anem a la segona qüestió: el peculiar procediment per a repartir entre els 17 regidors les 49 delegacions. Procediment que té un defecte d’origen: un mateix regidor o regidora pot tindre (de fet, té) delegacions que pertanyen a diferents àrees i que no tenen res a veure entre elles. Posaré alguns exemples generalitzables: Pilar Bernabé té delegacions de l’alcalde en  Envelliment Actiu, Formació i Ocupació, Emprenedoria i Esports. Maite Ibáñez no surt millor parada: Joventut, Educació, Acció Cultural i Cooperació al Desenvolupament. Isabel Lozano deu estar també molt a prop d’un atac de nervis: Patrimoni Municipal, Serveis socials, Inserció Sociolaboral i Habitatge. Podríem seguir....

A més, a banda d’alcaldia, hi ha 9 àrees amb un coordinador o coordinadora, dins les quals poden haver-hi entre 4 i 7 delegacions desenvolupades per regidors o regidores del diferents partits coligats. Com a exemple, en l’ àrea d’Educació, Cultura i Esports, coordinada per Pere Fuset, hi ha a més de “Cultura Festiva” (sic) que du el mateix Fuset, delegacions per a Maite Ibáñez, Glòria Tello i Pilar Bernabé. Un vertader galimaties que segurament cerca l’equilibri polític però no fa cap favor a l’eficiència. Les àrees no cal subdividir-les tant i sí homogeneïtzar-les més.

Sé que es utòpic però pense que els 17 regidors haurien de tindre delegacions territorials, revifant els 17 districtes de 1981, molt millors a efectes de participació que les inoperants Juntes de Districte actuals. Si es dedicaren a fer política a peu d’obra, parlant amb els veïns i identificant els problemes a resoldre, les àrees podrien posar-se sota el comandament de gerents d’àrea (funcionaris o  professionals amb contractes d’alta direcció) i l’alcalde (més reforçat), la Comissió de Govern (amb equilibri dels partits que governen) i el plenari farien política i no gestió. D'altra banda, la participació seria més real i eficient.

M’agradaria que algú m’explicara perquè no és possible ni tècnicament convenient una estructura com aquesta. Que no els agrade als partits polítics o a les mateixes regidores o regidors que poden pensar que no es valora el seu pes “orgànic” no és argument. La política i la gestió requereixen diferents habilitats, sense cap demèrit per a la primera.

Finalment, parlant d’eficiència, és imprescindible que els gerents d’àrea treballen amb objectius i s’augmente la productivitat. Els anys 80  hi havia al voltant de 37 caps de serveis i ara la xifra s’acosta als 80 (una inflació injustificada). Amb quinze o divuit àrees coherents n'hi ha prou (a mi no me n’ixen més) i no cal tanta subàrea ni 50 “assessors” de discutible funció i qualificació. Amb 20 bons “gestors” i la resta de caps de serveis amb tasques ben establides en tindríem prou i ens estalviaríem prou diners.

Si no hi ha una bona gestió de recursos humans amb caps que vullguen i sàpiguen manar (cal saber escollir- los), la cosa es complica i el grau d’execució baixa. El cost del personal ha augmentat de 738 milions d’euros el 2015 (el 30’09% del pressupost) al 849 milions el 2109 (el 32% del pressupost). Els sindicats (de funcionaris, que no de classe) estan satisfets amb un conveni generós però els ciutadans volem contraprestacions més eficients.

Malgrat l’acudit penós de les vice-alcaldies que feren perillar l’acord del Rialto, hi ha moltes coses que des del 2105 han millorat i també n'hi ha en l’haver iniciatives exitoses (la millora de la mobilitat sostenible, la reducció del deute, la capital mundial de l’alimentació, la capital del disseny i tot un seguit ...). No em pertoca a mi glosar-les però tampoc vull que caiguen en l’oblit.

Sé que és molt probable que aquestes crítiques es consideren infundades, però estan fetes, encertades o no, amb un esperit absolutament constructiu. Amb una planificació i gestió més acurades guanyariem tots, o això crec. Tal vegada no fora perdre el temps debatre l’organització municipal. Estem a temps?

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha