eldiario.es

9

Chefs

He llegit recentment a la premsa que un xef afirma d’un altre xef: "és més important que Picasso a la pintura o Mozart a la música clàssica." L'argument que sustenta la seua sorprenent opinió és que "tots dos van marcar tendència, però ell [Adrià] va descobrir nous camins, tot i que encara no hem estat capaços de quantificar-lo. Ferran va obrir les portes d'un àmbit que fins a la seva arribada estava establert, sistematitzat i tancat. Una cosa brutal. "

Hi ha frases que retraten un temps. Són impensables si es traslladen a un altre context. Llegiu atentament: Picasso i Mozart "van marcar tendència". “No hem estat capaços de quantificar-lo.” El llenguatge ens delata. Com ell diu: “brutal”.

És veritat que els mitjans escrits de vegades són poc dúctils per expressar el doble sentit, la broma, la ironia. En aquest cas, si el xef pretenia fer gala d'una intel·ligent hipèrbole carregada d'ironia per expressar la seua admiració, la seua rotunda afirmació podria haver insistit en el pleonasme i afirmar que Adrià és més important que Kant, Shakespeare, Galileu, Leonardo, Aristòtil, Wittgenstein, Proust, o tots plegats, per exemple. Que és el Júpiter dels déus de l’Olimp. D'aquesta manera hauríem captat el desbordament entusiasta en clau essencialment al·legòrica, com solien fer els clàssics. Encara que, cap també la possibilitat que l'autor de la frase parlés literalment en serio i potser ni tan sols haja sentit parlar d'aquests altres noms que propose, ni d'identificar el seu mèrit o situar-los històricament. Tant se val.

Vivim temps de xefs, i molt em temo que la frase expressa amb massa crueltat per on van els trets. És massa crua i nua. La frase és un steak tartar dels valors del nostre temps. Al marge d'amistats i adulacions -de vegades un pot desbordar-se-, cal dissimular una mica, Mr. Xef. No està bé això de sostenir amb contundència que la gastronomia, l'organització empresarial i el màrqueting es troben per damunt de la història, la cultura, la reflexió, l'art i el coneixement. No cal comparar, home. Quan un té restaurants d'art i luxe, estrelles Michelin, menús degustació i clients solvents, encantats de soltar la pasta per una experiència gastronòmica excepcional convé no passar-se de frenada i mantenir un difícil equilibri entre la discreció i el famoseig. Ja sé que avui en dia ens ho mengem tot, i que hem substituït l'areté hel·lènica i la virtù humanista – o el seny i la prudència, al capdavall- pel famoseig i la pasta. Ja sé que poc valen els déus grecs i la cultura occidental front a ídols com Adrià i Messi. Però, com diu un amic meu italià, non esageriamo, recuperem la prudència, el decòrum, el sentit profund del vell aforisme popular: "cuiner a la teua cuina" (o era sabater a les teues sabates?). Quan res és veritat i es perd el respecte i el sentit de la mesura, qualsevol escolà s'atreveix a fer missa i consagrar. I és que, en temps de circ, cobren protagonisme els pallassos.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha