eldiario.es

9

Els acords que necessitem

Estem passant moments difícils. Molt difícils. Vivim dies de patiment per la salut de les persones que estimem, i vénen dies de dificultats econòmiques i socials per a molta gent. Per això és el moment de respondre com a societat madura que sap cuidar de la seua gent i oferir-li un futur digne. 

Algunes veus del món de l’economia ja venien advertint abans del virus que venien temps difícils. Siga com siga, la crisi ha esclatat de forma violenta i està colpejant durament la nostra economia. Però no parlem d’«economia» com a concepte eteri, difús, sinó de persones. Perquè allò important som les persones. Persones que estan patint ERTO’s, acomiadaments, tancaments d’empreses, baixada de l’activitat d’autònoms, i molta incertesa. Persones que viuran dificultats molt grans i que necessiten de polítiques públiques valentes tant en la protecció social com en la reactivació econòmica.

Davant d’aquesta crisi, probablement més profunda que en 2008, s’ha generat ara una multiplicació d’oferiments de «pactes de reconstrucció». Evidentment que hem de trobar una eixida a aquesta crisi i que aquesta eixida ha de ser seriosa, treballada i compartida. Que un gran acord seria una bona manera de traçar un full de ruta és un fet desitjable, clar que sí. Ara bé: allò realment important és on volem arribar i com volem fer-ho, no els quilos de titulars de premsa que omplim o les fotos que ens puguem fer parlant de pactes. Per això hem de passar de les propostes d’acord a les propostes que conformen l’acord. De la forma al contingut. Del pacte com a recurs retòric a treballar en una diagnosi, uns objectius i un camí per aconseguir-los. Què ha passat, on volem arribar i com volem fer-ho.

Hem d’evitar pactes negatius. En l’última crisi ja hi va haver un acord. Va consistir bàsicament en reformar l’article 135 de la Constitució durant un calorós mes d’agost de 2011, quan encara no sabíem que contemplàvem el darrer sospir del bipartidisme. A partir d’aquell moment la prioritat de les diferents administracions públiques seria pagar el deute als bancs i deixar caure la sanitat, l’educació, les pensions, els serveis socials, les polítiques d’ocupació, en definitiva, les persones.

Pocs mesos després l’Estat es va gastar 65.000 milions d’euros en salvar la banca que havia segut ‘víctima’ de la crisi. No hi havia recursos per a res, només que per a salvar els beneficis privats. 65.000 milions per a la banca mentre s’aplicaven les retallades que tant ens feren patir a les classes treballadores. Es van desmantellar els serveis públics per fer-nos a totes més febles, desprotegint-nos davant la crisi econòmica. Amb un entusiasme desvergonyit es va condemnar milions de persones a la precarietat mentre els bancs rescatats recollien guanys i els repartien entre els seus accionistes. En moments de crisi la memòria la necessitem més tendra que mai. Recordem qui va estar del costat dels bancs i l’austericidi i qui de les persones.

Per sort, en el País Valencià portem des de 2015 revertint les retallades i reconstruint els serveis públics amb tots els mitjans al nostre abast. Forces polítiques com el PSOE, que en 2011 va impulsar la reforma del 135, porta cinc anys caminant en una direcció ben diferent estirat per uns socis que sempre hem qüestionat el marc austericida. I ens n’alegrem, clar que sí. Aquesta nova crisi ha posat a prova els serveis públics reconstruïts i podem dir, humilment, que han respost als reptes. L’autogovern valencià funciona perquè la línia d’actuació és clara: que ningú es quede enrere. No em puc imaginar com haguérem afrontat l’emergència sanitària i social amb un govern pseudoliberal després de dècades d’arraconament dels drets socials i serveis públics. Bé, sí que m’ho puc imaginar perquè al nostre voltant en tenim algun exemple.

En aquest sentit, durant les últimes setmanes els tres grups que donem suport al Consell hem signat tres declaracions conjuntes a les Corts Valencianes a favor del blindatge dels serveis públics, per una agenda valenciana reivindicativa que pose a les nostres mans els recursos necessaris per fer front a la crisi i reclamant una postura ferma davant Europa perquè ajude a una reconstrucció social. Crec que és un bon punt de partida. És en aquest marc que hem treballat des de 2015 per a posar a les persones primer, de lluitar perquè ningú es quede enrere, des d’on hem d’afrontar l’eixida a la crisi social i econòmica. Construir des d’allò públic, allò que ens ha salvat la vida i ens protegeix, i no des del darwinisme social.

El marc comunitari és essencial i per això també cal aplicar-lo a la reconstrucció del nostre teixit econòmic. La crisi és tan profunda que ens permet esmenar la totalitat del sistema. Hem de ser ambicioses. Un «acord de reconstrucció» és una oportunitat per a repensar les nostres relacions socials i el nostre sistema econòmic per a generar millors condicions per a la ciutadania i treball més estable. La reactivació de l’economia ha de partir de noves bases que treballen pel benestar col·lectiu i no per un simple creixement pel creixement. Apostar d’una vegada per totes per la transició ecològica de l’economia amb un programa públic d’inversions que trobe el camí per una recuperació, ara sí, que mire un poc més enllà dels beneficis immediats per al gran capital. És el moment de reformes estructurals, no de seguir posant pedaços.

És aquest el pacte que necessitem. El que treballe per un marc de protecció social i assente les bases d’un nou model econòmic construït sobre els ciments de la transició ecològica que pose al centre el benestar i la dignitat de les persones. Enfront d’això, la dreta (l’original, la còpia i els colpistes) continua proposant un marc liberal-trampós on se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els beneficis. Portaveus del mercat lliure i enemics dels impostos que quan vénen complicacions reclamen inversions públiques mentre continuen proposant privatitzacions i retallades. Un acord no pot ser una excusa per a tornar a devaluar drets socials i retallar serveis públics. Això no pot ser el punt de partida de ningun acord de reconstrucció econòmica, perquè realment seria un acord de demolició social.

Per això hem de parar atenció a les mans esteses que amaguen cartes a la màniga. I la millor manera de fer-ho és deixar de fer apel·lacions genèriques -o tramposes- a l’acord i començar a parlar d’objectius i fulls de ruta per aconseguir-lo. Perquè seria una autèntica llàstima que perdérem el temps parlant de l’envoltori i no treballàrem per a sentar les bases per una societat i una economia que posara en primer lloc a les persones.

*Àgueda Micó, Coportaveu de Compromís i Coordinadora Nacional del BLOC

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha