Juan Subirá, fundador de la banda Bersuit Vergarabat: “Davant el govern destructiu de Milei només queda oposar sensibilitat”
LLEGIR EN CASTELLÀ
La de Bersuit Vergarabat és una història d’improbables. No només pel seu nom estrany, que no significa res i ho significa tot, o per la mescla de cúmbia amb reggae, de rock i milonga, ska i murga amb què han aconseguit situar la seva música a les llistes d’èxits de l’Argentina mantenint sempre un peu a l’underground. Tampoc existeixen moltes bandes en actiu que acumulin quatre dècades de trajectòria ni es poden comptar per dotzenes les que hagin mantengut èxit, qualitat i reputació després de perdre el seu cantant principal. Aquests argentins ho van aconseguir quan Gustavo El Pelado Cordera va deixar el grup cap al 2009 i els dos coristes, Daniel Suárez i Germán Cóndor Sbarbati, van fer una passa endavant.
Es va consolidar aleshores l’esperit cooperatiu d’una banda que, tant de temps després, continua firmant, a mitges, composicions noves, desbordant energia als directes, esquitxant als bassals com el garrit que s’embruta l’uniforme camí de l’escola. Per pura diversió. I, sense deixar de riure, també moltíssima política. Juan Subirá, teclista i fundador, ho confirma durant una entrevista telefònica –respon des de Barcelona, hores abans d’un concert a la Sala Apolo– per parlar d’una gira que recorrerà Espanya durant les pròximes setmanes. Set dates de les quals dos són balears: dijous van actuar a Las Dalias, Eivissa, i la nit de divendres a Es Gremi, Palma.
Veniu a celebrar les noces de plata de Hijos del culo, que és fill de l’Argentina del 2000. Un moment clau en la història del país. Per això va marcar tant com perquè segueixi tan vigent?
És un gran disc: crec que el secret hi és aquí. Quan un convida a un passeig com aquest que és, d’alguna manera, endinsar-se en un disc tan important per a la nostra carrera, significa tornar enrere en el temps, ficar-se en l’època que recorren les cançons. Va ser molt emotiu quan el vam presentar fa dues setmanes a Buenos Aires, al Microestadio de Ferro [un pavelló amb capacitat per a 4.500 espectadors]; la gent s’ho va passar increïble, nosaltres també. No et diré que ens vam sorprendre, però va ser molt commovedor veure com es va gaudir. M’imagín que aquí passarà una cosa semblant.
Aquell àlbum durava una hora (ara pareixeria etern) perquè hi cabia de tot: protesta, reivindicació, denúncia, però sobretot, alegria. La majoria dels temes, fins i tot els més crus o nostàlgics, estan cantats i tocats des de la ironia, des del gaudi. Hijos del culo sembla dir-te quan l’escoltes: si el món s’acaba, gaudim. Va ser premeditat buscar un so més fosc que el de Libertinaje (1998), el vostre disc anterior, el primer que vau gravar amb Gustavo Santaolalla i que impulsa la vostra carrera?
Libertinaje va ser un disc tan potent i revulsiu que era difícil d’alguna manera poder seguir per aquest camí, redoblar l’aposta i fer una cosa encara més potent. Vam tenir la necessitat d’aprofundir en el panorama rioplatense: músiques i ritmes que sempre havíem tocat, però que vam poder aprofundir amb cançons com Toco y me voy, Negra murguera, Desconexión sideral, Grasún… Sempre hi ha un ventall estilístic molt gran a Bersuit i crec que a Hijos del culo es pot veure clarament.
'Libertinaj'e va ser un disc tan potent i revulsiu que era difícil d’alguna manera poder seguir en aquell camí, redoblar l’aposta i fer una cosa encara més potent
Porteño de ley era, i continua sent, gairebé una declaració de la renda sentimental.
[riu] Sí, és clar, totalment: és un document d’identitat. Una mica d’ADN porteño en el seu més profund arrelament. El disc respira un gran aire d’argentinisme que es pot rastrejar.
L’alegria en aquests temps d’hiperconnexió i hiperconsum és gairebé un acte subversiu?
[pensa uns segons, deixa anar una petita rialla i contesta] És ver. Succeeix a molts països, però a l’Argentina passam moments molt difícils. En el vessant polític i en el vessant humà. El capitalisme s’ha assentat d’una manera que ha arribat una mica al salvatgisme. Només importa allò individual: almenys això és el que proposa el govern de Javier Milei, que és un govern altament destructiu. Davant d’això només queda oposar la sensibilitat i, com bé dius, l’alegria… “Perquè sense alegria és impossible lluitar”, això ho deien sempre les Madres de Plaza de Mayo. Sense alegria, caus: es necessita per manifestar-se i, també, per gaudir d’aquells moments de la vida més enllà dels contextos, que venen durs en aquests moments.
El capitalisme es va assentar d'una manera que ha arribat una mica al salvatgisme. Només importa l'individual: almenys això és el que proposa el govern de Javier Milei, que és un govern altament destructiu. Davant això només queda oposar la sensibilitat i l'alegria…
Escalandrum ha passat per Mallorca i Eivissa fa només uns dies…
… que gran és Pipi Piazzolla: un bateria formidable i també aficionat de River, com jo [riu].
Si la Bersuit porta gairebé quatre dècades aprofundint en la barreja entre modernitat i arrel, ells, des de fa tres, connecten el tango i el folklore amb el jazz. Piazzolla, ja que l’esmentes, diu que la clau per durar tant és que els sis membres d’Escalandrum, abans d’escollir-se com a músics –i socis d’un projecte–, es van escollir com a amics. A la Bersuit us passa una mica el mateix? Els que formau el nucli original del grup us coneixeu des de la infància, oi?
Així és, així és. Tant en Carlitos [Martín], que és el bateria, com en Pepe Céspedes, que és el baixista, anaven a una escola primària del barri de Barracas, i al darrere d’aquesta escola, n’hi havia una altra, on anàvem n’Albertito [Verenzuela, guitarrista] –només que ell és quatre anys més jove que naltros– i jo. És a dir: en una illa de cases de Buenos Aires estàvem quatre dels futurs músics de la Bersuit. Ens ajuntàvem a jugar a ca meua al que podien jugar els boixos, amb els cotxets i aquestes coses. I, de sobte, quan teníem tretze anys vam començar a jugar a fer música. I dic jugar –en el terme més ample– perquè no teníem formació musical, no teníem instruments: tot va venir des d’un lloc completament lúdic, i de fantasia.
I per què la música, com a fil conductor, i no el circ, el carnaval o el teatre, que també teniu molt presents (en la construcció dels personatges de les cançons, en la posada en escena, amb els pijames del manicomi...)?
Somiar amb poder muntar un grup musical va ser una recerca una mica a cegues, però fixa’t què et dic: com que ja érem amics, el grup ja existia abans que cadascú triàs un instrument per tocar [riu]. Després, vam creuar el Riachuelo que separa el nostre barri d’Avellaneda i vam començar a freqüentar i assajar al Centre d’Arts, que també va ser essencial en els nostres inicis.
Somiar amb poder muntar un grup musical va ser una recerca una mica a les palpentes, però, fixa’t el que et dic, com que ja érem amics, el grup ja existia abans que cadascú triàs un instrument per tocar [riu]
Ara que esmentes el barri d’Avellaneda: teniu diverses cançons que transpiren passió futbolera, però El Bocha, Ricardo Bochini, ídol de l’Independiente i de Maradona, i campió mundial el 86, és dels pocs futbolistes que anomeneu. Apareix a El baile de la gambeta.
Bé... és que al grup hi ha una mica de tot: gallinas [el sobrenom dels aficionats de River Plate], com jo, diversos que són de Boca, d’altres que, és clar, van amb l’Independiente...
Però tornem al vostre clic musical: qui va activar la bomba? Els ídols del rock argentí de finals dels setanta? Charly García a l’època de Serú Girán?
Spinetta, Lito Nebbia, Miguel Cantilo, Calamaro, Fito, ¿qué se yo?, León Giecco, Santaolalla… i també els del tango i el folklore. Naltros ens vam formar escoltant-los a tots. A aquella edat –dotze, tretze anys–, el meu pare ens va començar a portar a concerts, primer de jazz, però de mica en mica… Has esmentat Serú Girán: l’any 80 vaig anar a veure’ls quan presentaven La bicicleta, un dels seus discos, a l’Estadio Obras [Sanitarias]; tenia catorze anys. Realment, aquesta banda sempre està sustentada sobre ritmes nadius del nostre país. També anàvem a veure el Negro Rada perquè ens agradava molt la seua proposta, molt llatina, molt variada…
La influència uruguaiana és molt important en la vostra carrera. Hi ha agrupacions de murga, com Falta y Resto, que han gravat als vostres discos, igual que valtros vau ser els músics d’Andrés Calamaro a El regreso.
Moltíssim. Ens estimam molt la música de l’Uruguai: Zitarrosa, Biglietti, Jaime Roos, Leo Maslíah… Aquests artistes ens continuen donant molt i estan molt incrustats dins del que també hem anat construint amb el temps. El mateix ens passa amb la música del Brasil.
No quiero ser un incendiario servil panfletario / Ni ser la figurita de los proletarios (...) Si entre hermanos se pelean solo hay disolución/ Espacios regalados al gran depredador. Víctimas, el títol de la cançó que obre Cocoliche Life, el quinzè disc i fins ara últim disc de la Bersuit, és un pessic d’àvia al peronisme i a l’esquerra argentina en general?
Entenem que quan criticam qui ens està governant òbviament podem criticar les altres expressions perquè, bé, hi ha una necessitat que s’entén que, més enllà de la nostra postura ideològica, sempre és necessari continuar creixent i millorant la proposta. Per alguna cosa hem arribat al que tenim actualment: hi va haver altres fracassos anteriors i, malauradament, ens van portar al fet que una gran part de la població s’inclinàs per una proposta d’aquesta mena. Portam dos anys de govern i ara, a les últimes eleccions [les legislatives de la província de Buenos Aires], fa una setmana, van patir una derrota contundent. El poder li comença a dir [a Milei]: bé... així no anam enlloc.
Què és el cocoliche? Com l’hi explicaria a un lector gallego –en el sentit rioplatense del terme– algú que va néixer a prop del port de Buenos Aires a mitjans dels seixanta?
El cocoliche sempre s’ha parlat a Buenos Aires: era aquell argot que feien servir els italians poc després d’arribar a la ciutat i que, potser, van continuar parlant tota la vida. A la nostra infància era molt present i encara avui se segueix usant.
El cocoliche sempre s’ha parlat a Buenos Aires: era aquella jerga que feien servir els italians poc després d’arribar a la ciutat i que, potser, la van seguir parlant tota la vida. A la nostra infantesa era molt present i encara avui s’utilitza
I està ple de dobles sentits: bagaye, de bagaglio, vol dir equipatge i, alhora, persona lletja. Facha, de faccia, cara i, alhora, persona maca. D’aquí venen birra, chau, mina, pibe, capo: paraules que us poden sonar més properes als espanyols o que fins i tot feim servir en castellà o, inclús, en català.
És una mescla d’italià amb castellà i, bé, a l’Argentina i principalment a Buenos Aires, aquesta influència és molt gran i profunda. En el meu cas, els dos avis per part de mare eren italians, però el meu avi patern era català. Just ahir, surt del metro i llegesc “Cereria Subirà”, una botiga de ciris molt gran d’aquí, de Barcelona [enganxada a la Catedral]. Aquesta mescla del cocoliche va més enllà del llenguatge i s’estén al cultural, fins i tot a la manera de vestir. Amb el títol del disc volíem transmetre això: som una gran barreja.
Per a part d’aquesta diàspora, els que se’n van anar als Estats Units o a Europa, sobretot a Espanya, sent adolescents, els discos de la Bersuit van ser un vincle amb tot el que quedava a l’altre costat de l’Atlàntic. Conec diversos casos així.
Lògicament, quan algú se’n va a viure a un altre lloc i perd part de la seua cultura –perd el barri, la manera de trobar-se i entendre’s– paga un preu. El desarrelament sempre és dolorós. A l’Argentina ho vam viure a la inversa durant el segle passat. Nomenava italians i espanyols, però hi van arribar persones de moltes altres nacionalitats. Aquesta nostàlgia es percep a la música; precisament en el tango hi ha molt d’aquesta pèrdua de la pàtria.
Lògicament, quan algú se’n va a viure a un altre lloc i perd part de la seva cultura –perd el barri, la manera de trobar-se i d’entendre’s– paga un preu. El desarrelament sempre és dolorós. A l’Argentina ho vam viure a la inversa durant el segle passat. Parlava d’italians i espanyols, però van arribar persones de moltes altres nacionalitats
La diàspora argentina es calcula en gairebé dos milions de persones, però només a Barcelona n’hi ha 100.000. La colònia de les Illes Balears també és molt important: són 35.000, els segons de la llista: per sota dels colombians i per sobre dels marroquins. Com es viu en un país que té tants compatriotes repartits pel món?
I… és, diguem-ne, una mica estrany trobar-te amb tants compatriotes que se n’han anat en les darreres dècades, però alhora hi ha com una contenció perquè és molt polit, per a mi, retrobar-me amb amics que viuen aquí [Espanya], en diferents llocs del país, perquè tots formen part de la teua vida. Hi ha un punt positiu: crec que aquella estampida de compatriotes ens ajuda a ampliar la visió que els argentins teníem del món; potser necessitàvem conèixer una mica més el món per créixer com a poble. Entenc, a més, els que se’n van anar perquè entenc les seues necessitats, que poden venir de llocs diferents.
Les necessitats no són només econòmiques?
Tenc una amiga que tan bon punt va començar el govern de Milei se’n va venir a Madrid perquè es va sentir perseguida. D’alguna manera la van pressionar per la seua militància. Tenia necessitat de canviar d’aires i buscar-se la vida en altres llocs on es pugui sentir més còmoda i més feliç. És periodista.
Has mencionat, sense preguntes pel mig, Milei dues vegades. És inevitable que vos preguntin pel president. Fa deu anys, quan governava Macri, ja passava el mateix. La comparació amb Menem és evident: als tres els uneix una visió ultraliberal de l’economia i, també, la censura. El macrisme va prohibir a les escoles de Buenos Aires El Eternauta, un còmic que molts hem descobert enguany gràcies a la sèrie protagonitzada per Ricardo Darín, i el menemisme va intentar evitar que sonés a les ràdios Sr. Cobranza, una cançó que continua sent controvertida: el traper Dillom està imputat per “incitar a la violència” per haver adaptat la lletra (on mencionava el ministre d’Economia de Menem –Domingo Cavallo– esmenta el de Milei –Luis Caputo–) i cantar-la al Cosquín Rock de l’any passat, un dels festivals més grans de l’Argentina. Torna a haver-hi censura al vostre país?
El govern actual s’ha encarregat de fer-ho saber a alguns artistes als quals va agredir verbalment. Per exemple, Lali Espósito o María Becerra. No és fàcil per a cap artista sentir-se atacat d’aquesta manera: hi ha una diferència de poder enorme. Alguns planten cara i l’enfronten. Però aquest fantasma hi és implícit: hi ha molta agressió a través de les xarxes socials, una cosa relativament nova per a molts de nosaltres. És un submón de gent coneguda o desconeguda, saps?, que s’encarrega de fer arribar aquests missatges.
No és fàcil per a cap artista sentir-se atacat d’aquesta manera: hi ha una diferència de poder enorme. Alguns s’hi planten i ho enfronten. Però aquest fantasma està implícit: hi ha molta agressió a través de les xarxes socials, una cosa relativament nova per a molts de nosaltres
A la generació Z se l’associa amb l’individualisme extrem, l’egoisme, l’apatia, la fragmentació, la dispersió i la immediatesa. Lali Espósito és del 91, però María Becerra i Dillom van néixer l’any 2000: eren nadons quan el Govern de la Rúa es va enfonsar enmig del pànic bancari i les protestes al carrer. Entre els tres artistes que has mencionat sumen gairebé 200 milions de seguidors a Instagram i estan enfrontats amb el Govern Milei. Veus esperança que els joves s’adonin que la llibertat no és un dret vitalici?
El Govern ataca l’art en general perquè també ho fa amb el cinema i la resta d’expressions, però posa un interès especial a la música perquè sap de la seva capacitat d’arribada i que hi ha un focus de resistència molt gran aquí. Per alguna cosa es va encarregar d’atacar directament molts d’aquests músics i músiques. Aquests jóvens tenen un discurs molt potent i estan capacitats per, amb les seves eines, enfrontar-se a un govern que té aquest biaix dictatorial, si bé va ser elegit democràticament.
A més dels intents de censura, la intrahistòria de Sr. Cobranza té teca. El tema era de Las Manos de Filippi, un grup molt cumbiero, que us el va cedir a canvi que Universal, el vostre segell d’aleshores, els signés un contracte per gravar el seu primer disc, que no es va promocionar, mentre la Bersuit convertia la cançó en un gran èxit. Es van sentir enganyats. Tornar-la a gravar junts, ara que es compleixen trenta anys de la seva composició, ha tancat una ferida?
Per a mi, sí. Quan vam començar a parlar a principis d’aquest any amb El Cabra [el sobrenom d’Hernán de Vega, líder de Las Manos de Filippi] per fer una nova versió unificada, em vaig sentir com si estiguéssim unificant una corona, saps? [riu] Una mica, en el rerefons, hi havia la idea de tancar una disputa que no té gaire sentit. La cançó la va compondre ell fa moltíssims anys, continua sent tan bona com quan va néixer i nosaltres la vam agafar en aquell moment, la vam versionar, i realment en vam fer una versió molt bona perquè El Cabra ens deia: “Jo vull fer la versió de vosaltres perquè, aquesta, és la que finalment s’ha imposat”. Però vam fer, amb aquella estructura, una de nova.
Heu passat del hardcore a la salsa. La lletra continua sense deixar canya dreta, però la música convida a ballar.
Aquesta combinació a la música sempre ha existit. Els brasilers ho saben fer molt bé: tenen ritmes contagiosos i ballables quan a vegades el que explica la lletra és terrible.
0