Treballadors amuntegats en soterranis i jornades sense descans: la història silenciada del 'boom' turístic a les Balears
LLEGIR EN CASTELLÀ
Balears, anys seixanta. Mentre l'arxipèlag es ven al món com a paradís vacacional, centenars de treballadors sostenen el miracle turístic des de soterranis sense llum, llits compartits i jornades interminables. L'arribada massiva de mà d'obra des de la península i l'absència de polítiques públiques que esmorteixin l'impacte humà del turisme de masses converteixen en norma la precarització laboral, un model que, a més, dificulta la resposta col·lectiva: la temporalitat, els baixos salaris, la falta de contractes estables i la mobilitat constant dels treballadors segons la temporada impedeixen la creació de llaços sòlids i sostinguts en el temps. Molts empleats romanen a les illes tan sols uns mesos a l'any per tornar al cap d'un temps als seus llocs d'origen.
“Les condicions humanes en què es troba l'empleat de l'hostaleria són desastroses. Jo he treballat en dos famosos hotels i tant en un com en l'altre les habitacions del personal eren dues sales grans ocupades per 50 persones. I quan una dutxa funcionava era una autèntica festa”. És el testimoni de José Humerto, un d'aquells treballadors que van patir de primera mà la cara oculta del boom turístic a Balears. El seu relat, recollit per l'escriptor Llorenç Capellà, posa veu a una realitat sistemàticament invisibilitzada que no sona tan llunyana: la d'una plantilla precaritzada, sotmesa a condicions de vida i treball extremes, normalitzades durant dècades com a preu inevitable del creixement turístic.
Mentres els hotels promocionaven luxe i modernitat de cara a l'exterior, en molts d'ells els treballadors afrontaven una absoluta falta d'intimitat i pèssimes condicions higièniques. “L'allotjament gairebé sempre és inhumà, les habitacions no són adequades per allotjar persones, sinó per allotjar porcs. Gairebé sempre solen estar instal·lades en soterranis i això suposa que les parets regalimin humetat i que les habitacions fins i tot s'inundin quan plou”, relatava Juan López, un altre extreballador de l'hostaleria, en conversa amb Capellà.
L'allotjament gairebé sempre és inhumà, les habitacions no són adequades per allotjar persones, sinó per allotjar porcs
Els treballadors que van sostenir el miracle turístic
L'experiència d'aquests treballadors, recordada per l'historiador Pere J. Garcia Munar al seu llibre Obrers i sindicats. De la dictadura a la democràcia. Mallorca, 1968-1981, no va ser una excepció, sinó part d'un model laboral que va convertir l'allotjament i el descans en un privilegi i que va sostenir durant anys el creixement accelerat de la indústria turística a Mallorca. A la seva obra, recentment publicada per Documenta Balear, l'investigador explica que la configuració del moviment obrer a la Mallorca del tardofranquisme va estar profundament condicionada per les particularitats del mercat laboral turístic i com, a diferència d'altres zones de l'Estat, el sindicalisme mallorquí es va desenvolupar en un context d'escassa conflictivitat inicial, marcat per una forta immigració laboral, una elevada rotació d'ocupació i l'absència de grans concentracions industrials que facilitessin l'organització col·lectiva.
L'expansió del turisme a Balears no només va transformar l'economia insular, sinó que va alterar de forma profunda l'estructura social i laboral de les illes. Des de mitjans dels seixanta, l'hostaleria va absorbir una població treballadora arribada majoritàriament de la península, primer de forma estacional i de forma cada vegada més permanent després. Tanmateix, les condicions de vida eren extremadament dures: precarització, desarrelament, baixos salaris i temporalitat van marcar els inicis d'aquest nou proletariat turístic. L'enorme demanda de treballadors que va generar el boom turístic es va trobar, a més, amb l'absència de polítiques d'habitatge, així com d'estructures socials i habitacionals preparades per acollir-los.
L'historiador, especialitzat en el moviment obrer i la transició democràtica a Balears, subratlla que la nova classe obrera turística tenia un doble origen: d'una banda, mallorquins que abandonaven les tasques tradicionals del camp o de petites indústries per incorporar-se als hotels; de l'altra, un contingent creixent de treballadors procedents de la península, que arribaven a l'arxipèlag amb escassa formació professional i que acceptaven condicions de treball molt dures amb l'expectativa de millorar la seva situació econòmica, cosa que reforçava la precarització estructural del sector. “Des d'Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa, entre altres, arribaven a Mallorca amb l'esperança de millorar la seva situació, però les condicions en el sector turístic no eren gens bones: horaris molt llargs, falta de contractes, salaris baixos, vivenda al mateix hotel, moltes vegades en magatzems o convivint en espais reduïts amb un gran nombre de persones. En moltes ocasions el menjar eren les sobres dels menjadors dels hotels i la higiene tant dels allotjaments com dels vestidors era pèssima”, subratlla Garcia Munar.
Des d'Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa, entre altres, arribaven a Mallorca amb l'esperança de millorar la seva situació, però les condicions dins el sector turístic no eren gens bones: horaris molt llargs, falta de contractes, salaris baixos, vivenda al mateix hotel, moltes vegades en magatzems o convivint en espais reduïts amb un gran nombre de persones
En declaracions a elDiario.es, una d'aquelles famílies, en el seu cas procedent del poble albaceteny de Villarrobledo, relata la seva experiència en un hotel de Ses Figueretes (Eivissa) en què va ser contractada, principalment en el servei de cambrers de menjador, bar i habitacions. Un dels seus membres tenia 12 anys quan va començar a treballar com a mosso. “Els germans dormíem en una cambra amb lliteres, les germanes en una altra”, recorden dos d'ells, que assenyalen que els recepcionistes “tenien més privilegis”. Amb tot, asseguren que en aquell moment no tenien la sensació d'“estar malament”: “Hàviem passat molta fam i a l'hotel, al menys, ens donaven menjar i habitació”.
La mateixa família recorda que, precisament de la mateixa localitat, quatre integrants d'una altra família i sis treballadors viatjaven a bord del Caravelle que, el 7 de gener de 1972, es va estavellar a la Serra d'Atalayassa, a Eivissa, mentre iniciava la maniobra d'aterratge. A l'avió viatjaven treballadors que es desplaçaven cap a la major de les Pitiüses a la recerca de treball a l'hostaleria i la construcció, un altre dels sectors que es trobava en plena expansió al caliu del boom turístic, necessitat de mà d'obra barata i disponible d'immediat.
A causa de les adverses condicions meteorològiques, l'aeronau, que realitzava el vol regular 602 entre València i Eivissa, va col·lidir en Ses Roques Altes, on, a l'actualitat, un altar recorda les 104 persones mortes en el sinistre, la totalitat dels seus ocupants, molts d'ells joves que viatjaven amb contractes verbals, promeses d'ocupació o expectatives incertes de llaurar-se el seu futur laboral a l'illa. La tragèdia va deixar al descobert una realitat poc visible del miracle turístic: l'existència d'una migració laboral precariazada, organitzada sovint a través de xarxes personals i sense garanties, que va alimentar durant anys el creixement accelerat del sector. La seva pèrdua es va convertir en un dels episodis més durs del cost humà del model turístic.
Absència de polítiques d'habitatge
Els treballadors que es van incorporar a treballar a l'hostaleria balear, primer a Mallorca i progressivament a la resta de les illes, tenien com a marc regulador la Reglamentació de Treball de 1944, que obligava els hotels a proporcionar habitació i menjar. No obstant això, el que s'oferia a molts d'ells eren habitacions col·lectives en soterranis, sense llum natural, al costat de maquinàries sorolloses i en condicions de salubritat deficients. La manutenció, també obligatòria, s'organitzava de forma jeràrquica. Els hotels solien disposar de diferents menjadors: un per a les categories superiors, amb menjar de qualitat, i un altre -conegut com a menjador de la família- per a la resta, on se servien sobres i aliments de baixa qualitat, en ocasions en condicions sanitàries dubtoses.
A Balears, a més, el Pla d'Estabilització de 1959 -elaborat per figures de l'Opus Dei com Laureano López Rodó- va marcar un punt d'inflexió decisiu a la història social i laboral de Mallorca, però no en un sentit neutral ni beneficiós per a la classe treballadora. Es tracta d'un instrument amb el qual el règim franquista va abandonar definitivament l'autarquia i va apostar per una modernització econòmica subordinada al capital exterior, basada en la liberalització, l'obertura al turisme internacional i l'atracció de divises. En el cas de l'illa, aquesta estratègia va tenir un impacte immediat: va accelerar la terciarització de l'economia i va convertir el turisme en l'eix central del creixement, desplaçant a gran velocitat l'agricultura i les petites indústries tradicionals.
No obstant això, aquesta transformació es va produir sense un projecte social paral·lel. Segons l'historiador David Ginard, la modernització econòmica iniciada després del Pla va generar ocupació, però també va fragmentar la classe treballadora i va dificultar durant anys l'articulació d'una resposta sindical sòlida en sectors com l'hostaleria, ignorant les conseqüències laborals i habitacionals d'aquest model. L'arribada massiva de mà d'obra no va ser acompanyada de polítiques d'habitatge, serveis públics ni regulació efectiva de l'ocupació. El resultat va ser una classe treballadora jove, immigrant i extremadament vulnerable, atrapada en feines temporals i mal remunerades.
Segons l'historiador David Ginard, la modernització econòmica iniciada després del Pla d'Estabilització de 1959 va generar ocupació, però també va fragmentar la classe treballadora i va dificultar durant anys l'articulació d'una resposta sindical sòlida en sectors com l'hostaleria, ignorant les conseqüències laborals i habitacionals d'aquest model
“Barraquisme vertical”
Manuela Aroca Mohedano, doctora en Història Contemporània, responsable dels projectes històrics de la Fundació Francisco Largo Caballero i professora associada de la Universitat Carlos III de Madrid, llança una altra reflexió: no hi havia barraquisme visible als carrers, però sí el que ha definit com a “barraquisme vertical”, ocult dins els mateixos hotels. A més, amb un entramat gairebé inabastable de categories professionals -fins a 192 i més de mil salaris teòrics diferents-, la llei, lluny de protegir la plantilla, facilitava l'abús empresarial i feia impossible el control efectiu de drets bàsics com els descansos o les retribucions reals. Com explica a la seva investigació El sindicalismo en la hostelería de Baleares: del franquismo a la democracia, la regulació laboral impulsada en els primers anys de la dictadura franquista va crear una estructura profundament jerarquitzada i opaca que, en la pràctica, deixava milers de treballadors del turisme sense mecanismes de defensa precisament en el moment en què el sector es convertia en el motor econòmic de les illes.
“El règim franquista estava molt interessat en el sector turístic -seguint altres models insulars- i permetia certa llibertat amb l'objectiu de potenciar el turisme. Per a això se centrava en la regulació de l'oferta turística, amb l'abandonament de l'aplicació de les normes laborals, la qual cosa va propiciar situacions límit a finals dels seixanta i primers dels setanta dels seus empleats, especialment els originaris de la península”, subratlla la investigadora.
El règim franquista estava molt interessat en el sector turístic -seguint altres models insulars- i permetia certa llibertat amb l'objectiu de potenciar el turisme. Per a això se centrava en la regulació de l'oferta turística, amb l'abandonament de l'aplicació de les normes laborals, la qual cosa va propiciar situacions límit a finals dels seixanta i primers dels setanta dels seus empleats, especialment els originaris de la península
La normativa establia, a més, que un mateix treballador no havia de cobrir els tres torns diaris -esmorzar, dinar i sopar-. No obstant això, el que era habitual era just el contrari. La pressió del turisme internacional, els vols nocturns i les excursions obligaven a realitzar horaris intempestius i solapaments continus. Com assenyala Aroca, els dies lliures i les vacances eren també un dret que s'aplicava de forma discrecional. En molts casos, el descans era un privilegi i no un dret, mentre la temporalitat de l'ocupació impedia, a més, qualsevol tipus d'estabilitat: durant anys, molts treballadors només van residir a les illes durant la temporada alta, tornant als seus llocs d'origen a l'hivern.
La resposta sindical
No va ser fins a finals dels seixanta i, sobretot, durant els primers setanta quan van començar a aparèixer conflictes laborals més visibles, impulsats per petits grups de treballadors polititzats i per l'acumulació de greuges al sector: la combinació de precarització laboral, amuntegament i absència de canals de representació va portar la indústria a una situació límit, cosa que va motivar la resposta sindical, encara que de forma tardana i desigual. Durant bona part dels seixanta, l'organització més visible va ser la Unió Sindical Obrera (USO), mentre que les CCOO van tardar a arrelar i ho van fer de manera molt diferent a la de la resta de l'Estat.
A Mallorca, el sindicat no va néixer com una organització sindical pròpiament dita, sinó com una estructura de conscienciació polític-sindical impulsada per militants procedents de diferents àmbits ideològics. En paraules de Garcia Munar, CCOO “va néixer des de dalt”, fruit d'una consciència política prèvia més que de conflictes laborals de base. La primera comissió es va constituir el 22 d'abril de 1968, coincidint simbòlicament amb el cinquè aniversari de l'afusellament del comunista Julián Grimau, en un moment en què la mobilització obrera a l'illa era encara molt limitada.
L'investigador destaca que la terciarització accelerada de l'economia mallorquina va generar una classe treballadora molt fragmentada, sense grans fàbriques ni espais de socialització obrera. A diferència d'altres territoris industrials, a Mallorca no es van produir grans aglomeracions de treballadors ni barris obrers consolidats. La socialització es donava de forma dispersa, sovint dins els mateixos hotels, on convivien treballadors de diferents categories, però separats per una rígida jerarquia laboral i salarial.
Garcia Munar destaca que la terciarització accelerada de l'economia mallorquina va generar una classe treballadora molt fragmentada, sense grans fàbriques ni espais de socialització obrera. A diferència d'altres territoris industrials, a Mallorca no es van produir grans aglomeracions de treballadors ni barris obrers consolidats
En aquest context, la divisió extrema en categories professionals -més d'un centenar en alguns establiments- i la convivència en espais reduïts dins els hotels reforçaven un classisme intern que dificultava l'acció col·lectiva. Com recull Garcia Munar, no era el mateix ser recepcionista que cambrer o personal de neteja, ni en salari ni en tracte ni en condicions d'allotjament. Aquesta fragmentació va actuar durant anys com un fre a l'organització sindical i a la protesta.
El turisme va impulsar la prosperitat de l'illa, però a costa dels qui la sostenien. Al darrere de la imatge de modernitat i benestar, els historiadors que s'han submergit en la realitat que s'amagava darrere el boom dels anys seixanta i setanta coincideixen a assenyalar que el model es va construir sobre l'amuntegament, les jornades sense fi i la suspensió dels drets bàsics dels treballadors. Aquella precarització no va ser una anomalia, sinó una conseqüència estructural del creixement, avalada per la legalitat vigent, assumida socialment i silenciada pel discurs polític. Durant dècades, la vida quotidiana d'aquells treballadors va quedar fora del relat oficial -i triomfal- del desenvolupament econòmic.
0