“El PP ho sabia tot del cas Pujol des de 2010 però li volia treure un rendiment mediàtic”

Fèlix Martínez i Jordi Oliveres van escriure “Jordi Pujol, en nombre de Cataluña” a la col·lecció “Debate” de Random House, ara fa 9 anys. La confessió de Jordi Pujol, el passat 25 de juliol, que ha tingut diners amagats a l’estranger des del 1980, va animar l’editorial a encarregar-los una posada al dia del llibre. Així, a partir del dijous 9 es troba al mercat “¿Quién es Jordi Pujol? ”. Lògicament, Martínez i Oliveres han tingut unes vacances especials aquest estiu. Les més de cinc-centes planes del nou llibre ens presenten un Pujol diferent del que presenten les biografies que s’havien publicat sobre ell fins ara.

Ja sabeu qui és Jordi Pujol?

J.O: És un dels millors actors de teatre que existeixen a Catalunya i Espanya, que s’ha dedicat a política durant molts anys, a fer de president de la Generalitat i ha donat lliçons a tot el món.

F.M: És un animal polític, una bèstia política. Si el segueixes una mica te n’adones que té una doble vessant: la d’activista clandestí que mai no s’ha refiat del poder i la de la persona que s’ha acomodat al poder, a força d’anys d’exercir-lo. És doctor Jekyll i mister Hyde. A vegades, surt el doctor Jekyll quan hauria de sortir mister Hyde i a l’inrevés.

Arriba a la Generalitat, al cap d’un any hi ha l’intent de cop d’Estat de Tejero i passa a ser considerat un gran estadista. Tres anys després es troba amb la querella de Banca Catalana. Ho considera un atac personal.

J.O: Pujol considera un atac personal qualsevol crítica a qualsevol acció personal, política o econòmica que ell faci. És el Rei Sol. Molt superb.

Han passat nou anys des del vostre llibre anterior. Us han canviat molt el Pujol que veu dibuixar aleshores? Reconeixeu el Pujol actual en aquell?

F.M: No ha canviat. A la compareixença parlamentària va haver-hi un moment que em va sorprendre. Semblava un altre Pujol. Quan va començar suau, en un to baix, vaig pensar que estava malalt i per això es “menja el marron”. Però després surt el Pujol furibund, carregat de mala llet.

J.O: És una postura. Ja ho feia quan era president de la Generalitat. Quan una pregunta no li agradava muntava un sidral.

F.M: Portava un guió preparat que era un homenatge al seu pare, que era un delinqüent econòmic. Ser delinqüent econòmic és igual en dictadura i en democràcia.

J.O: L’únic és que en aquella dictadura autàrquica, la delinqüència econòmica que feia, l’intercanvi de divises, podria ser explicable, que és el que ell vol donar a entendre ara.

F.M: Però no ho feia de forma altruista. Ho feia per guanyar diners.

Quina és la vostra relació amb el protagonista del llibre?

F.M: Jo me l’estimo més que en Jordi. Reconec que tinc una certa debilitat pel personatge.

Li veu demanar entrevistes per fer els llibres? Us les ha donat?

J.O: Sempre li hem demanat.

F.M: En el primer llibre, a través de la seva secretària Carme Alcoriza i en aquest, a través dels seus advocats, però no hi hem pogut parlar.

J.O: A Oriol Pujol, després de publicar-se el primer llibre, li vam demanar si hi havia alguna mentida i ens va contestar que no l’havia llegit, que no hi havia cap mentida però que no s’hi reconeixia.

És molt diferent aquest llibre de l’anterior? Quines novetats hi heu introduït?

F.M: Hi ha elements idèntics de la primera part de la seva vida, clar.

J.O: Hem descobert el pecat original, l’origen dels diners que van anar a petar primer a Suïssa i després a Andorra. És una venda d’accions. Són diners que Pujol rep precisament en el moment de la querella de Banca Catalana, el 1984. A la compareixença parlamentària va dir que els diners que el seu pare va posar a nom de Marta Ferrusola i dels seus fills, perquè no confiava en ell, eren seus i que li rendien molt. Les accions es venen. Si es donen s’han de comunicar a Hisenda. Però Pujol no diu de quina societat es tractava.

F.M: Aportem documents inèdits al llibre. Jordi Pujol sempre ha explicat que havia donat les accions a la Fundació Catalana, que semblava com si fos Enciclopèdia Catalana, però no ho era. Era una societat instrumental del seu pare i ell, que n’eren patrons, juntament amb els jueus Tennembaum. Ho trobareu a l’annex documental, que inclou l’acta d’intervenció del Banc d’Espanya, la composició de l’accionariat de Banca Catalana el 9 d’agost de 1982 i les societats patrimonials titulars d’accions.

Heu aclarit què va passar amb aquells diners?

F.M: Dos anys abans de la intervenció, l’any 1980, les accions cotitzaven al triple del valor nominal. La Fundació va rebre accions per un valor de 255 milions de pessetes. Estem parlant, per tant, de 765 milions. Aquestes accions no han aparegut mai. Es van vendre. I aquests diners van anar a Suïssa directament.

Algun dia en traurem l’aigua clara?

J.O: No.

F.M: No, però tampoc no cal arribar al detall. Jordi Pujol s’ha convertit en víctima d’ell mateix. S’ha convertit una mica en allò contra el que ell lluitava, en institucionalitzar-se i pactar amb l’Estat. És, precisament, el moment quan els fills grans assoleixen la majoria d’edat professional, per dir-ho d’alguna manera, i amb aquests diners originals comencen a fer negocis. Cal dir que amb no gaire fortuna al principi.

J.O: Hem de recordar que un jutjat decreta l’arrest domiciliari de Jordi Pujol Ferrusola l’any 1993, per la fallida d’una empresa que es deia Hot Line Computer. Allò que diuen que és un crack dels negocis, durant molt de temps no ho ha demostrat. Fa poc vam topar amb una persona que havia estudiat Econòmiques amb ell, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i ens va dir que “li costava una mica”.

F.M: Les coses com són. Estava tot el dia pensant en dones. Aquest està la seva nemesis. Hi ha una doble ruptura amorosa en aquesta història. La relació amor-odi de Pujol amb l’Estat espanyol. Quan es fa sobiranista, donant suport al seu fill Oriol i al “procés”, l’Estat, que sempre l’havia contemplat com un home d’ordre, que aportava estabilitat i era una peça imprescindible, sobretot els anys noranta, trenca amb ell. I això coincideix amb la ruptura de Jordi Pujol junior amb les seves amants, la qual cosa facilita les filtracions d’informació.

És de suposar que Jordi Pujol sabia que els seus fills feien operacions econòmiques dubtoses.

J.O: Un pare quan va a casa d’un fill veu la seva casa.

F.M: La mansió de Jordi Pujol Ferrusola a Pedralbes és impressionant. Té 16 cotxes de gamma alta i només vuit estan a nom d’ell, directament o indirectament. La resta estan a nom d’altres membres de la família.

J.O: Lluís Foix acaba de publicar que un dia li va comentar a Jordi Pujol que corria per Barcelona que el seu fill cobrava comissions i que li va contestar: “El meu fill és el que ho sap fer millor”.

F.M: És més aviat que no vol saber. Té complex de culpa, de pare absent, que ja li va bé.

J.O: Una persona que dina a casa amb la família i a l’hora del cafè se’n va corrent al Palau de la Generalitat i convoca a algú per parlar de la situació a Lituània, de qualsevol cosa que no és urgent, és perquè no vol estar a casa, amb els fills. Quan es parla dels temes familiars, ell no hi és. No l’interessa saber-los.

Al llibre anterior expliquem que un alt dirigent del Govern va rebre l’encàrrec d’anar amb compte amb els fills, que els aturés de forma educada. No li van fer cap cas.

F.M: Seria curiós veure quin paper té exactament Felip Puig en aquest afer. Tinguem en compte que és com un fill més, com un germà bessó de Jordi Pujol Ferrusola. Fan les mateixes martingales.

Quina és la vostra explicació de la psicologia d’una persona que té diners amagats a l’estranger i surt al balcó de la Generalitat per donar lliçons d’ètica?

J.O: Ho fa el 1984, però fins el juliol del 2014, vagi on vagi dóna lliçons de moral i ètica. I el seu Centre d’Estudis Jordi Pujol es centra en els valors i l’ètica. Deuria pensar que tots els banquers tenien diners a l’estranger, en aquells anys. Emilio Botín, inclòs.

F.M: L’aparell de l’Estat el persegueix, l’empresona, l’investiga. I això, potser, li serveix per autojustificar-se.

Perquè esclata finalment aquest escàndol?

F.M: L’error és de Jordi Pujol Ferrusola que implica Victoria Alvarez en els seus negocis i trenca amb ella. Aquesta dona va ser companya de pupitre de Jorge Moragas. Era evident que el PP se n’assabentaria dels seus negocis. Ho sap des del 2010. Aleshores estava a l’oposició a Espanya i tenia expectatives de créixer i de ser imprescindible a Catalunya, com ho va acabar sent. Ho volien explotar mediàticament, no judicialment. Volien administrar els temps, el calendari. Utilitzar-ho quan ho necessitessin. Es fa públic cinc dies abans de les eleccions autonòmiques del 2012.

Estem parlant d’una cosa molt greu. Hi ha una fortuna a l’estranger. Però no estem parlant d’un clan que funciona amb una caixa única. Són diferents fortunes, sense vasos comunicants. L’únic que hi ha comú és el compte a Andorra. L’Oleguer es dedica als seus negocis immobiliaris, entre ells fent de testaferro d’Emilio Botín. Els negocis de Jordi Pujol junior són molt més variats.

J.O: Cobra per fer informes de qualsevol cosa. Al jutge li va dir que era un aconseguidor d’inversions.

El Govern tripartit no va ser massa tou, ingenu, ineficaç en analitzar els negocis del clan Pujol vinculats amb l’Administració?

F.M: No. No només és un problema del tripartit sinó de la societat en general. I el cas Banca Catalana hi ha tingut molt a veure. Per entendre Jordi Pujol cal parlar de Marta Ferrusola i Lluís Prenafeta. Ells dos aconsegueixen que qualli la idea que qüestionar Pujol és atacar Catalunya.

Marta Ferrusola és la dolenta de la pel·lícula, com diuen alguns, ara?

J.O: Sí, absolutament. Però ell no és el bo. Ella ho és per acció i ell, per obligació. Ella ha defensat sempre que els fills han de fer negocis quan sigui, amb qui sigui i com més en facin, millor. I també tenia negocis propis.

El sector dels negocis de Convergència, que va ser força denunciat anys enrere, pinta alguna cosa en aquesta història o ha estat desbordat pels negocis del clan Pujol?

J.O: Pinta absolutament. Ja sortia al primer llibre. Lluís Prenafeta o Macià Alavedra, per exemple, van passar per la presó i ara estan en llibertat sota fiança. Potser només els condemnaran per blanquejar diners.

És injusta, exagerada la idea que tots els governs de CDC estan esquitxats per qüestions de corrupció?

F.M: No. Forma part de la idea que ja funcionava a Banca Catalana. Les coses s’havien de fer per P.C., que s’havia d’entendre “Per Catalunya” o “Per collons”. A la Generalitat, també. I si no es podia fer amb inversors solvents es buscava qui ho fes.

S’ha arribat a publicar que el propi Jordi Pujol Soley cobrava comissions pel partit. Una altra exageració?

J.O: Sí. Nosaltres creiem que ell no cobrava personalment comissions. No en tenia cap necessitat. El partit sí que en rebia. Està provat judicialment. El Palau de la Música era un sistema d’entrada i sortida. Ferrovial pagava el 4%. Convergència s’enduia el 3% i l’1% se’l quedava l’intermediari, en Millet.

Jordi Pujol va crear Convergència Democràtica. Podrà el partit superar l’escàndol de la seva confessió?

F.M: Convergència té un altre problema. La societat ha canviat. El procés sobiranista es menja tot el que és antic. L’ha superat. A la gent que surt l’11 de setembre a manifestar-se no li val “el peix al cove” de Jordi Pujol.

Artur Mas està del tot al marge dels escàndols de corrupció?

F.M: El llibre comença amb la presa de possessió d’Artur Mas com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Jordi Pujol l’adverteix públicament que el controlaran de dalt a baix. El tema del 3% o el 4% es dóna quan el conseller responsable d’Obres Públiques és Felip Puig. Mas difícilment podia estar-ne al marge o en la inòpia sent conseller d’Economia i Finances o conseller en cap.

J.O: Ell diu que tots els diners seus i de la seva dona els té en comptes d’entitats radicades a Catalunya. Hi havia diners del seu pare a Liechtestein. El van enxampar i va fer una declaració complementària després de pactar amb Hisenda.

“¿Quién es Jordi Pujol ” és el llibre definitiu o encara caldrà fer-ne de nous per entendre el personatge i la seva trajectòria?¿Quién es Jordi Pujol

J.O: Això és viu. Un llibre definitiu hi serà quan ja no visqui cap dels seus protagonistes.

F.M: Hi ha una altra qüestió. En aquesta dialèctica entre el centralisme caspós i la dinàmica d’una societat absolutament desencantada a Catalunya, atacar Pujol ja no toca. Ara sí que no toca. A la gent que està pel “procés” per votar o per la independència no l’interessa gens què passarà amb Pujol.

En una Catalunya independent, Pujol s’estalviaria maldecaps judicials?

J.O: No té perquè. Si la Catalunya independent fes les coses bé, no se’ls estalviaria. Si fos una Catalunya bananera, potser sí.

F.M: Ara mateix, tal i com està el carrer difícilment Convergència governaria una Catalunya independent. Caldria una comissió de la veritat a l’estil sud-africà o argentí. Una comissió d’investigació com la que han aprovat al Parlament no servirà de gran cosa. És sobre el frau fiscal, no és específica del cas Pujol.

La confessió de Pujol va ser el 25 de juliol i el 9 d’octubre el llibre ja està a les llibreries. Heu treballat molt i molt ràpid!

F.M: El 15 de setembre vam entregar els originals i el 17 vam entregar l’epíleg. El vam enllestir en un mes.

Com crei eu que deu estar anímicament Jordi Pujol?

J.O: No fa comèdia quan s’emprenya. Ho està passant malament interiorment. Té aquest sentiment de culpa, de pecat. Però és catòlic i es confessa. A més, ell no té cap compte a l’estranger. N’hi ha a nom de la seva dona i els seus fills, però no a nom seu. El 25 de juliol va espatllar les línies finals de la seva entrada a l’Enciclopèdia Catalana.