Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El ataque limitado de Israel a Irán rebaja el temor a una guerra total en Oriente Medio
El voto en Euskadi, municipio a municipio, desde 1980
Opinión - Vivir sobre un polvorín. Por Rosa María Artal

Les cooperatives obreres de Gràcia, part de la història invisible del barri

Un participant consulta un mapa històric elaborat per La Ciutat Invisible i el Museu d'Història de Barcelona

João França

Barcelona —

“Les cooperatives obreres van ser els teatres de la transició”, diu Ivan Miró davant de l'edifici del Teatreneu al carrer Terol. Aquest cooperativista a La Ciutat Invisible i investigador de la història del cooperativisme català va ser l'encarregat de conduir el passat divendres una ruta històrica per les cooperatives obreres del barri que, amb motiu de la festa major, organitzaven l'espai cultural La Llibertària i l'Ateneu Independentista La Torna.

L'edifici on avui trobem aquest teatre gracienc va ser construït el 1928 per una cooperativa de Teixidors a Mà, que en un moment de creixement el va ampliar i va fer construir un teatre per al gaudi dels socis. Cooperatives com aquesta, creades per a abastir la classe treballadora dels productes de consum bàsics, van anar ampliant progressivament les seves activitats.

Els diners que s'estalviaven amb l'eliminació d'intermediaris el dedicaven a l'obra social, que incloïa activitats culturals com les que justificaven la construcció de teatres. A Gràcia, també és el cas de l'edifici del Teatre Lliure, l'antiga Lleialtat gracienca. Però el teatre era només una petita part de tota l'aportació social d'aquestes entitats. De fet, segons Ivan Miró, “les cooperatives obreres sempre han estat la reraguarda de la guerra de classes”.

La reraguarda

La ruta va començar amb una introducció al cooperativisme obrer a Catalunya. Segons Miró, són tres els factors que el potencien. En primer lloc, la industrialització del segle XIX, que “obliga els obrers a buscar mecanismes de resistència i ajuda mútua per garantir la seva supervivència”, diu. A principis del segle XX, “grans vagues com la de La Canadenca fan que els treballadors vegin que han de contruir-se eines de reraguarda”, explica Miró.

En segon lloc, apunta als valors del republicanisme federal, tot i que a les cooperatives hi haurà treballadors d'ideologies molt diverses. Finalment, Miró destaca la incorporació dels pobles del voltant a la Barcelona metropolitana, que va representar un trasbalsament de l'estil de vida dels seus habitants, al qual es va respondre aprofitant les xarxes preexistents, amb les que es van articular els barris.

L'objectiu amb el que es creaven les cooperatives és “suprimir l'intermediari, el burgès que té la botiga, i així es generen uns beneficis que són reinvertits socialment”, explica l'investigador. Van servir per empoderar les vagues ja que permetien la supervivència dels obrers quan no cobraven el sou i durant la guerra van servir per abastir el front, però la major part de la història de les cooperatives es troba en situacions molt més quotidianes.

De fet, Ivan Miró senyala aquest factor com la causa que la seva història hagi quedat en l'oblit: “És una experiència que no s'ha conservat perquè de tan quotidiana era invisible, però van permetre durant 70 anys la supervivència de la classe treballadora i va articular els barris”.

Teixidors a Mà

La cooperativa Teixidors a Mà es va fundar l'any 1876, però en aquell moment no es trobava a l'edifici de l'actual Teatreneu, sinó en una petita botiga del mateix carrer. L'any 1879 només s'hi venia vi, mistela, oli, aiguardent i tocino i no hi havia dependència, sinó que els mateixos cooperativistes s'encarregaven d'obrir la botiga quan s'acabaven les llargues jornades laborals.

Durant 20 o 30 anys la cooperativa es limitava a això i tenia una vintena de socis, explica Miró, que va afegir, davant un públic ple d'activistes, que “l'avenç del cooperativisme va ser lent, i cal remarcar això davant les ànsies que tenim sovint amb els nostres projectes”.

No obstant, en el seu moment àlgid, la cooperativa va arribar a tenir 700 famílies associades. Aquest creixement del cooperativisme va permetre que, a més de vendre els productes de necessitat, ampliessin la seva activitat per crear cooperatives de segon grau i produir els productes de primera necessitat, que creessin grups culturals, amb corals, grups de teatre i grups excursionistes, i fins i tot impulsessin les seves pròpies escoles.

L'Espigoladora

Davant de l'antiga Teixidors a Mà, un veí del districte va intervenir per explicar la història de L'Espigoladora, al barri del Camp d'en Grassot, fundada pel seu besavi l'any 1907, al carrer Roger de Flor. La cooperativa va durar fins el 1988 i ell va arribar a treballar-hi. “Era un mecanisme d'unitat popular”, assegura, perquè s'hi trobaven militants des de la CNT fins a la UGT.

Aquest veí explica que era dels pocs nuclis de socialització durant el franquisme, tot i que, segons li explicava el seu avi, estava intervinguda i les reunions s'havien de fer amb la presència de dos policies. Tot i això va durar fins a finals del 80, quan “els joves que la portaven van pensar en com vendre-la i desfer-se'n”. No obstant, remarca el paper important que va tenir per al barri: “els iaios que van fundar l'associació de veïns del Camp d'en Grassot i van impulsar la lluita per recuperar La Sedeta havien estat tots cooperativistes”, explica.

La Lleialtat i la unitat cooperativa

En un principi, Teixidors a Mà no era una cooperativa oberta a tot el proletariat, com era habitual, sinó només als teixidors. Això va fer que alguns dels socis se n'escindissin per fundar La Lleialtat l'any 1892, una cooperativa amb un esperit col·lectivista que tenia la seu al carrer Montseny, a on es troba l'actual Teatre Lliure.

Juntament amb La Previsora van impulsar la creació de xarxes entre les cooperatives del barri. Un dels resultats d'aquesta xarxa va ser la creació, l'any 1913, d'un forn de pa col·lectiu. Miró remarca que l'objectiu era abastir el barri, ja que era un element bàsic de la dieta obrera, i per això s'hi feien entre 7.000 i 14.000 kg de pa a la setmana.

El debat sobre la unificació de les cooperatives portava molts anys sobre la taula, fins que el 1936 la guerra va obligar a crear la Unió de Cooperadors de Barcelona i les cooperatives de barri van perdre la seva identitat. En aquest procés, el barri de Gràcia va ser el que va aportar més cooperatives, tot i que altres van aportar més cooperativistes.

Pensar el present

La història del cooperativisme obrer, segons Ivan Miró, “ens obliga a pensar quines tasques volem fer si el que volem avui és, com volien ells, enderrocar el capitalisme”. És per això que la ruta va acabar amb una visita a l'Ateneu Indepedentista La Torna i l'Espai Cultural La Llibertària, que acullen dues de les 12 cooperatives de consum que hi ha actualment a Gràcia, segons va assenyalar Carles Masià, de La Torna.

Els grups de consum agroecològic es basen en tres criteris: La producció ecològica (no necessàriament certificada), el consum de productes de temporada i la no utilització d'envasos, explica Masià. Són una realitat creixent i al barri de Gràcia ja existeix una coordinació entre elles. Després de la ruta històrica, però, alguns dels assistents remarcaven que els hi queda camí per recórrer si volen esdevenir, com ho eren les cooperatives obreres de principis de segle, espais que permetin l'autoorganització més enllà del consum.

Etiquetas
stats