“El dret a decidir pot facilitar el camí a l’Espanya federal”

L’exdiputat socialista al Congrés per Granada José Antonio Pérez Tapias acaba de publicar Invitació al federalisme, un llibre que se subtitula Espanya i les raons per un Estat plurinacional. Amb aquest llibre, farcit de raons històriques i d’actualitat, insisteix en la idea que hi ha federalistes espanyols més enllà de l’Ebre i que, tot i que es va amb retard, encara hi ha temps perquè Espanya es converteixi en un Estat federal.

Quin paper juga el federalisme a la història d’Espanya?

El federalisme juga un paper rellevant a la història d’Espanya. Cal recordar especialment la figura de Pi i Margall. Des del segle XIX, el federalisme va tenir un paper destacat en la temptativa de re-articular l’Estat espanyol fent-se càrrec de les diferències que hi convivien, en quant a nacions i territoris. Aquest va ser l’esforç de l’efímera Primera República, del segle XIX. A diversos indrets d’Espanya aquesta tradició federalista va tenir una intensitat especial, no només a Catalunya. A Andalusia, com a d’altres llocs, hi va haver veus molt significatives i moviments polítics que van donar suport a aquesta forma d’entendre la realitat política espanyola.

Hi ha qui dóna per mort i enterrat el federalisme, com si fos una cosa del passat ...

El federalisme representa ara la sortida idònia per la crisi institucional de l’estat espanyol. Portem uns 35 anys de l’Estat de les autonomies, d’ençà la Constitució del 78. Des del títol vuitè de la Constitució es dibuixa un model que queda obert i indefinit. S’ha desenvolupat l’Estat de les autonomies per articular la diversitat territorial d’Espanya. Això ha donat lloc a progressos importants amb la descentralització no només administrativa sinó també política, progressos d’autogovern, participació i desenvolupament social i econòmic de les diferents comunitats autònomes. Però hem arribat a un moment en què l’Estat de les autonomies mostra els seus límits i cal procedir a la seva reforma.

Com es fa això? Som molts els que pensem que la sortida d’aquesta crisi és fer un salt qualitatiu cap a un Estat federal. Un Estat federal que resolgui aquestes contradiccions, limitacions de l’Estat autonòmic, que plantegi no només les qüestions relatives a competències, l’organització d’un Estat compost i complex, no només la redistribució de càrregues i beneficis entre territoris i ciutadans sinó també pel que fa al reconeixement.

Uns creuen que l’Estat està massa descentralitzat i d’altres aposten per la independència... satisfer tothom sembla impossible.

Cal un treball dur d’explicació, de convèncer, compartir arguments. La tasca no és senzilla. Cal fer possible el que sembla impossible, perquè ho veiem totalment necessari. És cert que en alguns llocs la solució federal es pot interpretar com a disgregadora i en d’altres, com a Catalunya, per amplis sectors de la seva ciutadania, pot semblar una solució que arriba tard o que és insuficient. És una solució que s’obre camí entre la polaritat que es fa evident entre plantejaments sobiranistes, independentistes, als quals arriben algunes forces nacionalistes, i plantejaments d’un nacionalisme espanyolista que té temptacions o pretensions de fer marxa enrere en l’Estat de les autonomies. No ens podem quedar atrapats en aquesta pinça que ens deixaria atrapats en un cul-de-sac.

Al llibre utilitzes l’expressió “nació cívica”.

Ve de molt lluny. D’Aristòtil. El concepte “nació” s’utilitza de moltes maneres. No ens podem quedar tancats en un ús unívoc del terme nació, perquè les realitats nacionals són plurals i diverses. Parlem d’una “nació cívica” per donar-hi cabuda identitats nacionals diferents. Intento per aquesta vida conceptual d’obrir sortides a un conflicte polític que cal solucionar. També es parla de “nació de nacions”. Jo prefereixo parlar de “Estat de nacions” o “Estat plurinacional”.

També s’ha de repensar la noció de sobirania. Hi ha algunes formes que estan a la nostra Constitució. La sobirania ja no es pot entendre com una sobirania monolítica, que correspon a un subjecte únic. Ens trobem en una situació paradoxal. L’Estat perd sobirania, que cedeix no només a la Unió Europea sinó també als mercats econòmics i es mostra impotent per moltes coses, però sembla que es vulgui encastellar en la defensa d’una sobirania monolítica, un tabú del qual no es pot parlar o qüestionar. La realitat va per davant d’aquests dogmes.

La sobirania cal desmitificar-la. No dic que sigui irrellevant, però sí replantejar-la. Cal anar cap a un concepte laic, secularitzat de la sobirania, que no mantingui aquestes interpretacions quasi teològiques. Si no ho fem, l’Estat espanyol, tal i com l’hem conegut, no té garantida una supervivència indefinida.

Anem cap a una Europa federal. Una Europa federal d’Estats federals ¿no és massa complicada?

És complicat. El que diem de “l’impossible necessari” per Espanya també s’ha dit d’Europa i del projecte d’Unió Europea. Es va obrint pas. En d’altres moments, amb més facilitat. El projecte europeu no passa pel seu millor moment ara mateix, per les constriccions que representa la crisi econòmica i els nacionalismes econòmics que s’han activat arran de la crisi. Però el projecte europeu s’ha d’entendre en clau federal. Una federalització progressiva a partir dels pactes plasmats en Tractats, on els Estats no només arriben a acords conjunturals sinó que generen institucions que suposen cessions de sobirania. Es camina cap a un plantejament federal d’autogovern de les entitats federades i govern compartit de les institucions comunes europees. El federalisme suposa més democràcia, una democràcia coherent i conseqüent. I no només cal veure’l mirant cap a dalt sinó en relació a d’altres nivells. El municipalisme mateix troba una acollida millor i es potencia en un context federal que en un context amb regressions neocentralistes.

Hi ha qui assenyala que Catalunya té més competències que molts estats federats.

La casuística que ofereix el Dret comparat dóna per molt. No només a Catalunya sinó en general al conjunt de les comunitats autònomes. En certes qüestions, amb les transferències que hi ha hagut, el nivell competencial és alt i es pot entendre que major que molts Estats federats. El problema de l’Estat autonòmic no és que en determinats aspectes hi hagi més competències sinó que hi ha un enorme desequilibri entre les competències que es tenen i d’altres que no es tenen. En algunes direccions s’ha avançat molt i això deixa en evidència allò que queda enrere sense resoldre. Les comunitats autònomes tenen una gran capacitat d’actuació en àrees com la sanitat, l’educació, dinàmiques econòmiques... i, en canvi, en d’altres aspectes, queden molt per sota del que aquestes competències requeririen en capacitat recaptatòria, en fiscalitat...

Com que no està ben resolt l’Estat autonòmic actual -i des de comissions d’experts s’han plantejat diferents vies de solució-, calen noves formes de distribució de competències entre les comunitats i l’Estat, convertir el Senat en una Càmara Territorial de debò, avançar cap a la federalització del poder judicial... Jo m’atreviria a parlar de la necessitat d’un Procés Constituent. En el fons hi ha un programa de legitimitat, de justificació i acceptació de l’Estat com a marc institucional en el qual volem articular i desenvolupar la convivència col.lectiva en el conjunt d’Espanya. I això des del moment en què està fortament qüestionat per amplis sectors de la seva ciutadania, requereix una legitimació més explícita per via democràtica. Això és el que es planteja amb fórmules, a vegades poc explicitades, com el “dret a decidir”. Es tracta de com avançar no només en el disseny institucional sinó que el que es faci sigui acceptat, assumit per la ciutadania en el seu conjunt com el marc de convivència en el qual es vol estar.

Modificar la Constitució en aquesta direcció porta el seu temps i la tensió que es viu a Catalunya no sembla que permeti posposar massa temps les solucions que es reclamen.

No ens podem enganyar. Aquest plantejament federalista s’hauria d’haver explicitat abans, difós millor, madurat col.lectivament i haver-se desenvolupat en el marc de formacions polítiques amb vocació federalista, com és el PSOE o, per suposat, el PSC. Hi ha determinades coses que ara podem reconèixer com a deficitàries en com s’ha actuat com fins ara però tampoc hem de deixar que el temps ens passi pel damunt. Cal dotar-se de procediments i, fins i tot, de terminis que ens permetin conjugar-ho tot. Una reforma constitucional d’aquesta magnitud requereix un consens fort, generar acords importants.

Cal fer un cert recorregut. Alguns suggerim que una part d’aquest recorregut és que la ciutadania catalana pugui exercir, d’alguna manera, aquest “dret a decidir”. Clarificaria les coses i, de cara al futur. obriria la possibilitat de prendre’s un temps, tant al Parlament de Catalunya com al Congrés i el Senat, per articular una Comissió que treballés en el disseny d’una reforma constitucional seriosa. La història passa però també pesa i cal tenir-la en compte en els desafiaments que tenim plantejats.

S’ha de treballar a consciència i en profunditat. Requereix temps. La qüestió és com guanyem, entre tots, aquest temps. Algunes qüestions facilitarien aquest recorregut, com pot ser, per desactivar la pressió i canalitzar-la positivament i de forma fructífera, donar pas a aquest “dret a decidir”, avalat per un percentatge altíssim de la ciutadania de Catalunya.

Escoltem, sovint, que a Espanya no hi ha federalistes i que si n’hi ha, estan callats.

N’hi ha. Hi ha persones, col·lectius i als partits polítics hi ha tendències que han assumit, i no només ara conjunturalment sinó de ja fa temps, posicions federalistes explícites. És cert que aquest federalisme hauria d’haver estat més acompanyat per més sectors, més persones, amb més suport des de l’àmbit acadèmic. El federalisme per avançar cap al pacte federal requereix d’una cultura federal, una forma d’entendre tots aquests procediments, l’articulació democràtica, el reconeixement de la diversitat, la plasmació dels compromisos solidaris en formes de redistribució.

Tot això requereix una cultura federal que ha de ser difosa, assimilada, compartida. I és en aquest punt on es detecta un dèficit a la societat espanyola, en el conjunt de l’opinió pública espanyola. Ens alguns llocs, la presència del federalisme ha estat tradicionalment forta, com a Catalunya. Però s’ha de reconèixer que s’ha de treballar molt en aquest sentit. Hi ha tradició federalista. Cal recuperar-la.

Tenim elements en la nostra pròpia tradició per treballar en aquest sentit. No hem de viure només d’allò que importem de fora, pel que fa plantejaments federalistes. Podem escoltar-los però aquí tenim una tradició important a recuperar i Catalunya hi té molt a dir. A Catalunya, al llarg de finals del segle XIX del segle XX, la presència del federalisme hi ha estat molt destacada. A la Segona República, en la seva fase constituent, tant a Catalunya com al Congrés dels Diputats, aquest debat va ser molt intens. Eren avenços importants que cal reprendre. Ara cal i és possible un salt qualitatiu perquè la consciència democràtica en la nostra societat és molt més gran que en moments anteriors, i perquè la maduresa de la societat civil és diferent. El context en el qual ens movem és un altre i perquè la realitat de l’Estat és un altre.

El federalisme sona molt tècnic. Per no tenir, no té simbologia, banderes. Això juga en contra seu?

Això té a veure amb les circumstàncies històriques en les quals ha viscut la tradició federalista durant dècades i segles. Tot això es pot recuperar també. En el pla polític no es pot resoldre tot amb bones idees i arguments potents. També s’han de guanyar els cors, no només les ments. Fan falta símbols i no només conceptes. Front a certes cremors nacionalistes, que avoquen molta emotivitat en les seves actituds, el federalisme ha de dotar de passió les seves raons. El federalisme té bones raons per apassionar-se individualment i col.lectivament. En la mesura que això s’aconsegueixi, el federalisme anirà trobant les seves formes d’expressió en els diferents àmbits.

És fonamental que s’articuli la voluntat de voler viure junts. Que es vegi com una cosa que val la pena, que es justifica amb bones raons i ofereix un projecte de futur, un horitzó de vida en comú. La ciutadania s’implica molt més en un Estat federal que en un Estat centralista en totes aquelles qüestions que l’interessen. En la mesura que siguem capaços d’establir aquest vincle –i fer-lo veure- entre federalisme polític, en els seus termes cooperatius i pluralistes, i un federalisme social, de fort arrelament en el terreny dels drets socials, podrem fer-lo molt atractiu a la ciutadania, que el vegi com la via idònia per transitar col.lectivament.