Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Catalunya no s'ho mereix

Víctor Saura

Encetem el quart any de fugida endavant amb l’objectiu últim i no confès, per part del partit hegemònic, de resistir com sigui, de refer l’espai perdut i tornar a l’enyorat confort dels 68 escons. CDC ja va conèixer set anys de penosa travessa del desert, en què va perillar la seva hegemonia política i social, i en conseqüència la pròpia supervivència, i com Scarlett O’Hara va jurar que mai més no tornaria a passar gana. L’anomenat procés no s’inicia el juny de 2010, amb la sentència trituradora de l’Estatut, sinó dos anys més tard, quan Artur Mas decideix que n’està fins els nassos d’aguantar la supèrbia del PP, amb el suport del qual va governar tot 2011 (amb posterioritat a la sentència del TC, cal recordar-ho perquè encaixa malament amb el relat oficial), i engega tota la maquinària necessària per promoure una Diada aclaparadora que li brindi l’excusa necessària per, prèvia demanda impossible de concert fiscal, avortar la legislatura i convocar eleccions. La voluntat del poble havia de ser, es recordarà, restituir a CiU la majoria que en van dir excepcional (quan de fet volien dir natural).

Com se sap, no hi va haver tal majoria, sinó que el poble va voler mossegar-ne encara una part, la qual cosa va fer impossible la reculada. La societat, certament, s’havia mogut, molt especialment gràcies a la feina de propaganda inversa feta pels poders mesetaris, i a aquest revés a les urnes s’hi aniria sumant el descrèdit de les causes judicials, les seus embargades i les confessions insospitades. Tirar enrere en aquell context era servir-li l’hegemonia en safata a ERC, que d'altra banda és possible que no l’hagi volguda mai. Calia tirar endavant, doncs, com fos, abraçar la causa indepe de cor o de boquilla (em remeto a les declaracions d’Oriol Amat a un diari alemany uns dies abans del 27S) i, com a mal menor, preparar-se per compartir la repartidora amb un personal que no era de la seva estricta confiança.

Al llarg d’aquests quatre anys hem vist tota mena de piruetes vestides de jornades històriques, que de moment només han servit per guanyar temps. Sempre que ha semblat que arribava el dia del judici final, i davant del temor que acabaria en condemna, la sofisticada organització hegemònica ha sabut trobar la forma de posposar-lo. La imaginació al poder, es deia el maig del 68 a París. A la Catalunya actual, la imaginació ja ha arribat al poder, i bàsicament serveix per retenir-lo. És sabut que la gana aguditza l’enginy. El record dels temps de gana i l’instint de supervivència també.

El 2014, aprofitant tot allò del tricentenari, Catalunya havia de ser un nou Estat d’Europa, ho recorden? Així ho van anar dient i hi va haver molta gent que s’ho va creure. Era tan senzill com posar-se d’acord entre les forces parlamentàries per fer un referèndum i que sortís sí. I amb allò del referèndum ens van tenir tot un any ben entretinguts, el que va des de la Diada de 2013 (la de la sardana col·lectiva pel litoral, ho dic així com a participant que vaig ser), l’acord solemne per la pregunta inclusiva, els discursos no menys grandiloqüents sobre la creació d’estructures d’Estat, etc., fins arribar al 9N. Arribats a aquest punt es deixa de banda el referèndum i es treu de la xistera una consulta de cartró pedra, que inicialment genera una descomunal sensació d’estafa entre les tropes republicanes, si bé els de Junqueras no triguen en acotar el cap i sumar-se a la funció. La sempre inestimable contribució de la miopia mesetària (que respon a altres dinàmiques) fa la resta, transformant, via querella, en èpica el que era renúncia, i en episodi de martirologi el que era jugada de triler. Amb raó els fiscals catalans no la volien posar.

Un altre any entretinguts, el que va del 9N2014 al 27S2015, fonamentalment gràcies una convocatòria electoral anticipada de nou mesos, el temps de cocció òptim per doblegar les resistències republicanes a integrar-se en una llista única. El xantatge emocional dels posseïdors del relat (la independència no es pot fer sense Convergència i tu seràs el culpable de que Convergència marxi i el procés descarrili) va servir aleshores i ha tornat a servir ara.

El 27S havia de ser, o així se’ns va explicar, el referèndum que no ens havien deixat fer legalment l’any anterior, el que ens portaria a la plenitud nacional. Però tampoc el 2015 Catalunya ha assolit la independència, ni s’hi està més a prop, perquè el referèndum encobert es perd, les forces del sí no arriben a la meitat dels vots, i per això la mateixa nit del 27S allò deixa de ser un plebiscit i es converteix en unes eleccions plebiscitàries, fenomenal gir semàntic sortit d’algun cervell privilegiat del carrer Còrsega que permet deixar de valorar les paperetes i concentrar-se en aquests preciosos escons que garanteixen el control de la repartidora. I, reblant el clau, els qui proclamaven que allò era un referèndum no només el dilueixen sinó que retreuen als qui el negaven que tinguin la poca vergonya de no acceptar la lectura en clau autonòmica dels resultats. Què no dèieu que eren unes autonòmiques? I així és com el “mandat inequívoc sorgit de les urnes” ja no emana del 48% dels vots, sinó dels 72 escons.

O sigui que tot encarrilat per seguir pedalant, però sorgeix l’inesperat escull cupaire, més resistent i rocós del previst. I per salvar-lo ha fet falta el dolorós sacrifici de la reina mare, que ja ha deixat clar que espera ser recuperada quan el seu peó arribi al final del tauler. Nota al marge: s’haurà de veure si Puigdemont és un disciplinat i obedient Medvédev, que durant uns anys va mantenir-li escalfada la cadira a Putin, o un ambiciós i desagraït Paco Camps, a qui Zaplana també va deixar la cadira en préstec i després no li va tornar. M’inclino per la primera hipòtesi.

En els darrers tres mesos, doncs, hem assistit a una partida d’escacs entre dos mons antagònics i irreconciliables, el business friendly i l’antisistema, cap dels dos volia perdre-la però tampoc volia guanyar-la fent mal a l’altre, per no donar avantatge a altres jugadors del campionat, i al final ha acabat en unes suposades taules novament trufades per la imaginació: uns sacrifiquen la seva reina (Mas) a canvi de la reina dels altres (l’assemblea, la puritat), i s’encomanen a una estabilitat parlamentària inversemblant, perquè cap document d’un foli reconcilia dos mons tan enfrontats. La partida continua, soterrada, i aflorarà de nou el dia que hi hagi una nova càrrega policial, un nova morta a la presó en estranyes circumstàncies, un nou judici a una activista detinguda (l’ús del femení és aquí imprescindible), una nova tisorada al pressupost social, una nova concessió al capital predador o un nou escàndol de corrupció. O quan es posi en evidència el que el convergent Francesc Homs va dir en campanya electoral en un atac de sinceritat: “Tenim majoria suficient per iniciar el procés però dubto que la tinguem per acabar-lo” (traduït: tenim majoria per seguir manant).

Si alguna cosa hem après és que el camí s’escriu dia a dia i que els pilots tenen una inventiva portentosa. De moment la bona notícia per molta gent (els que conserven el control i els que conserven la il·lusió) és que s’han guanyat uns mesos més i que el procés pot continuar fins a la propera parada. I si tot va bé, potser no caldrà treure un nou conill de la xistera fins a mitjans de 2017! En els temps que corren 18 mesos més de vida són una eternitat. I segur que Madrid ajudarà, sempre és allà quan se la necessita per una bona coartada que justifiqui un gir inesperat en el full de ruta.

Hi ha una mala notícia, esclar, per aquells qui pensen, com el cupaire Xavier Monge o el periodista Rafael Jorba (que òbviament no estan sols), que el procés és el major frau de la història política catalana. Jo seré menys categòric, ja que l’equivocació forma part de l’existència. Però també diré que en els darrers quatre anys el principal procés polític que he vist té més a veure amb l’agonia d’un partit que es resisteix amb ungles i dents a perdre l’hegemonia que amb cap anhel sobiranista popular (que és evident que també hi és i ha anat a més). I la mala notícia és que amb el pas donat per la CUP, com abans el d’ERC, l’únic que s’aconsegueix és allargar aquesta agonia i patiment. I això, com diria Ferrusola, Catalunya no s’ho mereix.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats