El Congrés dels Diputats escenificarà el 'no' a l'aspiració de la majoria del Parlament de Catalunya que defensa el dret a decidir. Serà com una obra de teatre de la qual es coneixen els actors, la trama i el desenllaç. Fins i tot la reacció de la majoria del públic. Aplaudiments majoritaris en el conjunt d'Espanya i xiulets, també majoritaris, a Catalunya. I, per desgràcia, molts badalls perquè l'obra s'ha quedat sense diàlegs i els intèrprets repeteixen sempre el mateix argument. Una i altra vegada. Volem votar clamen a Catalunya. La Constitució ho impedeix, responen des del centre. Però fora de l'escenari hi ha una realitat tossuda i complexa. Una realitat que, vista des de Catalunya, podríem resumir en deu claus:
1 . Catalunya és molt plural però és capaç de teixir amplis consensos que generen hegemonies polítiques. Així va ser el catalanisme. Així és la defensa de la consulta, que compta amb el suport del 80 per cent de la ciutadania. L'aspiració a poder votar sobre el futur de Catalunya és majoritària, tant com el rebuig a l'actual estatus quo. Qualsevol opció que no parteixi d'aquesta realitat està predestinada al fracàs.
2 . La nova hegemonia a Catalunya al voltant de la consulta s'enfronta a un dilema. El futur pot passar per una sobirania compartida entre nacions que decideixen viure juntes en igualtat de drets i deures. O, per la independència. Qualsevol altre camí només portaria a la frustració i a un pols polític interminable. Les fórmules com el pacte fiscal o el vell federalisme perdre credibilitat perquè en el fons ningú les va creure en Espanya.
3 . La temptació que va verbalitzar José María Aznar (“Abans es trencarà Catalunya que Espanya”) vol dir que s'accepta la possibilitat de fracturar la societat catalana abans d'obrir vies de diàleg. Significa que, en el fons, una part del PP està disposat a mantenir un pols que porti a la 'derrota' de les aspiracions sobiranistes per a diverses generacions. És un immens error. Moral i estratègic.
4 . El fons i les formes de la majoria absoluta d'Aznar i la campanya del PP contra l'Estatut i la immersió lingüística expliquen en bona part la situació actual. Però no van aprendre la lliçó. Ni el Govern, ni el PP, ni el seu entorn mediàtic, econòmic o social ofereixen una altra alternativa que no sigui la confrontació. Per satisfacció dels que també la volen a Catalunya. Per a desesperació dels que encara creuen en una possible entesa.
5 . Una part important de la societat catalana posa l'accent en el futur. La independència és un projecte polític definit i esperançador que permet imaginar un Estat, la República Catalana, sense hipoteques del passat. Tot és possible. Fins i tot la utopia de crear una economia i una societat més justa. Però la realitat és tossuda. I el risc està en perdre les energies del present per un futur que no acaba d'arribar. Energies tan necessàries per combatre la pobresa o la corrupció.
6 . Fa la sensació que a Espanya passa tot el contrari. No hi ha un projecte de país i les institucions apareixen enfonsades en una profunda crisi de credibilitat i confiança. La mort del president Adolfo Suárez ha propiciat la nostàlgia de la Transició, però avui no s'albira la voluntat de canvi d'aquella època. Tot el contrari, l'immobilisme s'imposa davant els sectors de la societat espanyola que lluiten per regenerar la democràcia. Des de Catalunya, no s'aprecien interlocutors a l'hora de repensar el model d'Estat.
7 . La percepció del que passa a Catalunya també pot estar distorsionada . Hi ha una obsessió per atribuir a Artur Mas i a la cúpula que dirigeix la Generalitat l'única responsabilitat del procés sobiranista. Evidentment, constitueixen un actor rellevant , però el lideratge de l'independentisme està en la societat. La suma de raons ha generat un moviment de caràcter popular que, això sí, ha redoblat la seva influència gràcies al suport institucional. Però no a l'inrevés. Aquí està la clau de la força del sobiranisme. I, també, el seu risc si, un dia, fa un mal ús d'aquest poder.
8 . Per als sectors que tenen com a únic projecte la independència o la unitat a qualsevol preu, només existeix el blanc i negre. Estan en el seu dret. És un pols polític. Però el resultat no és innocu. La qualitat democràtica es ressent perquè en nom d'un objectiu superior (la independència o la unitat) és fàcil caure en la temptació de sacrificar llibertats i dissentiments; en la temptació del sectarisme, la intolerància i el fanatisme.
9 . La sentència del Constitucional sobre la declaració sobiranista del Parlament i la pròpia doble pregunta del referèndum del 9 de novembre obren portes a explorar solucions. Difícils. Molt difícils. Però possibles. El Tribunal reconeix que el dret a decidir és una aspiració política i apunta a la reforma constitucional. La pregunta del referèndum inclou la possibilitat d'un nou pacte entre Catalunya i Espanya.
10 . I en aquest marc, arribem al debat al Congrés dels diputats. Seria una magnífica ocasió per obrir el diàleg entre les majories parlamentàries de Catalunya i Espanya. Però tot indica que serà únicament l'escenificació del distanciament. A fora, a Catalunya, una immensa majoria de ciutadans seguirà reivindicant el dret a ser consultats sobre el seu futur.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
