eldiario.es

Menú

Després del 9-N, com seguim?

Hauríem de seguir reclamant que volem decidir en tot el que ens afecti. I fer bandera de la radicalitat democràtica, que busca les arrels de la democràcia en la igualtat, la justicia i la participació directa de la gent.

- PUBLICIDAD -
Participantes en el punto de votación de La Salle de Gracia, Barcelona. /ENRIC CATALÀ

Participants al punt de votació de La Salle de Gràcia, Barcelona. /ENRIC CATALÀ

Ja som al 10 de novembre. Ara sabem amb més certesa el nombre de gent que està disposada a seguir-se mobilitzant per exercir el dret a decidir i, molts d’ells, per poder aconseguir la independència de Catalunya (poc més de dos milions).  Ho podrem saber per comarques i per municipis (amb diferències de participació molt significatives entre Osona o La Garrotxa i el Baix Llobregat o el Barcelonès)... Sabrem així quin és el gruix de la mobilització social que ha anat aconseguint fer avançar el procés, fins i tot per sobre de les expectatives i voluntats d’alguns partits i dirigents polítics. Sabrem també quin és el percentatge de gent que tot i no ser independentista, recolza el dret a decidir (a l’entorn del 20% dels que varen anar a votar). Però seguim sense saber moltes altres coses. Per exemple, sense enquestes posteriors no sabrem quina és la distribució per edats i origens dels que varen participar (la impressió és que l’abstenció va ser més important entre els joves que entre els grans; i que l’origen divers de l’electorat per comarques, n’explica la diferència). Tampoc sabem si la massa de gent mobilitzada mostra els límits del independentisme a Catalunya, o només expressa la voluntat d’aquells més militants i organitzats.

També sabem que, ara com ara, el que té la possibilitat de fer avançar de manera significativament diferent el procés és el president Mas. És ell l’únic que pot convocar eleccions anticipades i ja ha advertit que el seu desig seria liderar una llista unitària (o al menys conjunta amb ERC). Al mateix temps sabem que els partits ERC, ICV-EUiA i CUP no són partidaris de la llista unitària, i més aviat apunten a unes eleccions on cadascú defensi el que entengui convenient, sense renunciar a la idea de compartir algun punt en comú que mostri la voluntat conjunta de fer realitat l’autodeterminació. Els dies abans al 9N vàrem observar processos d’acostament entre CiU, PSOE i PP (dels que se’n va fer ressò en Joan Rigol), que podem assenyalar la capacitat de’n Mas i del govern de la Generalitat de jugar amb diferents escenaris, deixant oberta la porta a esgotar la legislatura amb el recolzament del PSC, seguint demanant una consulta pactada amb el govern de Madrid. Això situaria a les úniques eleccions que tenim davant que tenen data fixa, que són les municipals del 24 de maig, com les que servirien de punt de confrontació sobre el dret a decidir, alterant l’agenda local i les dinàmiques polítiques específiques que caracteritza aquestes eleccions.

Cal incorporar a aquesta descripció, la possibilitat de que Rajoy avanci les eleccions, ja que entre mig de tot plegat, segueixen i seguiran obrint-se casos de corrupció que van erosionant la credibilitat i legitimitat ja molt afectada dels grans partits. Reforçant així l’esmena a la totalitat del règim polític del 78 que expressa Podemos al conjunt de l’Estat o Guanyem a Barcelona i a altres ciutats tant catalanes com espanyoles. Cal preguntar-se si Rajoy pot esperar a novembre del 2015 per fer les eleccions generals si mentrestant les expectatives de recuperació económica no es concreten (més aviat al revés), i quan les enquestes assenyalen les grans possibilitats de que el PP perdi el govern de diverses comunitats autònomes i de capitals tant significatives com Madrid o València. Adelantar les eleccions i fins i tot fer-les coincidir amb les autonòmiques i locals de maig, permetria desdibuixar les seves responsabilitats en els resultats i afavoriria escenaris de pacte entre PP i PSOE, si calgués, incorporant diverses posibilitats d’aliances territorials.

Tot plegat ens torna a portar al punt d’assenyalar la gran importància que té el fet de mantenir la mobilització al carrer, la pressió a les institucions. La construcció, en definitiva, d’alternatives de ruptura constituent, que permetin relacionar la crisi del règim polític del 78 i dels grans partits que en són protagonistes (PP, PSOE, CiU,..), amb la creixent desigualtat que pateix la gent, amb el deteriorament significatiu de les condicions de vida, de precarització del treball, de manca de sortida dels aturats o de incertesa total sobre el futur de la gent gran i dels joves. No té sentit seguir especulant sobre que passarà ara en l’escenari polític i quina nova astúcia té preparada en Mas, mentre tenim totes les certeses de que cada dia que passa les coses són pitjor per molta i molta gent. Hauríem de seguir reclamant que volem decidir en tot el que ens afecti. I fer bandera de la radicalitat democràtica, que busca les arrels de la democràcia en la igualtat, la justicia i la participació directa de la gent.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha