eldiario.es

Menú

L’anhel d’independència i el pop com animal de companyia

- PUBLICIDAD -

No em desagradaria que Catalunya fos un Estat independent, una altra cosa és que em sembli prioritari o indispensable. Quasi tot en aquesta vida -la col.lectiva i la individual— consisteix a un equilibri variable entre el grau de dependència i el de llibertat, un estira i arronsa permanent entre interessos relativament diferents. La definició bàsica de democràcia és el govern de la majoria per damunt la brutalitat de la llei del més fort i els interessos particulars de les elits. Es pot arribar a admetre la paraula “pop” com a definició d’animal de companyia, però la flexibilitat del concepte de democràcia té límits que aquests últims anys s’han vist ultrapassats sense vergonya, arran del salvament dels poders financers amb diners públics a canvi de retallades socials de tota mena i d’una absència clamorosa de lideratge polític per superar la crisi amb les lliçons apreses sobre les desviacions viscudes.

Espanya no ha aconseguit al llarg dels segles assimilar Catalunya, diluir la seva identitat en una altra més àmplia i avantatjosa per a tots, però això no es pot atribuir al caràcter endarrerit “per naturalesa” de l’Estat espanyol. Tampoc no ho ha aconseguit l’avançat Estat britànic pel que fa a Escòcia, Irlanda o Gal.les. Qualsevol Estat és uniformitzador, burocràtic i centralitzador, una altra cosa és que uniformitzi en benefici de la majoria i que aquesta en comprovi els avantatges per damunt dels inconvenients al llarg del temps.

La pàtria que tots estimem (cadascú la seva) no té cap altra essència que el benestar dels seus membres i contribuents ni cap altra funció més important que la gestió de la riquesa disponible, en benefici de la majoria o bé d’unes elits. Aquest objectiu primordial s’ha vist potinejat i mitificat. Els poderosos d’allà i d’aquí han fet trampa impunement, la majoria social d’allà i d’aquí n’està pagant els plats trencats.

La necessitat de sortir de la desoladora crisi actual no ha fet sorgir dels partits parlamentaris espanyols ni catalans un pla que convenci els ciutadans sobre l’eficàcia del seu lideratge, una política creïble i transversal perquè els poders financers causants de la situació assumeixin la seva part de responsabilitat i de contribució a l’esforç de tots. Davant d’això, desperten una clara malfiança altres polítiques “transversals” que pretenen ajuntar grups socials que s’han revelat d’interessos diferents per enfrontar-los als mateixos grups socials sumats del país del costat.

Els nacionalismes no són innocents, branden l’espantall de l’enemic extern per tapar l’agressió interna, la responsabilitat dels altres per damunt la pròpia. Catalunya no és una societat d’un sol bloc, sinó una societat lliure, plural i amb interessos diferents segons el grup social al què cadascú es troba. L’anhel d’independència no ha de sepultar –però ho ha fet—la depuració de responsabilitats externes i internes pel que fa a l’actual situació de salvament dels poders establerts a costa dels drets dels ciutadans.

Des de l’època de la Mancomunitat, per no remuntar més lluny, la reivindicació d’autogovern es basava en la convicció que ens podríem governar més eficaçment des de Catalunya. Després de quatre dècades d’autonomia, el govern català no s’ha distingit com a exemple d’eficiència respecte al d’Espanya. Les classes dirigents democràtiques -l’espanyola i la catalana- han caigut en idèntics vicis, han protagonitzat la mateixa crisi i la mateixa política per emmascarar-la. Divergeixen sobre l’estructura territorial de l’Estat, no sobre la política d’aquest Estat, estructurat d’una manera o d’una altra, com si només es tractés de canviar de gandula mentre s’enfonsa el Titanic del concepte de democràcia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha