Tres visions de la Rambla i una conclusió

Mai parem prou atenció als que esperen la seva cita, ànimes anònimes en el marasme urbà. El 7 de gener del 1956 un d'aquests homes va mirar el seu rellotge i va donar per perduda la partida a la porta del mític bar Núria. La plantada era de categoria. Amb l'absència del seu partenaire se n'anava en orris un negoci de pesca de llagostes, així com el cobrament d'un deute de tres milions de pessetes.

L'endemà el nostre protagonista, amargat pel que havia passat a la Rambla, va acudir a l'habitació 523 de l'Hotel Ritz i va matar amb una barra de ferro el seu soci, Mulhrad Chandrai, milionari anglès d'origen indi que va acabar els seus dies esquitxat per la seva pròpia sang mentre el seu assassí es desesperava en veure tacat el seu flamant i impecable abric beix. El va deixar a l'escenari del crim i es va precipitar, sigil·lós en el seu nerviosisme, a l'enrenou de la Gran Via.

La troballa de la peça de roba va ser clau per resoldre el cas. En aquella lúgubre Barcelona de la primera postguerra el gris i el negre copaven el vestidor masculí. Qualsevol altra gamma cromàtica indicava fortunes que tant podien ser fruit de l'estraperlo com indicar un origen estranger de qui portés el vestit. Aquest parell d'elements van servir a la policia per consultar un registre de forans arribats a la capital catalana, tasca que es va completar amb el passeig de l'abric per diversos establiments hotelers fins que es va donar en el blanc i Sigfried Neumann va ser arrestat.

El culebrot detectivesc, mig amagat per uns diaris que no volien embrutar el nom de l'actual Palace, es va solucionar en un obrir i tancar d'ulls perquè el turisme no s'havia massificat i els hàbits provincians dels barcelonins prohibien ostentacions exhibicionistes. La discreció era una norma que assegurava ser un més del ramat, sense innecessàries estridències que deixaven els visitants, pocs i selectes, sense que al règim semblés importar molt saber quines activitats desenvolupaven durant el seu viatge.

Des de 1951 La Rambla començava a folcloritzar-se per la presència de la Sisena flota nord-americana, que va donar vida a la zona i la va tornar d'un insòlit castís, allunyant-la de les seves essències, molt més cosmopolites i autèntiques. Els marines tenien jurisdicció pròpia i rarament eren molestats, tot molt Mister Marshall, tot molt d'una Espanya no tan llunyana, ara que a Andalusia s'emocionen perquè a Sevilla es rodarà una temporada de la sèrie Joc de Trons.

Anem al gra. A data d'avui un crim com el del Ritz no podria solucionar-se amb metodologies d'antany. La multitudinària marea turística impediria aquesta forma tan ingènua d'anar d'hotel en hotel a la recerca d'una mirada amb brillantor, una cosa tan pel·liculera com desfassada, gairebé treta d'una mala imitació de Sherlock Holmes. Els investigadors del segle XXI disposen d'eines espectaculars que gairebé asseguren l'èxit de les indagacions, fallides en ocasions per atzars del destí, com en l'irresolt doble assassinat del Bar Joan a Diagonal amb Bruc. Han passat quatre anys i els culpables segueixen impunes i lliures.

Però bé, oblidin aquesta efemèride, potser algun dia em doni per tornar-hi. Avui vull parlar de la Rambla. El 1914 l'avinguda que va ser un important centre periodístic on passejants i periodistes discutien sobre l'imminent conflicte mundial que assolaria al Vell Món. La majoria de transeünts es decantaven per França, Rússia i Anglaterra mentre que alguns polítics santificats com Prat de la Riba, el mateix que va prohibir l'article La ciutat del Perdó de Joan Maragall perquè no volia concòrdia, apostaven pels Imperis Centrals a partir de l'amor que professaven al triomf pedagògic d'Alemanya i a les virtuts de la doble corona Austrohúngara, model federatiu que consideraven ideal per a Catalunya.

Aquests dies l'avinguda que des de 1992 és feu dels turistes es s'ha omplert amb un altre tipus de debat a partir de samarretes futboleres. Mai entendré com algú s'aixeca i decideix que passarà el dia enfundat amb una samarreta esportiva, però per a gustos, colors. A Barcelona lluir la samarreta del Barça en qualsevol circumstància és un horterisme molt acceptat. La mimesi és molt llaminera i clara, els turistes arriben, veuen la cobejada peça i l'adquireixen a les botigues de souvenirs, monuments mundials del Kitsch, com si amb la seva adquisició se sentissin més integrats entre la fauna local, en crisi com tot fill de veí excepte per caure en el parany d'una samarreta del Barça amb les quatre barres o comprar la felicitat del fill amb la nova equipació, emblema del capitalisme per a tots els públics. Messi és el més sol·licitat, tot i que aquests dies la moda anava més de seleccions nacionals, amb Brasil, Alemanya i Argentina al capdavant. D'aquesta manera la Rambla, amb permís dels barrets mexicans, ha esdevingut un bulevard d'últimes tendències del futbol que a la nit s'amenitzava amb shorts d'aquests que ensenyen natges, cerveza beer amigo, sangria barata i paella de plàstic a preu d'or.

Això és quan cau el sol, però al matí cal deixar espai per a les estàtues humanes i aquestes parades artificials, prostíbuls comercials que han despullat de personalitat a la que en un altre temps va ser perla de Barcelona, la mateixa avinguda on Washington Irving quedava admirat pel seu interclassisme, amb rics i pobres barrejats en perfecta harmonia. Si ressuscités i li donés per fer-hi una volta en ple 2014 li faria de guia, explicant-li que des de poc abans del seu Tour europeu el lloc va ser l'epicentre de les protestes ciutadanes, des de les bullangues de 1835 a la vaga de tramvies de 1951. també li explicaria amb gust que a l'agost de 1917, quan ningú tenia vacances pagades i era més fàcil que la calor propiciés la revolució, se'n va armar una de grossa en una de les poques vagues generals on la CNT i la UGT es van posar d'acord per caminar juntes en la travessia de la lluita obrera.

També li narraria, gairebé com un murmuri perquè no ens escoltessin les forces de l'autoritat, que a finals de maig un grup de manifestants va voler prendre la Rambla pacíficament i no els van deixar per no perjudicar la imatge de la marca BCN. El que va passar aquell dissabte era la repetició augmentada de la tràgica jornada del 27 de maig de 2011, quan en principi els Mossos van carregar contra els acampats de plaça Catalunya perquè l'endemà convenia tenir desallotjat l'enclavament per a la previsible celebració futbolista del senyor argentí que ven samarretes i ajuda a promocionar el nom de Barcelona arreu del món.

Tenim tan assumit que ens hagin despullat de la Rambla que no aixequem ni un dit, i el pitjor és que fins als pakis ho saben. Una vegada, per qüestions professionals, vaig haver de comprar un d'aquests nyaps d'I love BCN i el venedor va esclatar a riure en notar el meu accent català, potser perquè va pensar que es tractava d'una càmera oculta. Em va preguntar si estava de conya i li vaig dir que no, que la volia per a una performance. La samarreta, que costa ni més ni menys que vint euros, és de pèssima qualitat, com el que oferim als que ens donen tants grans beneficis.

Quan caminem per la part central de la Rambla oblidem mirar als costats, plens d'edificis centenaris amb històries més que al·lucinants. Mentrestant el crim és el parc temàtic i fomentar un turisme d'escombraries que desprestigia mercats com el de la Boqueria per invasió i una educació paupèrrima, equiparable al pèssim gust del motxiller, que en veure que és normal la barra lliure per al forà deixa la ciutat mig morta i aquí no ha passat res. Per a això sí que hi ha tolerància; per recobrar la personalitat de l'avinguda i reivindicar drets ciutadans ni de conya. I així estem, dins però fora d'un territori del qual som expulsats perquè així ho vol l'Ajuntament i el gran comerç, grans defensors dels que paguem el seu ranci, lucratiu i absolut despropòsit.