“I recorda, mai estàs en alguna part que no tingui un nom […] –sempre romans en una o una altra paraula: mai vista, fa temps oblidada-, una paraula que alguna vegada va ser escrita per primera vegada. Sempre estem en paraules”, escriu Cees Nooteboom a El desviament a Santiago.
Una gran descripció que a Budapest es queda curta. Què passa amb el buit que provoca no entendre la paraula on estàs? Què passa amb aquest precipici que es crea entre el significat i el significant? No pots llavors veure amb nitidesa el que tens davant teu? Aquest precipici obre una bretxa en la nostra capacitat d'observar i aprehendre. Un petit terratrèmol intern que resulta desestabilitzador però que genera addicció alhora. Això és el que se sent pensant en la descripció de Nooteboom i caminant per Budapest, on la majoria de plaques de monuments, llocs emblemàtics i demés estan només en hongarès.
Pots intentar resoldre-ho preguntant als vianants, però és possible que et mirin sense gastar ni tan sols un somriure d'amabilitat. Et responen en hongarès, s'encongeixen d'espatlles i segueixen el seu camí. El que és curiós és que et quedes amb la sensació de que no és que no sàpiguen parlar anglès, el que passa és que no els ve de gust fer l'esforç, és aquesta mirada d'indiferència que sembla dir “fes tu l'esforç d'entendre'm a mi”. No els falta raó i menys si gires la vista enrere en la Història i descobreixes tots els esforços que aquesta gent s'ha vist obligada a fer durant massa anys.
M'imagino a qualsevol hongarès dels que vivien a Budapest el 15 d'octubre de 1944, pujar aquell matí el volum de la ràdio per escoltar una feliç notícia: “Avui és obvi per a qualsevol persona amb seny que el Reich alemany ha perdut la guerra. Tots els governs responsables del destí dels seus països han de prendre les conclusions apropiades […] He decidit salvaguardar l'honor d'Hongria fins i tot en contra del que va ser el nostre aliat, encara que aquest aliat en comptes de proveir-nos de l'ajuda militar promesa, va decidir finalment robar a la nació hongaresa el seu més preuat tresor, la seva llibertat i independència. He informat als representants del Reich alemany que som a punt de dur a terme un armistici militar amb els nostres anteriors enemics”. Paraules que pronunciava Miklós Horthy, regent del Regne d'Hongria fins a aquell dia, cap d'Estat, per dir-ho d'una altra manera. Però aquest raig de llum aviat s’havia d’apagar i el dia que començava bé acabaria d'una forma horrible. Encara que fa falta retrocedir per poder entendre-ho.
En un time-lapse des de 1900 fins a la caiguda de la URSS es podria veure com Hongria es retorça, s’encongeix com a paper cremat i es dessagna violentament. Cal detenir-se i fer zoom als moments clau per entendre aquesta mutilació.
Cal agafar un mapa per fer-se una idea del gran Regne d'Hongria. Perquè va haver-hi una època en què el que és ara Bòsnia, part de Croàcia, Eslovènia, part de Romania i diversos països més pertanyien a l'imponent Imperi Austrohongarès. Però va arribar la primera Guerra Mundial i l'esplendor es va apagar. Hongria va perdre prop de dos terços del seu territori i més de tres milions d'hongaresos es van veure residint en una zona que ja no pertanyia al seu antic país. Passaven els anys i la situació no millorava, però el país seguia recordant grandeses passades i mantenia les esperances de recuperar algun dia el que li havien arrabassat.
Amb el temps, Hongria acabava en un atzucac, entre una espasa i una paret que es feien cada vegada més grans. Enmig d'un nazisme que anava guanyant força, pel costat oest, i de la poderosa Unió Soviètica, per l'est. En un moviment polític per intentar evitar un escenari pitjor, el país es va aliar amb l'Alemanya nazi i va enviar als seus soldats a lluitar al front contra l'Exèrcit Roig. Com a compensació interessada, els alemanys els van retornar part dels territoris de l'Hongria prèvia a la Primera Guerra Mundial. “Ens van donar a manera de regal el que no havíem estat capaços de recuperar mitjançant la força i la justícia, i tothom sentia que aquest regal no ens sortiria gratis, que aviat hauríem de pagar un preu molt alt per ell”, escriu l'hongarès Sándor Márai a El que no vaig voler dir.
Passejant pels carrers amb edificis majestuosos que en moltes zones sembla que segueixen en peus solament perquè la força de la gravetat s’apiada d'ells, alguns amb els vidres trencats i la paret escrostonada, uns altres encara amb cicatrius de trets, és difícil imaginar-se com era la vida durant aquell col·laboracionisme ambigu, que va permetre que el país visqués una situació bastant menys convulsa que els seus veïns durant els primers anys de la devastadora guerra. Sobretot els jueus, que fins al fatídic 1944 van ser molt menys perseguits que en altres llocs.
Però suposo que estiguis on estiguis, aquesta tensió, la incertesa del futur i l'horror sempre són difícils d'imaginar. Fins i tot visitant la Casa del Terror de Budapest, el museu que narra amb bastant detall tots aquells anys de doble ocupació –dels nazis primer i dels soviètics després-, mai serà possible posar-se en la pell de cap dels quals ho van sofrir.
Però per intentar fer honor a tot aquell patiment, es necessita un altre zoom, que ampliï una mica més la línia temporal.
Tornem a aquell feliç i fatídic 15 d'octubre de 1944 en què Miklós Horthy, regent del Regne d'Hongria, proclamava a la ràdio allò de: “Avui és obvi per a qualsevol persona amb seny que el Reich alemany ha perdut la guerra”. I explicava que el govern havia decidit aliar-se amb els que semblaven els guanyadors, el bàndol soviètic, contra qui havien estat anys lluitant. Aquell anunciat armistici militar amb la URSS mai va arribar a prendre forma perquè l'exèrcit alemany va envair Hongria i va posar com a govern als seus cadells, el Partit de la Creu Fletxada. L'horror aconseguia llavors una de les seves catarsis, començava la persecució bèstia dels jueus, les deportacions a marxes forçades i el gueto de debò. Interrogatoris, tortures, desaparicions… Tot i així, prop del 58% dels 200.000 jueus que vivien a Budapest van sobreviure a la guerra, mentre que la mitjana a tot el país va ser de només un 26%.
Prenent una cervesa artesana en una terrassa de les desenes que hi ha al centre de Budapest, amb les seves llums de colors, un gran graffity davant i una caravana convertida en barra de bar, un espai que es podria trobar a qualsevol lloc modern d'Europa –perquè Budapest és ara una ciutat amb aquesta barreja de decadència i modernitat, a l'estil de ciutats com Lisboa o Bucarest-, és difícil fer-se a la idea que molts dels joves que m'envolten han viscut sota la dictadura soviètica, encara que sigui només durant una part de la seva infància, i han estat protagonistes del canvi a la democràcia actual, que va començar a finals de 1989. I els seus avis van viure les dues ocupacions, la dels nazis i la soviètica, amb tot el que allò va suposar: denúncies entre veïns i fins i tot entre familiars per salvar-se a un mateix. Com ha de marcar això? Quin és el pòsit que deixen totes aquestes vivències?
Perquè quan va arribar l'Exèrcit Roig va començar un altre nou terror, més interrogatoris, tortures, expropiacions, presó i deportacions a camps de treball forçat. Entre 1945 i 1956 prop de 400 persones van ser executades per raons polítiques.
“Les paraules veritables tenen un poder creador i catàrtic”, escriu Sándor Márai a La dona justa. Els carrers de Budapest, amb la seva història retrunyint de cantonada a cantonada com a ressons silenciosos, semblen murmurar aquestes paraules veritables que aquí podrien ser: doble ocupació, dictadures, nazisme, Unió Soviètica, resistència, ànsies de llibertat…Paraules que creen en el visitant una sensació contradictòria, de terror i heroisme alhora, d'esperança i desesperació. Cal despullar els sentits per notar això, és cert, perquè la modernitat ha calat fort en aquesta ciutat, plena de zones amb terrasses i bars vintage, festivals, foodtrucks, i llocs on refrescar-se de la calor. Però tot i així, és possible sentir-ho.
Vueling viatja de Barcelona a Budapest.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
