Transitant la frontera dels dies

A Dies de frontera se’ns dibuixa una història de dos personatges que trepitgen la ratlla dels quaranta, l’una per baix, l’altre per dalt. Viuen junts, tenen una feina, precària, però feina al capdavall, van fent, van vivint i convivint, sense gaires ambicions ni grans projectes. Però són en aquella edat i en aquella situació en què és ineludible plantejar-se una de les grans decisions en la vida de les persones: tenir o no tenir fills. Aquesta qüestió plana damunt la quotidianitat narrada, però va molt més enllà, perquè el dubte es converteix en una zona inestable, un espai de transició que no pot deixar de ser-ho fins que no es traspassa la frontera fent un pas endavant o, potser, un pas enrere.

Aquest espai de trànsit queda ben metaforitzat amb la contextualització narrativa, que ens situa a la Jonquera, una frontera geogràfica, física, un límit entre dos territoris, representada amb una estètica impersonal, deshumanitzada, plena de prostíbuls, de cartells que inciten al consumisme barat i fàcil. Sí, la Jonquera és així per al qui la transita, potser també per al qui la viu. Un llindar territorial que també és un llindar metafòric. Un no-lloc on és impossible romandre. De la mateixa manera que és impossible quedar-se en la indecisió, en el dubte. També en l’avorriment. L’avorriment és la pólvora que s’acumula igual que la pols damunt els llibres. Així com hi ha un moment que s’apunta que Déu va crear la humanitat per no avorrir-se, l’escriptor també escriu per combatre l’avorriment. I tenir fills, quin gran antídot contra l’avorriment. Crear per no avorrir-se. Crear per donar sentit allà on no se’n troba. Allà on els valors han esdevingut sobrevalorats. On els desitjos han quedat aplacats pels desencants, les desil·lusions, on tots els DES que un es pugui imaginar s’han acabat convertint en DESídia.

Prendre una determinació, un camí que marcarà el rumb dels esdeveniments vitals només es pot fer de dues maneres: o bé de manera impulsiva, sense mesurar-ne les conseqüències, deixant-se arrossegar per una pulsió emocional, o bé de manera racional, elaborant una reflexió, un argumentari. Ara bé, també hi podríem afegir una tercera via, potser la menys abrupta, que no per això la més coherent: deixant-se endur per les circumstàncies que acompanyen el moment.

El llindar ens proporciona inestabilitat, però la inestabilitat mateixa també és el motor que ens propulsa a moure el cul per sortir d’aquest espai de trànsit. Mentrestant, consumim sense pensar, ens aferrem als estímuls momentanis, ens convertim en epicuris del segle XXI.

Pagès Jordà ens col·loca en diverses cruïlles, ens situa en la vida mateixa. Creuar el llindar és inevitable, la manera de fer-ho només depèn de qui ho fa. El narrador mateix, omniscient i omnipresent, com un Déu creador, s’hi atreveix, interpel·la el lector, transgredeix els límits de la ficció, i la reforça, malgrat que sembli contradictori. Fins i tot podríem afirmar que transgredeix els límits del gènere, o potser més aviat els destrueix i els reconstrueix, hi juga. A vegades, ens fa pensar en el cinema, es pot veure clarament entre capítol i capítol una fosa a negre, ens fa saltar endavant i enrere en el temps, flaixos momentanis, precisos i concrets que van encaixant com peces d’un puzle. En la mateixa línia, també ens situa en la perspectiva del lector de còmic, la brevetat dels capítols fa pensar en una estructura de vinyeta, amb una imatge estàtica i alhora dinàmica. Una rere l’altra per construir una història gràficament narrativa.

Dinamisme i també proximitat, contemporaneïtat, el reflex que les maneres de comunicar han canviat: el WhatsApp hi treu el cap sense vergonya, més d’un capítol està elaborat amb diàlegs que tenen forma de núvol amb hora i data. El perfil de Facebook serveix per explicar com són els personatges. Aquests nous formats trenquen convencions i reforcen l’humor que tenyeix tot el llibre. Hi ha errors, fracassos, però no hi ha drama, ni tragèdia. La voluntat és no quedar-se al llindar i fer-ho amb allò que configura la pròpia existència. Els errors i els fracassos, igual que el fotolog, queden per a la història.