'Let Catalonia vote'

“Deixeu votar a Catalunya”. Aquest titular va aparèixer a la portada i a l'editorial de The Economist, el setmanari d'economia i finances més influent del món (“Let them vote”), cinc dies després de la consulta del 9N de 2014 en la qual van votar 2.350.000 catalans. Un clar missatge directament dirigit al govern de Rajoy i tota la classe política i periodística espanyola, que per aquells dies ridiculitzava i menyspreava un cop més una altra gran demostració de força del sobiranisme català. En 3 llargues pàgines interiors The Economist recordava a Rajoy que “no podrà ignorar la reclamació catalana, molt més intensa i legítima que l'escocesa”. Let Catalonia Vote és també el títol del meu últim llibre, presentat a Barcelona amb Raül Romeva, gran eurodiputat amb qui vaig treballar conjuntament al Parlament Europeu entre 2009 i 2014.

Potser algun dia a Espanya lamentaran no haver tingut un primer ministre com Cameron, així com també no haver segellat un acord com el del Parlament d'Edimburg (Cameron es va desplaçar a Escòcia per signar amb Alex Saldmond l'acord de la data i la pregunta del referèndum). La victòria del No permet avui als britànics afirmar que “per una generació han mantingut la unitat de la Gran Bretanya” (Cameron ho va dir literalment així el dia després del referèndum, molt lluny de qualsevol temptació metafísica sobre unitats eternes de la pàtria) i també permet avui demostrar al món com es pot resoldre en el segle XXI un conflicte territorial de manera pacífica i democràtica.

També és un exercici molt interessant llegir els diferents editorials d'un dels diaris més influents del món, el britànic Financial Times, que ha dedicat al procés català gairebé una dotzena d'editorials en els últims tres anys: al desembre de 2013, quan es va acordar a Catalunya la data i la pregunta del referèndum del 9N de 2014 per 2/3 del Parlament català, el FT li va recordar a Rajoy que “sense propostes de reformes federalitzants a Espanya les enquestes indiquen que els catalans seguiran el seu propi camí”. També recordava a la premsa de Madrid que el procés català no és un deliri del president Mas, com repeteixen sense parar, sinó que ell era liderat pel seu poble (“rather than leading his people mister Mas is being led by them”).

Rebutjada també pel PSOE tota possibilitat de referèndum legal acordat, prohibida qualsevol tipus de consulta vinculant o no vinculant, querellat i amenaçat d'inhabilitació el president Mas, només queda una opció perquè s'expressin aquest 80% de catalans que vol votar sobre la independència de Catalunya: unes eleccions en forma de plebiscit.

Aquest tipus d'eleccions ja van ser anunciades a Brussel·les pel president Mas el 7 de novembre de 2012, al think tank “Friends of Europe”, en una de les conferències més multitudinàries que es recorden, en un clar exercici de previsibilitat i voluntat de consistència del president català, que contrasta amb la secular improvisació dels presidents espanyols. El rebuig a permetre decidir sobre la qüestió nacional a les urnes està augmentat el convenciment d'una part creixent de la societat catalana: l'Estat espanyol empitjora en qualitat democràtica i possibles reformes futures no satisfaran els anhels dels catalans.

Així les coses, en les eleccions europees de 2014 ERC i CiU van guanyar clarament per primera vegada a PSOE i PP a Catalunya (“cada vegada més marginals a Catalunya” segons el FT, 2015.05.27), una tendència que es veurà reforçada en les eleccions del 27S i que també va augmentar a les municipals de 2015, amb la irrupció notable de les CUP (independentistes d'esquerra radical) al mapa local català.

Hi ha també una consciència creixent que una Catalunya independent seria més pròspera i més capaç d'afrontar les crisis que l'actual, una autonomia intervinguda pel govern central, que ha vist com el PP retallava un 20% el pressupost de la Generalitat en 3 anys alhora que augmenta sense parar la despesa militar i en ruïnosos AVE per tot Espanya. La dreta i l'esquerra espanyola han atribuït a un ànim neoliberal anti-estat del benestar els ajustos que ha hagut de dur a terme la Generalitat. La realitat ha estat que Mas s'ha trobat amb una Generalitat que ni tan sols pot emetre deute als mercats sense el beneplàcit del govern central, que com a conseqüència és obligat a complir amb objectius de dèficit kafkians i injustos, i que conviu amb un dèficit fiscal català anual amb l'Estat espanyol, equivalent a entre 12.000 i 16.000 milions d'euros anuals (diferència entre impostos pagats pels catalans i despesa i prestacions públiques rebudes, reconeguda oficialment el 2006 pel Ministeri d'Economia). Que el govern Mas a sobre hagi hagut de pagar interessos més elevats a Montoro pel FLA que Grècia a la Troica ja ha estat el súmmum per a un país, Catalunya, que si gestionés els seus propis impostos tindria moltes més eines per combatre la crisi, com demostra el cas d'Euskadi o altres petits i pròspers estats europeus.

Mentrestant, la sorpresa europea davant la inacció espanyola no fa més que augmentar. Ho explico al meu llibre, de títol anàleg al d'aquest article i aparegut ahir a les llibreries: cada dia s'entén menys com un govern com l'espanyol es nega a negociar amb Catalunya. La derrota de De Guindos per presidir l'Eurogrup hauria de ser presa com un nou avís a Madrid: a l'Europa del segle XXI les bones pràctiques i l'èxit econòmic són més importants que la mida d'un país. Si un mira avui als alts càrrecs europeus, aquesta hipòtesi es converteix en evidència: la marca Espanya cotitza zero avui a la UE.

Malgrat el legalisme d'algunes anàlisis interessades, la UE té un reconegut caràcter pragmàtic que la porta a adaptar-se als nous escenaris. Un parell d'exemples fan pensar que la UE mirarà de trobar solucions al conflicte català, si el poble català dóna un clar mandat democràtic per la independència el 27S.

1) Catalunya compta amb 5.800 filials de multinacionals que exporten a tot Europa (800 alemanyes). Tenint en compte l'alt nivell d'intercanvis comercials existents, no és creïble suposar que la UE no evitarà una expulsió catalana del mercat únic europeu.

2) Grècia. Tot i mil i una amenaces, no s'ha permès la sortida de Grècia de l'euro. La UE ha preferit aportar gairebé 85.000 M € abans de trencar la moneda única. En el cas català hi ha ja diverses veus reconegudes internacionalment que s'han pronunciat sobre la seva viabilitat econòmica en cas d'independència. Cal assenyalar que no existeix en el Dret Europeu ni Internacional cap prohibició sobre aquests tipus de projectes. Qui tingui dubtes i requereixi analistes neutrals que pregunti a Yves Gounin del Consell d'Estat francès, o Graham Avery ex-alt funcionari de la Comissió Europea dos han escrit papers de recomanada lectura.

Així doncs, quan el poble català voti en les eleccions del 27S per o contra la independència ho farà amb l'esperit europeu, pacífic, democràtic i cívic que el caracteritza. No és el millor sistema, però donades les circumstàncies és l'únic que existeix. El resultat és incert, i encara no està clar qui guanyarà el plebiscit, però passi el que passi, davant l'actitud amenaçadora de PP i PSOE, Europa no podrà deixar de preguntar-se: on era el Cameron espanyol?