Darrere de cada atemptat terrorista sempre treu el nas el discurs de la por

Darrere de cada atemptat terrorista sempre treu el nas el discurs de la por. Aquest dijous els mitjans ens van interrompre la migdiada per donar-nos la notícia que mai voldríem sentir. Daesh cometia un fatídic atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona, i ja entrada la mitjanit, un altre a Cambrils, que va causar la mort de 14 persones i més d'un centenar de ferides. A tot això li hem de sumar la relació d'aquests atemptats amb l'explosió d'una casa a Alcanar, on sembla que els terroristes tenien més de cent bombones de gas butà. Podríem pensar que després de tants atemptats arreu d'Europa aquests darrers anys, ens hem acostumat a conviure amb el terror i amb la incertesa de no saber mai si la propera ciutat serà la nostra. Malgrat aquesta “normalitat”, sempre es repeteixen els mateixos patrons: mostres de solidaritat per part d'uns, i augment del discurs de l'odi i del rebuig a l'Islam per part d'altres.

Un dels fets que caldria analitzar amb deteniment és el grau d'assoliment dels objectius que s'havia marcat l'organització terrorista amb aquest atemptat. Hom podria deduir que el grau d'assoliment dels objectius es pot determinar, en primera instància, pel nombre de víctimes causades directament pels atemptats, i en segona instància, en els efectes psicològics sobre la població resident o visitant, així com en la societat i les institucions del territori.

A ningú se li escapa que un d'aquests objectius és incidir sobre la societat a la qual pertanyen les víctimes. D'aquesta manera pretenen causar pànic i generar una percepció de creixent inseguretat i trencar amb la cohesió social, validant i fent créixer el discurs de l'odi... I podríem seguir fins a la desarticulació total de la comunitat, que en seria el colofó.

Un dels efectes que ens hauria de preocupar especialment, és si el terrorisme té capacitat per assolir els seus objectius a l'hora de trencar la societat catalana, una societat diversa en la qual conviuen persones vingudes de diferents indrets, també de països de cultura islàmica i amb majories de població musulmana. I un bon indicador per mesurar el grau d'assoliment d'aquest objectiu és observar les variacions en el volum, extensió, intensitat i incidència del discurs islamofòb després de l'atemptat.

Entenem la islamofòbia com el procés de projectar en tota una comunitat, com és el cas dels musulmans o la religió de l'Islam, actituds o accions individuals que generen rebuig. La islamofòbia no és un fet nou en les societats europees, com tampoc ho és l'antisemitisme o la gitanofòbia. Però el seu creixement es va incrementar amb la proliferació d'atemptats terroristes a Europa, que si bé només representa un 0,1% del total de l'activitat terrorista mundial, és percebuda per les societats europees com una amenaça de primer ordre contra la seguretat. De fet la islamofòbia és present de manera visible en el nostre entorn més immediat en especial a les xarxes socials, però sovint ens passa desapercebuda, car cadascú viu la xarxa des de la seva bombolla. Una bona manera d'identificar la islamofòbia són els missatges acompanyats pel hashtag #stopislam. Però els missatges més perillosos no són aquests, sinó els que s'amaguen en el discurs polític que en valida les tesis, car en normalitzen el discurs.

Són molts els exemples d'islamofòbia i augment del discurs de l'odi arreu d'Europa, que s'han sabut aprofitar d'atemptats com els de Barcelona i Cambrils per guanyar adeptes. Una de les manifestacions més evidents ha estat el protagonitzat per Pegida, acrònim en alemany de “Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident”, sorgida a Dresden l'octubre de 2014. Aquest moviment islamòfob va arribar a aplegar milers de persones a les seves manifestacions de cada dilluns, aprofitant-se dels terribles atemptats de París contra el setmanari Charlie Hebdo per créixer encara més. Sortosament els moviments socials i les forces progressistes d'Alemanya van denunciar que darrere la nova màscara de la islamofòbia, s'amagava el nazisme de sempre.

L'augment de moviments com Pegida i de partits d'extrema dreta arreu d'Europea evidencien que el rebuig vers la població migrada en general, i vers la població musulmana en particular, ha crescut. Ara bé, si analitzem detalladament les enquestes d'opinió, com ara l'Enquesta Social Europea, veiem com el gran problema no és tant l'augment del nombre de persones islamòfobes sinó la cada vegada més forta polarització de la nostra societat entre persones receptives vers la immigració o aquelles que la rebutgen.

A casa nostra, alguns estrategues polítics mancats d'escrúpols, veient el rèdit que havia assolit Plataforma per Catalunya a les eleccions municipals de 2011 amb el discurs islamòfob de “primer els de casa”, van decidir aprofitar aquest filó durant les darreres eleccions municipals de 2015. L'estratègia implicava identificar de manera clara i comprensible el suposat enemic global com un enemic local, i poder projectar en ell les culpes de totes les privacions que pateixen els soferts electors. I res com aprofitar el ressò del terrorisme islamista per projectar en els musulmans o en els immigrants nascuts en països de majoria musulmana tots els mals. Negoci rodó.

Per sort aquesta estratègia no va triomfar, gràcies a un model català d'integració que no és ni l'assimilacionista francès ni el multiculturalista britànic, sinó que és una evolució d'ambdós, sorgit des d'unes institucions autonòmiques i locals que van haver de fer front l'arribada d'1,5 milions de persones en poc més de 10 anys sense tenir les competències ni el finançament i evitant posar en perill la cohesió social. Però tot això no hauria estat possible sense la tasca de moviments com Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, picant pedra per desemmascarar els feixistes que s'amagaven sota el discurs xenòfob i islamòfob en l'àmbit local. Bona mostra d'això és que a diferència del que ha passat en altres indrets d'Europa, a Catalunya no ha sorgit un moviment de rebuig a les persones refugiades, ans al contrari, hem liderat amb #volemacollir un missatge esperançador amb ressò internacional. Però això pot no durar sempre si no som capaços d'avançar-nos a les noves amenaces, que n'hi ha.

El que va passar a Charlottesville als Estats Units fa pocs dies ens hauria de posar alerta, ja sigui pel desacomplexadament amb què els supremacistes blancs apel·laven als compromisos del President Trump i el seu “Americafirst” com per la tèbia resposta inicial de Trump i la seva reacció incontrolada equiparant feixistes i antifeixistes com dos extrems igualment responsables de la violència que es va emportar la vida d'una manifestant antifeixista. La llavor de la divisió en el discurs del líder de la potència hegemònica esdevé un aparador massa potent per no mirar de contrarestar-lo.

L'atemptat de Barcelona pot ser l'esquer llaminer que anhela l'extrema dreta per tornar a posar sobre la taula aquest debat. Alguns ja n'han volgut treure rèdit poques hores després dels atemptats: l'extrema dreta va convocar una manifestació islamòfoba i Josep Anglada i d'altres elements feixistes van aprofitar per fer-se veure intentant arreplegar adeptes al seu discurs islamòfob. Malgrat això, el rebuig massiu davant la convocatòria fallida de manifestacions islamòfobes l'endemà de l'atemptat ens avisa que encara som a temps. De la nostra capacitat d'assenyalar els discursos islamòfobs i descobrir els xenòfobs que s'hi amaguen al darrere, dependrà que continuem sent un sol poble, divers i cohesionat. Aprofundim en l'eslògan #notincpor que va cridar espontàniament la població de Barcelona el 18 d'agost a la plaça de Catalunya per combatre la islamofòbia i el discurs de l'odi. Ens hi juguem la cohesió social.