Pedro Sánchez, últim baluard del sistema

El pla és ferm. Pedro Sánchez vol que li regalen la investidura. Després ja veurem. Per això ha sumat l'únic suport d'un diputat del Partit Regionalista de Cantàbria a la insuficient majoria de 123 diputats que el PSOE va obtindre en les eleccions generals de fa tres mesos. Per això no ha pactat cap programa, malgrat les apel·lacions en veu baixa de José Luis Ábalos (un pactista nat) als “aliats programàtics”. Per això la negociació per a formar una coalició de govern amb Unidas Podemos, precipitada per la sorprenent renúncia de Pablo Iglesias després de ser escandalosament vetat pels socialistes, ha acabat en un fiasco monumental. Perquè en el cervell del president en funcions ressona, com ho feia en el dels gals del mític llogaret, la por al fet que el cel caiga sobre els nostres caps si el Govern d'Espanya s'obri als nous partits, aqueixos populistes de males idees que mai han governat.

El polític tossut i valent que va sobreviure a l'execució sumària que el sistema li havia dictat en intentar obligar-lo a avalar que Mariano Rajoy governara, que va ser capaç de derrocar a aquell PP de la corrupció mitjançant una moció de censura i remuntar, després de veure rebutjats els seus pressupostos, en les eleccions fins a situar-se com l'única opció de govern, s'aferra ara al timó amb una determinació que contrasta amb la indeterminació de l'aritmètica parlamentària en què ha de recolzar-se.

Pablo Iglesias, el seu eventual soci prioritari, que pot ser brillant però a qui els déus no han dotat de la virtut de l'astúcia, està lluny d'entendre de què va el joc. I això que hi ha símptomes molt reveladors. Per exemple, que el PSOE no s'haja molestat a sumar al seu favor socis menors com el PNB o Compromís per a generar un clima procliu a l'acord, o que haja ignorat la posició d'ERC, aquesta vegada tan raonable, com si es tractara d'una temptació diabòlica.

La de Pedro Sánchez és una actitud pràcticament heroica, que manté a costa de destrossar les expectatives d'una majoria de ciutadans que, des de diverses posicions d'esquerra, van conformar amb el seu vot l'única fórmula raonable per a fer viable la legislatura. El líder socialista i president en funcions està disposat a governar en minoria, malgrat el deteriorament institucional que aqueixa forma de trampejar ha causat en els anys recents i el bloqueig de reformes polítiques que provoca.

Només calia escoltar el mateix dia de la seua derrota com culpava Iglesias i tornava a la casella d'eixida: “Hem de reprendre la responsabilitat i això també afecta Ciutadans i el PP, que han de permetre que hi haja Govern”. Per a rematar-ho, el seu partit ha descartat plantejar per al mes setembre un pacte de coalició. Resistir s'ha convertit en el principi rector de la forma d'actuar de Sánchez. Això fa que no resulte aconsellable menystenir la seua actitud. Afegim a això el brunzit dels poders fàctics, poders reals de l'Espanya de sempre, que abans de les eleccions clamaven pel cap del líder del PSOE i ara l'entronitzen com el catalitzador d'una eixida pel centre a la crisi del bipartidisme, a costa de Ciutadans.

Aquell polític que venia a obrir finestres i renovar l'impuls reformista sembla avui un socialdemòcrata de la vella escola, tenallat per la força de gravetat d'una maquinària d'Estat que es resisteix a canviar mentre en les “espanyes” reals dels territoris que aqueix Estat abasta les esquerres i les dretes apliquen fórmules de coalició als governs autonòmics cada vegada més agosarades.

El president valencià, el socialista Ximo Puig, ha instat després del desastre de la investidura a “reconstruir ponts” i a tindre clar que cal “armar un govern” amb allò que els ciutadans van votar. La vicepresidenta valenciana i líder de Compromís, Mónica Oltra, d'altra banda, ha apel·lat a “aprovar al setembre”, ja que no s'ha aconseguit al juliol. “No volem donar lliçons a ningú, però la fórmula valenciana funciona”, afegia en referència al fet que el Govern autonòmic del qual és portaveu involucra tres forces polítiques: PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida.

No obstant això, potser Alberto Garzón, el líder d'Esquerra Unida, tinga raó, i calga deixar que Pedro Sánchez governe. Potser allò més raonable siga asseure's amb Ábalos a pactar un programa i deixar que comence la legislatura amb un president que, en una via a la portuguesa sui generis, pactarà les qüestions d'Estat amb la dreta (això inclou Catalunya) i aplicarà un programa social, progressista, ma non troppo, acordat amb l'esquerra. Semblava que Sánchez estava destinat a trencar el tabú bipartidista de la democràcia espanyola (tot formant una coalició de govern) i a obrir amb moderació el sistema a unes altres realitats, però ha decidit erigir-se en l'últim defensor d'un baluard que els bàrbars amenacen d'enderrocar. Pot immolar-se.