Un llibre reivindica els somnis de les dones que estudiaren durant la Guerra Civil

María Luisa Garcia Treviño recorda perfectament el seu banyador roig de punt que es posava per a nadar a la piscina de l'Hort de les Palmes, a la Paiporta del 1937. També recorda el de quadres que lluïa una companya. Eren una vintena de xicones joves, de famílies sense recursos d'arreu de l'Estat, que es banyaven, collien taronges al bancal, anaven en bicicleta a comprar cacaus i tramussos al Bar Petit, corrien per la platja d'Alboraia, fumaven, discutien de política i estudiaven. Tot això mentre les bombes queien sobre València i enrogien un cel que cada volta es tornava més blau.

Mª Luisa Garcia Treviño és una de les estudiants del Grup Femení de la Residència d'Estudiants, a l'època del Front Popular, que abans del triomf de l'esquerra a la II República s'anomenava Residencia de Señoritas. Fundada en 1915 per la pedagoga María de Maeztu, la Residencia de Senyoretes va ser el primer col·legi universitari per a dones a l'Estat. Després del cop d'estat de 1936, el govern republicà decideix moure les residències d'estudiants masculines i femenines a València i l'enfoca a la formació d'obrers i milicians. La de dones acaba a una alqueria de Paiporta que ara mateix se situa a terme de Picanya.

Garcia Treviño va arribar a la Residència per la seua germana. Tomasa Garcia Treviño cosia en una fàbrica que feia uniformes de guerra i allí va arribar gent del ministeri a informar-los que hi havia beques per a dones de pocs recursos que volgueren anar a estudiar a València. Van fer l'examen i les van acceptar. Van ser dues de les 38 residents que visqueren a la Residència femenina d'Estudiants de l'Hort de les Palmes, a Paiporta –tot i que actualment aquest edifici pertany a Picanya–. María Luisa ho recorda com els millors anys de la seua vida. No només va aprendre i es va afiliar a les Joventuts Comunistes, tenia la taula parada, una relació d'igualtat amb les professores, amb les companyes i se sentia lliure.

“L'Hort de les Palmes per a mi i per totes va ser el paradís de la nostra vida, no només per com era la finca, sinó per com eren les professores d'educades, d'ensenyar bé, amb modals, de posar-se a escala de l'alumne. Eren bones professores”, explica Garcia Treviño en el llibre “Dones plenes de Somnis, El Grup Femení de la Residència d'Estudiants a Paiporta (1936-1939)”, de Cristina Escrivà Moscardó que es presenta dijous 12 a València.

Garcia Treviño, de 95 anys, és l'única que queda d'aquelles 38 dones que van viure a l'Hort de les Palmes entre el 1937 i el 1938. Quan els nacionals van guanyar la Batalla de l'Ebre els seus somnis es van convertir en malsons i van abandonar la Residència, fugint. Algunes es van haver d'exiliar i les que es van quedar, com Garcia Treviño van haver d'amagar els seus ideals i renunciar a estudis superiors. Ella es va instal·lar a Madrid i allí segueix.

“Totes eixes il·lusions es van tallar de cop, eren xiques en aptituds per a l'estudi però sense recursos. Era debades, estaven gratis allí en un lloc molt avançat per als seus temps, amb una pedagogia activa i laica. Però és una aposta de la República. Els homes se'n van al front i la República aposta per a formar a les dones. Elles havien de ser les professores de les noves generacions republicanes”, explica Cristina Escrivà que ha passat tres anys investigant entre el veïnat i les fonts documentals per a donar llum a un període de la Residència que s'havia esborrat de la història.

En canvi, a Paiporta i Picanya encara hi ha molta gent que el recorda perquè en paraules de l'escriptora aquella escola era per a ells “com veure una pel·lícula”. En l'Horta del 1937 aquelles xicones que es banyaven a l'estany, anaven en bicicleta i fumaven eren una revolució.

De fet, Garcia Treviño reconeix que tot i que li insistien mai van aconseguir que es banyara amb elles la filla del guarda de la finca, sabia que els xics del poble les espiaven. “Al poble era alguna cosa extraordinari. No era normal tindre una casa de dones que s'educaven en temps de guerra”, sintetitza Escrivà.

Garcia Treviño en canvi ho recorda amb tendresa. Recorda el sabor de les taronges, els xicons que les pretenien i alguna parella que es va fer. La seua germana mateixa, es va casar en un veí de Paiporta. Ja no viuen, com tampoc queda molt d'aquell projecte educatiu truncat. Una veïna conserva una funda de coixí brodada i de l'Hort només queda l'alqueria. On abans creixien les mandarines ara ho fan les cases adossades.

Davant aquest passat que s'esgota, la regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament de Paiporta va voler recuperar la memòria i li encarregà a Cristina Escrivà la investigació. Per a l'escriptora ha estat una finestra a un passat exemplar i ho ha abordat des d'una visió de gènere i històrica. El llibre es pot aconseguir gratuïtament a Paiporta.