Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Marc Granell: "En els setanta ens va unir l’actitud davant del canvi, era una generació més definida cívicament que estilísticament"

El poeta Marc Granell ens conta que construeix primer el poema sencer en el seu cap i després l’escriu en un quadern. | JESÚS CÍSCAR

Marc Granell va nàixer a València el 1953 en la mateixa habitació on avui, i des de fa anys, té el seu despatx. De fet, el seu escriptori, una taula austera, antiga, amb forats minúsculs i caòtics que ha deixat el pas del temps, presideix aquest espai de recolliment, lectura, reflexió i creació, on els llibres folren les parets dins d’unes prestatgeries altíssimes a l’estil dels anys vuitanta, que perduren intactes amb la senzillesa i el bon gust, i que Marc Granell les va fer fabricar a mida quan va guanyar els seus primers diners contundents. Estic al seu davant, el veig assegut a la mateixa cambra on va nàixer i no done crèdit, amb els temps que corren de mobilitats i canvis per tantes i diverses raons. Trobar avui algú que visca tota una vida en la mateixa casa on va venir al món és, si més no, sorprenent i insòlit.

Sospite, doncs, que aquest pis de l’Eixample valencià de sostres alts, talles delicades, portes generoses d’estil modernista, i un terra de mosaics on cada peça de la casa és una obra d’art de rajoles i dibuixos diferent, està plena d’imatges i records que travessen com una sageta, a voltes de foc, a voltes de gel, la vida del poeta.

Marc Granell, amb una vintena de llibres de poesia publicats, és segurament a hores d’ara el poeta valencià viu més conegut, llegit i valorat per un conjunt ampli de lectors de diverses generacions, inclosos molts que “que no lligen poesia” (fórmula amb la qual definia Hans Magnus Enzensberger un dels seus poemaris: “Poesia per als que no lligen poesia”). I també pel públic infantil, i per molts pares, mares i mestres que hem compartit els seus versos amb els més menuts. Un poeta apreciat, admirat i estimat per diferents generacions de poetes i escriptors que se’l miren amb la insistència i l’alegria amb què un mariner albira la llum del far abans d’entrar en port segur una nit d’hivern.

Poeta conegut i reconegut –no debades com ell conta, en ocasions el paren pel carrer i li diuen: “¿Vosté és Marc Granell, veritat?”– acaba de rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana, una distinció ben merescuda per ser una veu sàvia i popular –en el sentit més admirable i enriquidor del terme– una veu que no ha deixat de fer-nos viure i reviure el goig de la poesia des d’una doble vessant: la de la poesia com a experiència sensorial, i la dels versos com a vivència intel·lectual i reflexiva, com a reclam cívic i civilitzador. És a dir, la poesia com a cos i com a ànima, com a sentit i sensibilitat, però també, com a pensament, pèrdua, guany, dubte i incerteses. Tot això, i molt més, està en joc en la seua obra poètica.

Fa unes setmanes va eixir publicat el seu darrer llibre, Cel de fang (Bromera). De vegades no són versos alegres ni esperançadors, tampoc la vida ho és sempre: “La felicitat,/ només un anhel, una ànsia,/ un desig,/ a vegades tan menut,/ tan poca cosa, / que no arriba ni a nàixer,/ i si naix/ mor al segon”. Un llibre on Marc Granell rescata aquests temes universals des d’una mirada madura i serena, amb imatges construïdes des de la calma, i amb un realisme tan planer i sublim alhora que ens deixa desarmats, quasi a la intempèrie emocional, però amb la sensació que ha valgut la pena viure i poder contar-ho. 

Vaig conéixer Marc Granell quan ell treballava a l’antiga Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), a la Plaça d’Alfons el Magnànim, seria a principi dels anys noranta. Jo començava a escriure i publicar els primers articles i entrevistes i recorde vagament haver entrat alguna vegada en aquell pis senyorial on hi havia la seu de la IVEI a buscar un llibre o una revista. Probablement ell ni se’n recordarà, jo a penes si sóc capaç d’ubicar i esbossar aquelles imatges en el temps i l’espai. Uns pocs anys després el veuria de tant en tant als despatxos de la Diputació de la Plaça de Manises, on ell va treballar com a traductor i corrector durant molts anys, i on jo passava alguna vegada a saludar els amics Vicent Berenguer i Enric Sòria, o a buscar de nou algun llibre.

Comptat i debatut, no l’he tractat molt, però em consta –com m’han contat aquells que el coneixen de fa anys i panys, i com he comprovat en aquesta conversa a sa casa– que és una persona admirable, un gran conversador, ple d’humanitat, coherent, ben informat, i amb una curiositat inacabable per allò que passa al seu voltant. Mestre de joves i no tan joves, sempre té una porta oberta per a aquells que comencen.

El novembre de 2017, aviat farà tres anys –el temps no fila, sinó que derrapa– vaig acudir a la presentació del primer volum de la col·lecció d’Obres Completes en el ram de la poesia a cura de Vicent Berenguer, i dedicat a l’obra de Marc Granell amb el llibre Poesia completa 1976-2016. La Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València estava plena de gom a gom, i entre la gentada, i després d’unes quants anys absent de València, encara hi reconeixia molts rostres. Potser pel pas del temps, pel retrobament de tantes persones i sensacions, o en veure tota aquella gent amiga i propera a Marc Granell, vaig sentir una emoció poc comuna. Sospite que no vaig ser l’única aquell vespre.

Al cap i a la fi, va ser una nit inoblidable, senzillament màgica, com els seus versos, com aquesta conversa.

¿Vostè va nàixer en aquesta casa, veritat?

Jo no he eixit mai d’aquesta cambra. Visc a una casa plena de records. Vaig nàixer en aquesta habitació, i al cap d’onze mesos el meu germà, Manel. Els meus pares eren ja majors i hi havia pressa. Mon pare tenia quaranta-vuit anys quan jo vaig nàixer i ma mare tampoc no era una dona jove per a aquell època, així que mon pare era quasi com el meu avi. El meu part va ser molt difícil, terrible, vaig nàixer mig mort i no responia, no plorava, només gemegava, deien. Ens va ajudar molt un doctor amic del meu pare, un republicà represaliat. Amb el temps he sabut que les dificultats fisiològiques que he tingut al llarg de la vida és molt probable que vinguen del patiment del part. Com a anècdota et contaré [i ho diu mig sorneguer] que en el moment de nàixer jo passava pel carrer el viàtic a donar la benedicció a un moribund, l’extremunció, i el meu pare, que no era creient, demanant a genollons i pregant perquè jo me’n salvés.

¿Com el va influir son pare, quin relació va tenir amb ell?

Per a mi el meu pare és un pes i una relació fonamental. Per una banda, va ser una sort tindre un pare major, que podia ser quasi el nostre avi, perquè ell s’havia educat abans de la guerra, amb els valors de la República, i havia estat al front d’Extremadura, com a sanitari. Era autodidacta i s’havia format a ell mateix en cultura, política, havia estat en el Partit Sindicalista. Em vaig educar amb por al franquisme, però amb la veritat per davant. El meu pare ens va contar moltes històries, ens va contar la seua vida sentimental d’abans de casar-se amb sinceritat i nosaltres vam créixer amb llibertat dins de casa i amb un criteri obert. Aquesta sinceritat i obertura ha estat fonamental en la nostra vida. El meu pare era mecànic dentista i de vegades anava pels pobles a arreglar les dentadures. Per a disgust del meu avi, que era procurador dels tribunals, el seu fill no va voler estudiar a la universitat. Havia aprovat el batxillerat a Terol allà pel 1910, vés a saber per què a Terol, seria més fàcil, potser. El cas és que ja no va voler continuar estudiant i va fer treballs manuals, primer de joieria i després de pròtesis dentals. Li agradava molt el seu treball perquè, a més, viatjava amunt i avall i era home de moviment, però més tard se’n va penedir perquè amb un any més d’estudis hauria pogut ser dentista i no ho va voler fer. Mon pare era un gran lector, un home de cultura, llegia narrativa russa i francesa, i coneixia bé l’obra de Blasco Ibáñez, qui havia sigut amic del meu avi. El recorde llegint a tothora. Estimava molt la literatura i la pintura i per això ens va educar en l’amor a la cultura i l’art.

O siga que, en gran mesura, els van educar a casa.

I tant! De fet, el meu germà i jo anàrem tard al col·legi i fins als vuit anys vam estar a casa on teníem una professora, una senyoreta que venia a ensenyar-nos cada vesprada, i de matí ens duien a l’escola Barreira a aprendre a dibuixar, i entre tant, passàvem també hores jugant a la Gran Via i anàvem al cine, dibuixàvem, escrivíem contets, jugàvem a romans i així és com vam créixer i ens van educar. Diguem-ne que el meu pare ho va aconseguir, no va aconseguir que acabàrem cap llicenciatura, ni el meu germà ni jo, però sí ens va transmetre l’amor per la cultura i una educació. Nosaltres els véiem llegir totes les nits, a tots dos. Quan vaig a les escoles els dic als xiquets que jo sóc de la prehistòria, del temps quan per la nit no hi havia televisió i llegíem.

¿I com és que cap dels dos germans no vau acabar la universitat?

Doncs jo volia fer Filologia Clàssica i com que no hi havia possibilitat, vaig acabar en Filosofia, després més tard vaig passar-me a Filologia Hispànica, però no vaig acabar-ne cap. En aquell moment vingué la idea de les comunes, de les tertúlies literàries, i em vaig ficar de ple en la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià i vaig fer el canvi de llengua. Vaig començar a donar classes de valencià, sobretot a través del centre Carles Salvador, organitzat per Eliseu Ciment, i també vaig fer classe als mestres de La Gavina, molt a prop de Rosa Serrano. Després, el 1977-78, vaig entrar a treballar com a traductor. Albinyana era ja el primer president del Consell del País Valencià i necessitava un traductor, de manera que Eliseu Climent em va cridar, segurament no hi havia ningú més o tots estaven de vacances [diu amb humor], i allà estava jo, en el moment i en el lloc oportú. El 1976 m’havia decidit ja a canviar de llengua i a escriure en valencià, però és clar que en aquells moments jo no dominava la llengua, però m’hi vaig atrevir, i aleshores van veure que no tenien traductor per al butlletí oficial i em van donar feina. Al començament van ser dues hores al dia. Jo anava mig perdut, mirant què feien a Catalunya, i preguntant amunt i avall, i així anava eixint del pas. I a poc a poc, vaig passar a ser el primer traductor oficial. No hi havia res fet. Ho dic sempre i ho repetesc, tret de l’entusiasme dels setanta, els primers setanta, que és allò que reflecteix Josep Piera en el seu darrer llibre de memòries. Amb tot això, és clar que el meu pare va patir una mica de veure’m “tan inútil” i poeta, de no acabar els estudis, però per sort [i riu] em va veure també guanyar una oposició abans de morir i se’n va poder anar tranquil.

Precisament li anava a preguntar sobre Els fantàstics setanta de Josep Piera. En aquest llibre l’escriptor de la Safor fa un retrat d’època i un elogi de l’amistat, en especial, de l’amistat amb José Luis Falcó i amb vosté. En un moment del llibre esmenta Piera la generositat dels seus pares (els de vosté), que els obrien les portes de sa casa per a fer tertúlies i trobades poètiques. Quina sort poder comptar amb uns pares així, no troba?

I tant! En realitat ens féiem un favor mutu, perquè ells preferien que jo estigués recollit a casa que no anant de bar en bar, i a certes hores de la matinada, quan les persianes baixaven, la millor cosa era venir a casa i continuar la tertúlia ací. De vegades se’ns feia tardíssim, i ací estàvem llegint, parlant, i com que la casa era gran i ells dormien a l’altre costat, no ens deien res.

¿I vosté ja escrivia aleshores?

Jo ja feia un temps que escrivia. Vaig començar a escriure als quinze anys a l’institut. Jaime Siles, que estava ja en la universitat i relacionat amb els poetes de Madrid, venia a fer-nos classe. Siles va ser un primer mestre per a mi. Ens ensenyava grec, però també em va dur a sa casa on em va mostrar la seua biblioteca i em va parlar d’altres poetes que ell coneixia. Després, al poc de temps, ja van venir a ma casa José Luis Falcó, Jose Maria Izquierdo, Santi Muñoz i estàvem quasi tot el dia en aquesta cambra. Ací veníem quan ens havien tancat ja tots els bars. Recorde aquell any que vaig fer COU amb quatre col·legis junts, va ser un any que em vaig dedicar a la poesia pràcticament, perquè jo treia el curs sense problemes. I ací, en aquesta cambra on parlem ara tu i jo, on hi havia encara dos llits, el del meu germà i el meu, i aquesta taula, ací parlàvem, escrivíem, hi passàvem hores i festejàvem amb el surrealisme. En aquells anys érem tots surrealistes. Recorde que quan jo tenia setze anys, Jaime Millás, el cosí de Juan José Millás, feia una revisteta per a Studio on escrivia gent amb idees progressistes que féiem cultura en contra del franquisme. Ens ajuntàvem per a fer teatre, muntar recitals. Era una conjuntura generacional. Eduard Verger dirigia la col·lecció Azul de poesia. Ens ajuntàvem Josep Piera, Jaime Siles, Jenaro Talens, allà pel 1972 teníem un gran comboi literari i des d’aleshores no hem parat. Per descomptat que en aquell moment encara escrivíem en castellà, però amb un sentit rupturista respecte a la poesia espanyola, com era el cas de la revista 13 de Nieve. A més, començàvem a estar interessats en crear infraestructura editorial, en crear revistes com ara Múrice, que fèiem al ciclostil del col·legi dels Salesians i on col·laborava molta gent que ja escrivia des de feia un temps, com ara Luis Antonio de Villena, Jaime Siles, Jorge Guillén. Sempre estàvem ideant coses noves i acomboiant-nos. Vam crear el grup Hontanar amb Jenaro Talens, César Simón, i Pedro J. de la Peña, era un moment d’efervescència poètica i es reflectia en els diaris. El mateix Amadeu Fabregat escrivia sobre nosaltres en una secció al diari Las Provincias i Ricardo Bellveser també ens dedicava un espai. Hi havia una secció amb una foto, una biografia i un poema. Ara això és impensable.

És que aleshores ser poeta estava de moda...

Doncs sí, anàvem de poetes i féiem tertúlies diàries. Nosaltres estàvem creant tot això que no existia, una infraestructura editorial, un tret d’eixida. Piera, Verger i jo en sentíem la necessitat. Cert que hi havia grans escriptors i poetes valencians que no superaríem ni hem superat nosaltres. Estellés, Enric Valor, Fuster, Maria Beneyto, eren tots escriptors importants, però no hi havia un ambient literari. I nosaltres volíem incidir en la societat. Era el moment en què Eliseu Climent impulsava els Premis Octubre, i nosaltres creàvem la revista Cairell perquè volíem crear vehicles on els joves escriptors es pogueren incorporar i fer camí, i d’això sí que puc dir que estic prou content i crec que en aquest àmbit hem guanyat. Literàriament estic satisfet perquè s’ha creat una ambient literari sòlid. Políticament no hem aconseguit aquesta solidesa, però en guarde l’esperança. Ara bé, literàriament, vivim un moment en què conflueixen tots els gèneres literaris i tres generacions diferents d’escriptors, i això no havia passat mai fins ara.

I molta d’aquella feina es feia des d’aquesta casa, pel que veig.

Sí, entre el 1970 i 1976 havíem entrat ja en contacte amb poetes d’estètiques ben diferents, com ara Joan Navarro, Salvador Jàfer o Josep Bonet, i a partir del 1975 i 1976 començàrem a treballar la infraestructura editorial, a final dels setanta Eduard Verger dirigia Cairell, i la féiem en aquesta cambra. Adolf Beltran s’hi incorporà també en aquell moment, i aviat arribaran altres revistes com Lletra de Canvi, on hi havia un joveníssim Manel Rodríguez Castelló i Gemma Lluch, també l’arribada de Jaume Pérez Montaner. I en aquell moment va ocórrer que començàrem a contactar amb poetes de Catalunya com ara Xavier Bru de Sala, Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal, i aquesta unió va ser fonamental. Va ser en aquell moment que va nàixer l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i el 1976 van es van reunir tots a La Drova, a Gandia, al voltant de la figura de Josep Piera, i en aquest moment ja hi ha una visió d’unió important, i ací comença tota una etapa nova, un moment polític com una il·lusió, idees que eren utòpiques en aquell moment, però necessàries.

 I xino-xano ens plantem en els anys vuitanta.

Sí, i en aquesta dècada comencen a consolidar-se projectes. La Federació d’Entitats Culturals del País Valencià es dirigeix a convertir-se en editorial, El Cingle, i publica les rondalles d’Enric Valor i La gola del llop de Josep Lluís Seguí i Ferrant Torrent. En aquell moment naixen els premis de poesia Senyoriu de Gandia, que el guanya Enric Sòria, i sorgeixen els premis d’Alaquàs, de Mislata, i poetes com ara Josep Ballester, Josep Franco, Ramon Guillem o Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Vicent Berenguer, que també escrivia, tot i que no ho deia, que va guanyar el premi d’Alaquàs, i que va emprendre aquella aventura editorial anomenada Edicions de la Guerra. Recorde que jo li preguntava: “Però d’on treus els diners”? I ell em contestava, d’ací d’allà. La cosa era que havia creat una editorial de poesia que va estar trenta anys publicant poesia en català i també molt bones traduccions.

¿I què recorda d’aquella època en què ser poeta estava de moda i feien colla d’aquella manera?

Anant en grup fas un aprenentatge humà i literari extraordinari, en amistat, i nosaltres, la meua generació, vam tenir aquella sort de trobar-nos, després aquell esperit ja s’ha dissolt. Ara hi ha una obsessió per publicar que nosaltres no teníem, era més aviat una altra cosa. I amb els anys l’evolució social del mon literari i editorial ha estat diferent, s’ha professionalitzat i s’ha convertit en una altra cosa. Arribà Gregal, Tàndem, Bromera més tard. I en eixe terreny Fuster ja ho va veure quan deia que, a banda de les utopies, el que calia era la introducció de la llengua en l’escola. I ací la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià va ser decisiva, fonamental i la irrupció del llibre de text i de lectura en valencià en l’escola. Al País Valencià va ocórrer com a altres llocs, que va sorgir aquest tant per cent de joves i artistes miraculós que té cada país, al marge dels polítics que, siga dit, no hi ajuden molt. Al capdavall, contra vent i marea, i en els anys noranta, contra molt de vent i molta marea, ens hem mantingut en peu.

Com a poble hem fet un bon exercici de resistència.

I tant! Els anys de govern del Partit popular van ser duríssims, devastadors.

Vosté mateixa ha estat sempre present i en els últims temps se li ha reconegut socialment de diverses maneres.

Estic molt content amb tot, i respecte al Premi de la Generalitat no deixe de pensar que hi ha altres persones que se’l mereixen també. I en aquests guardons de reconeixement sí que crec en la jerarquia de l’edat. Per això, pense en altres autors, com ara Josep Piera, Antoni Ferrer, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner. Pel que a mi respecta, crec que la meua part com a poeta per a infants hi ha fet molt, ha calat fons. En els anys vuitanta i noranta no hi havia res per a xiquets en poesia i jo, junt amb Rosa Serrano i Josep Ballester, i amb les il·lustracions de Lina Vila vam veure que hi havia un buit i que calia fer-hi alguna cosa i vam crear en Tàndem l’antologia poètica per a infants La bicicleta negra, que avui va per la sisena edició. Els pocs textos lírics llegibles per a xiquets i xiquetes que hi havia abans que jo m’hi posés eren sobre paisatgística i poc més, i ja no eren adequats per als xiquets d’ara. Un dia vaig escriure el poema L’Arbre vell i em va agradar tant l’experiència i els resultats, que quan els xiquets em pregunten quin poema dels que he escrit m’agrada més, els dic que L’Arbre vell. En aquell moment, la meua neboda Àfrica Ramírez, el meu germà i jo ens vam posar a treballar en Illa amb llunes (Tabarca), amb les il·lustracions del meu germà, Manel Granell, i vam crear un llibre per a tots els lectors, joves, infants i grans. La meua preocupació de sempre ha estat els temes socials, l’ecologia, allò que escrivia per a adults, vaig veure que ho havia de fer d’una altra manera, que havia de treballar la musicalitat i el ritme i millorar-ho i va resultar que escriure poesia per a xiquets m’ha ajudat molt en la poesia que he fet per a adults perquè al principi jo notava que la meua poesia era més expressionista, de ritme més dur i de vegades fins i tot algun crític li estranyava aquesta manera meua d’escriure. En tot cas, què et diria! La poesia et ve, no vas tu a ella. Per descomptat que és també ofici, però normalment quan et vénen els primers vessos, ja ve tot el poema darrere.

Tornant a la dècada dels setanta. ¿En quins aspectes s’identifica vosté amb la generació poètica dels setanta i en què se’n diferencia, al seu parer?

Tots vam començar a escriure en aquell moment amb voluntat de trencament, sobretot des del punt de vista formal, i desitjàvem trencar amb el realisme social. Estàvem sota la influència dels surrealistes i volíem treballar els versos i la paraula el millor possible, però a mi sempre m’eixia una vena machadiana i Machado no estava ben vist per la meua generació, se’l veia com un poeta fàcil, massa directe. En tot cas, allò que més ens va unir en els setanta va ser l’actitud davant del canvi social, humà i literari que féiem tots junts des de diferents exercicis estilístics. Era una generació més definida cívicament que estilísticament, i hi havia una vessant humana amb la qual trobe que la generació es va identificar amb molta força i és on jo més també m’hi he identificat. A mi em van dir que jo tenia un estil que s’apartava del grup, i potser sí, però en la part d’actuació cívica, de comboi amb la literatura, m’hi sentia i sent totalment identificat amb l’impuls que hi vam donar. En tot cas, amb el temps hem anat evolucionant, i cadascú ha anat buscant la seua veu, el seu estil, i els més de l’estilística dels 70 continuen sent Joan Navarro, Jàfer i Piera, tot i que també ells han evolucionat, és clar. Sabíem que això de ser una generació, com la del 27 o la del 50 es muntava per tal que els crítics i els editors et feren cas. Jo m’identifique amb poetes com l’alemany Enzensberger, i amb una poesia més social i política, i eixa no era la línia dels 70, però m’hi acceptaven, i per això jo apareixia en les antologies perquè l’esperit per damunt de totes les formes era el mateix: fer bona poesia.

La poesia és sovint incompresa i menystinguda, però la vida sense ella seria…

La vida sense la poesia seria més pobra, més dura, i a la nostra vida li faltaria el consol que és la poesia, que és tot art. Per a mi l’art més excels és la música. El poeta i filòsof Ramon Andrés diu que la música és l’art que més consola. I la poesia ho fa també, amb paraules. T’acompanya, et guia, t’ensenya, tant a qui l’escriu com a qui la llegeix. Si el poeta ho fa bé, la poesia ens acosta a la realitat de la vida, a la que es veu i a la que no es veu, és l’art que més s’acosta a la vida. La música convida més a deixar-nos dur per les emocions, no ens apropem tant a ella per a comprendre-la intel·lectualment. Ocorre sovint que la gent s’apropa a la poesia volent entendre allò que el poema vol dir i ho pateixen, perquè de vegades ni el poeta entén allò que volia dir. Ara els mestres ensenyen als xiquets i xiquetes a l’escola com arribar i anar cap a la poesia. Per a mi, cal anar al poema com vas cap a la música. Considere que cal fer la poesia clara i possible d’entendre, per descomptat, sense perdre allò que té d’ofici, de diferent i de particular, allò que s‘allunya de la manera de contar de la narrativa i de l’assaig, de la quotidianitat, i que en poesia és el llegat de les emocions, de les sensacions. El que ocorre és que al poder li ha convingut tenir la poesia allà dalt, preservada, com una cosa de difícil accés. I també a la gent se li ha de dir que no tot poeta es bo pel fet de ser poeta, i que no tots els poemes del mateix poeta són bons, i que el problema aleshores no és que els lectors no entenen els poemes, sinó que el poema no diu res. Tot poema ha de tenir un missatge, t’ha d’arribar, ha de dir-te alguna cosa, acompanyar-te, encara que no siga racionalment, sinó emocionalment. Alguns poetes es preocupen més per allò que diuen que per com ho diuen, i vice-versa. Al final, si el poema és bo, les dues coses van unides, però hi ha eixa tendència dualista. I al capdavall, d’un poeta se’n salven set, vuit o deu poemes que queden en la memòria.

Per mi la seua poesia té les dues coses unides: és realista i bella, sense artificiositat ni foscors, emociona i convida a la reflexió més profunda des de la senzillesa.

Pense que tots els i les poetes que agafen una línia una mica fosca i complexa és perquè els resulta més fàcil enganyar i enganyar-se ells mateixos. I en realitat, darrere d’eixa poesia no hi ha res, no t’està dient res. Si vols fer poesia social, has de fugir d’escriure un pamflet polític i si vols parlar d’amor, millor no plorar directament. La forma és fonamental també. En la pintura passa semblant. També hi ha poetes foscos que t’omplin, però perquè al darrere hi ha món, i en la pintura igual. A mi no m’interessen ja aquestes instal·lacions artístiques d’ara, no em diuen res. La meua poesia fuig de la foscor, el meu mestre és Machado i la seua senzillesa quan sembla que no diu res, però al darrere hi ha una gran profunditat i saviesa d’ofici poètic. I a això no arribem tots.

O més aviat, ben pocs.

En tot cas, la meua intenció poètica ha estat donar pistes, perquè és cert que la poesia amaga, ha d’amagar. Si pogueres, ho diries tot en un vers. Jo sóc amic d’una poesia essencial, curta, contundent, però també clara, i conjuminar aquests aspectes és on rau la dificultat, perquè també et pot dur a la foscor. Per a mi el poema està ja concentrat dins del títol.

De fet, vosté sempre en posa, de títols.

Sí, els meus poemes comencen en el títol, on intente ja donar pistes sobre per on va el poema...Després, el lector acaba el poema i el llibre, i de vegades els lectores veuen en els poemes coses diferents, que tu ni has vist en escriure’ls perquè en la lectura cada persona aporta la seua història, la seua manera de veure el món, hi aporta la seua creativitat. Per això, hi ha poemes que a tu et satisfan molt i no han arribat al públic lector, i després d’altres que no hi pensaves, i va i els hi arriben amb força. El misteri intervé molt en l’art.

Marc, a vosté l’han llegit, admirat i estimat moltes generacions, en el darrers anys la seua obra ha rebut un reconeixement amb la publicació de les Obres Completes, el recitals musicals dels seus versos, i ara l’alta distinció de la Generalitat Valenciana. ¿Què ha suposat tot açò per a vosté?

Estic aclaparat. Eixa certa unanimitat cap a la meua poesia m’aclapara. No sóc el millor poeta, n’hi ha de millors, però entenc que el meu tipus de poesia haja pogut arribar a molts lectors i lectores, i en especial, trobe que ha fet molt haver escrit per a infants i haver entrat en les escoles. El millor homenatge per a mi és que em paren pel carrer, com si fora un David Bisbal [esclafim a riure tots dos] i em diguen: “gràcies per la seua poesia”. El reconeixement anònim és el millor i des de fa un temps estic vivint la millor, la més real de les recompenses. Tots han fet molt per mi, Vicent Camps i la seua forma de recitar els meus versos, l’Arbre vell el coneixen moltes persones gràcies a ell, els mestre i les mestres a les escoles, anar a les biblioteques i els instituts i ser-hi tan ben rebut, Francesc Anyó i Borja Penalba en l’espectacle musical sobre els meus versos, o el treball de l’Orfeó Valencià Infantil i ara aquest gran Premi de la Generalitat que no m’esperava i que suposa tant.

Per alguna cosa serà, no crec semblant unanimitat siga casualitat

Doncs...Vicent Camps diu [i somriu] que sóc “el millor poeta viu”. Puc dir-te que sí que sóc conscient de rebre el reconeixement públic, ara acabe de rebre també el premi El Porró de Silla, però quan diuen això del millor poeta és com si em parlaren d’una altra persona. També et diré que darrerament estava molt disgustat amb mi mateixa perquè des de feia catorze anys no em visitaven les muses. Havia tret llibres d’antologies, l’obra completa, poemes esparsos, algun encàrrec, però no m’enganxava a escriure i eixa sensació creativa que he recuperat no la tenia des de feia molts anys. L’últim llibre, Tard o d’hora, l’havia publicat el 2006 en Denes (Edicions de la Guerra), i feia deu anys que no escrivia per a xiquets.

¿Vol dir que, a banda de Cel de fang, hi haurà aviat més llibres?

Sí. El juliol del 2019 em va venir la inspiració i de nou vaig sentir eixa sensació que tant trobava a faltar, quan tot, un passeig, una notícia, els versos d’altres, et diuen coses per a escriure un poema. Entre juliol de 2019 i febrer del 2020 vaig escriure el darrer llibre i l’he gaudit molt. Tenia un buit dins meu i escriure’l m’ha omplert de goig perquè per a mi no és només escriure poemes, sinó crear un llibre, un tot, una estructura. Concep crear el llibre en ell mateix com un poema: les diferents parts, els títols, les citacions, una construcció. El que més m’agrada són les citacions, sempre dic que he escrit el llibre per a les citacions [i somriu discretament]. I com que les muses ja estaven ací, vaig continuar escrivint, ara per a xiquets, i mentre estava ingressat a l’hospital per una intervenció i més tard durant el confinament, anava fent, perquè jo construisc sempre el poema primer en el cap, i després ja va al paper. I en breu els publicarà també Bromera, en un llibre que es dirà Poemes romancers i altres versos xafarders.

Quin títol més bonic!

Ja saps que m’agraden molt els títols.

Ja es nota! El seu darrer llibre té uns poemes amb títols ben magnètics. Continuem parlant de poesia, si és que hem fet una altra cosa des de fa un parell d’hores. La seua poesia ha estat traduïda a diferents idiomes (castellà, italià, francés, anglés, alemany, suec, portuguès gallec o euskera). Tanmateix, que complicat és per a la majoria d’escriptors i escriptores valencianes ser traduïts a altres llengües. ¿Per què pensa que és tan difícil?

Jo he tingut eixa sort, a vegades són traduccions en antologies, no són llibres sencers, però al capdavall m’han traduït. La dificultat per a les traduccions dels nostres autors a altres llengües és, en gran part, que no hi ha un suport institucional cap a la traducció.

Fa uns dies la directora de l’Institut Ramon Llull, Iolanda Batallé, deia en una entrevista molt interessant en Catorze.cat que des del Ramon Llull volen intentar aconseguir mecenatge privat, de gent que col·labore a fer que hi haja més traduccions o més càtedres de català al món, i que a la llarga “seria fantàstic que es traduís literatura catalana sense que calguessin ajuts a la traducció”.

Jo sempre he treballat molt per a que la traducció estiga present en les editorials i he dit que és fonamental traduir la bona literatura al català i els nostres escriptors a altres llengües. Allò fonamental per a mi es pot dir que és, d’una banda, primer que res fer culta la gent a través de l’ensenyament, transmetre’ls l’amor i la necessitat de la cultura a l’escola i segon, ajudar la nostra cultura a eixir al món cap a altres llengües i que siguem traduïts, llegits i coneguts en altres àmbits, quant més, millor. La llengua a la qual es tradueix una obra acaba ajudant la llengua i l’obra original per a fer-la evolucionar. És una manera d’acostar-nos més a la pròpia llengua a través d’altres llengües.

Parlem de les poetes valencianes... Per exemple, Maria Josep Escrivà. ¿Què en pensa?

Maria Josep Escrivà és una gran poeta, amb una responsabilitat tremenda i una feina que fa incansable. Ara per ara, és un dels exponents de major qualitat que tenim. A veure si allà dalt, ara que acaba de publicar en Proa el poemari Sempre és tard, guardonat amb el Premi Miquel de Palol, comencen a adonar-se de la bona poesia. Estic convençut que cada vegada tindrà més camí i major anomenada. Maria Josep escriu una poesia amb una gran qualitat formal i amb una cura d’ofici enorme. Arriba als lectors, comunica, expressa, emociona...

¿Senyor Marc Granell, no ha estat mai temptat d’escriure un dietari o unes memòries, com altres poetes a casa nostra i arreu del món?

Hi ha gent que m’impulsa a que ho faça [somriu i alena], però jo no tinc una gran memòria, i quan em pose a escriure em llance al poema. Veig el món emocionalment, més que analíticament. A mi, de les experiències vitals em queda l’emoció, la sensació. Sóc un gran lector de novel·les i de narrativa i veig una idea de novel·la que m’agradaria escriure, de com s’ha fet la València del segle XX, perquè hi ha la història de la meua família que podria recrear en aquest sentit, entre terratinents de Sueca i menestrals de Paiporta. I voldria fer-ho, però no sé com. En la narrativa i en el dietari, t’hi has de posar, i jo no tinc aquesta constància. Per exemple, en Els fantàstics setanta Josep Piera reflexiona sobre la memòria i els records, i per a això, cal trobar com entrar en el llibre, i ell ho ha fet des de la vellesa, i el record llunyà. Finalment ha trobat el to i ha reeixit. I això em fa pensar ara en un llibre molt bonic d’Antonio Gamoneda, on també reflexiona sobre el passat i la vida des de la vellesa. És cert que jo guarde moltes cartes i tinc el meu arxiu, però trobe que no tinc una vida activa on puga agafar-m’hi i escriure’n. Sí que vaig escriure fa anys un article que parlava dels xiquets quan anàvem a la sega de l’arròs a Sueca, i que potser seria un punt d’eixida per a eixa hipotètica novel·la, però va quedar en un conte i poc més. Com a anècdota et contaré ara que una vegada Pérez Moragón em va incitar a escriure un conte i publicar-lo en la revista L’Espill, allà pels anys vuitanta, i que una nit de molts whiskies, estant a casa de Fuster, en un noment que ell s’alçava de la cadira per anar al bany, em mirà i em va dir: “Marc, quina pixarrà que has fet!”, referint-se al conte. I amb això que et diga, ja vaig tenir prou. [Riem tots dos]

Piera ha escrit en Els fantàstics setanta «el futur l’ignorem mentre es això: futur. Esperant que no degenere l’esperança». El seu llibre Cel de fang trobe que és una elegia elegant, rotunda, bella i senzilla, un cant a aquell futur que ja no és tanta incògnita ni s’albira llunyà. “L’esperança és l’últim que es perd./ Però es perd [...] fins a un mar mur d’oblit sense horitzó”, escriu en un dels meus poemes favorits, Deriva.

Cel de fang és un llibre que evoluciona, que mostra una evolució, però que diu pràcticament allò que jo he dit sempre des que vaig començar a escriure: parlar de la realitat social i íntima, de la preocupació per la mort (la deriva). El desig de la mort. No és que anem cap a l’abisme, és que ja hi som. Hi ha una desesperança bàsica. Però en aquest llibre he intentat fer un canvi: passar de pensar que l’esperança és l’últim que es perd a passar a pesar que ja s’ha perdut, tot i que l’últim que es perd és la curiositat, per això l’altre poema de contrapunt, “Elogi a la curiositat”. En aquest darrer llibre hi ha la meua postura i actitud davant la realitat, la curiositat per veure com és eixa catàstrofe, sabent que ja estic en l’abisme i la catàstrofe mateixa. I he intentat fer-ho amb cert distanciament i ironia respecte a aquesta visió de la catàstrofe. És un dels temes que m’ha acompanyat des del principi, i ho he dit sovint amb metàfores i imatges, però ara jo voldria dir-ho d’una altra manera, tot i saber que quan les muses et vénen a visitar, ni gaites! Tornes a dir el mateix i com ho deies abans. Tanmateix, a Cel de fang he notat més ritme, un major distanciament i maduresa com a escriptor, m’hi trobava més solt, més col·loquial, tot i que no he canviat molt respecte a abans, però sempre hi ha una perspectiva diferent.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
17 de octubre de 2020 - 22:30 h

Descubre nuestras apps

stats