Més llum sobre Irene Polo

Irene Polo (Poble-Sec, Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) va ser la periodista catalana més influent dels anys trenta. A diferència d’altres companyes de professió, Polo es va integrar de ple a la vida de la redacció amb gasetilles sense signar, cosa que era bastant insòlita en l’època, quan el periodisme era encara una professió molt d’homes. Les seues inquietuds i el desig d’aventura la dugueren el 1936 a Amèrica del Sud, la major part del temps a Argentina, on seria secretària de la companyia de teatre de Margarita Xirgu. Allà la va sorprendre l’esclat de la guerra civil. Els anys americans, però, no van ser un camí de roses i deixaren uns capítols una mica tristos i misteriosos en la vida de la periodista. Allò que el 1936 havia de ser un viatge cap a un avenir prometedor i, en un principi, amb trajecte de tornada, esdevingué un destí definitiu arran de la guerra civil. Atrapada pel seu propi somni, l’aventura viscuda en un començament amb molta intensitat es convertí en un atzucac.

Polo, aquella dona intel·ligent, moderna, agosarada, una reportera excepcional –tal com la retratà José Pomés Damón el gener de 1936, quan estava a punt de marxar de gira amb Margarida Xirgu en una entrevista per al diari La Noche– havia, en part, revolucionat la manera de fer periodisme, i això, que és molt, va quedar en cert silenci i oblidat després de la seua mort i fins fa ben poc. De fet, Irene Polo no surt en la Gran enciclopèdia catalana, i això que es va acabar de publicar el 1980.

De fet, una vegada a Amèrica, Francisco Madrid, en un article excel·lent que li va dedicar a la revista Catalunya de Buenos Aires l’abril del 1937 deia: “Irene Polo és la catalana nova, nerviosa i elegant, companya i germana, que treballa per guanyar-se la vida i mantenir la família, una dona que ha afinat els seus sentiments humans i profunds i que té una passió infinita per les coses”. A aquest retrat periodístic se sumen les fotografies magnífiques que li feu Gabriel Casas i Galobardes, on Irene Polo apareixia amb un vestit jaqueta modern, i amb un pentinat de moda: el coup de vent. Ningú diria que aquella foto és la d’una jove de fa quasi un segle. El seu gest i la seua actitud són completament actuals, i és que Irene Polo mirava la vida amb uns ulls periodístics i humans que s’avançaren al seu temps.

Els anys americans d’Irene Polo

Polo havia deixat Barcelona i el tràfec del periodisme en un dels millors moments de la seua trajectòria professional. Era una periodista que tocava carrer, que col·laborava en les capçaleres més llegides de l’època: Imatges, La Humanitat, La Rambla, L'Opinió, L'Instant i Última Hora, i que formava part de les redaccions dels diaris com una més. Tot això, el glamur de la professió, el seu renom, el respecte i admiració dels companys, els lectors, ho va deixar un dia, per treballar a Amèrica, veure món i escriure’n. Aquell alè emprenedor de vida i aventura anà, però, matisant-se i marcint-se a poc a poc, a causa de determinades circumstàncies vitals, fins a convertir-se en un exili sense retorn possible, ple d’enyorança, desconcerts i estretors econòmiques.

Immersa en la dinàmica de la vida americana, el gener de 1938 lliurà el seu darrer article a la revista Meridià. Aquest mateix any, i en dissoldre’s la companyia de la Xirgu, la periodista començà a treballar com a traductora per a les editorials Losada i Sopena. Era el declivi d’una carrera periodística trepidant, la d’una periodista d’avantguarda, feta a si mateixa i contra tot pronòstic, nascuda en uns orígens ben humils i amb un pare alcohòlic, i que va haver de treballar des de ben jove per mantenir la seua família. El final d’una reportera aguda i audaç, que escrivia amb ulls i ànima. Cada titular seu era el preludi provocador d’una aventura periodística on subtilment i enginyosa, lluny de tota pretensió, la periodista i la professió eren també grans protagonistes.

Una vegada dissolta la companyia teatral de la Xirgu, lluny dels amics, sense una perspectiva professional sòlida, i amb la càrrega de tirar endavant part de la seua família –la mare i germana arribaren a Argentina poc després d’esclatar la guerra– la vida es tornà esquerpa i complicada per a Irene Polo. En aquelles circumstàncies, esti­mant encara una altra dona que li fugia i invo­cant el gest de Ste­fan Zweig, que havia acabat amb la seua vida “també fart d’Amèrica, segurament”, Polo decidí, també ella, acomiadar-se de la xafo­gor mata­dora de l’exili.

Irene Polo es va suïcidar l’any 1942, després d’un temps amarg i amb només 33 anys. Ens va deixar un llegat periodístic de primer ordre i una imatge fascinant d’ella, curulla de rialles, però també d’incerteses. Seriosa o riallera, la seua expressió estava plena de força i desprenia un estil i una modernitat, tant en la vestimenta, com en el pentinat i en l’actitud, que van atraure i enlluernar els seus companys i lectors de fa vora un segle, i encara avui.

De tot això, i de molt més, en parla un petit gran llibre, Els anys americans d’Irene Polo (Ed. Cal Carré), un treball de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, autores també de la introducció a La fascinació pel periodisme (2020), un volum de Quaderns Crema que va recollir les cròniques de la periodista entre 1930 i 1936 i amb el qual molts lectors vam descobrir Irene Polo. Des d’aquella antologia periodística fascinant i d’edició impecable, han passat vint-i-tres anys i poc més se n’ha parlat, de Polo. De fet, Irene Polo continua sent una gran desconeguda per a molts lectors i, el que és més greu encara, per a molts periodistes, fins i tot per a alguns professionals ben desperts i actius, i molts d’ells asseguren que no van sentir mai parlar-ne durant els anys d’Universitat.

L’aparició recent i afortunada d’Els anys americans d’Irene Polo contribueix a trencar aquest silenci i a continuar explicant la singularitat d’aquest personatge insòlit i talentós, una mena de “xamba genètica” –com s’ha dit sovint sobre Joan Fuster. I ho fa de diferents maneres: d’una banda, recopilant les cartes que Irene Polo va escriure al pintor i amic seu, Miquel Villà, d’altra, amb articles que parlen de la periodista, esmentats adés, i que suposen testimonis de primera mà, els quals expliquen el personatge i hi posen llum. I, last but not least, amb la sorpresa de dos articles i una conferència “Un llamp en el cel poètic de Catalunya: Joan Salvat-Papasseit”, un text que confirma l’originalitat de l’estil Polo i que comença així: “Senyores i senyora: Permeteu-me que comenci amb una frase una mica ordinària, però ben catalana i extraordinàriament expressiva en aquests moments: va per vostès el pollastre. És un estirabot que no s’adiu amb una cosa tan seriosa com una conferència ; però és que això no és una conferència”. Des de la senzilla i la honestedat que la caracteritzaven, aquesta “no conferència” és un text bell, lúcid, divertit i que toca l’ànima i el sentit del poeta recordant-lo com “un llamp que tur­menta i esquinça”, unes reflexions que Polo dirigeix al seu auditori del Casal Català de Buenos Aires l’estiu del 1937 amb la gràcia i lucidesa que la caracteritzaven, disposada a seduir-los amb la seua naturalitat, i dibuixar-los algun que altre somriure: “Aclarim aquella terrible diferència entre l’escriptor i el periodista que ha estat a punt de cremar per tota l’eternitat a uns amics meus i elegits vostres. Del periodista, no en cal parlar: tots sabem el que és; molt sovint, massa sovint, un cantamanyanes. L’escriptor, en canvi, és un ésser distingit i misteriós”. Però si la història del periodisme català ha tingut personalitats distingides i misterioses, la d’Irene Polo és una de les més fascinants.

El llibre el clou un postfaci de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur amb dos textos i un parell de fotografies significatives de l’època. El primer és “Els anys americans d’Irene Polo” posa llum sobre els anys americans de la periodista, desfent malentesos, mites i interpretacions i recorrent les amistats, relacions, treballs i dificultats que hi va trobar. Entre les aportacions de Santa-Maria i Tur hi ha el context argentí, interessantíssim. Polo va entrar en contacte amb el món de Victoria Ocampo, escriptora i mecenes, fundadora de la revista Sur i “gran dama” de la cultura argentina, i de Natalio Botana, creador del diari Crítica, on col·laboraven molts catalans. Salvadora Medina Onrubia, parella de Botana, era mare soltera, feminista, anarquista i milionària. El segon text és “Les darreres cròniques de la periodista: les cartes a Miquel Villà”, un testimoni “valuosíssim”, en paraules de les autores del llibre, el qual ens informa sobre dels dos últims anys de la vida de la periodista. A més d’evidenciar la gran amistat que els uneix, ens informen sobre l’ocupació laboral, les relacions personals i familiars i l’estat d’ànim d’Irene Polo: “Un s’acostuma a la felicitat i li arriba a passar i li arriba a passar desapercebuda. Però a la pena mai. Sempre em recordo que un dia vaig llegir un interviu amb la mare dels Gallos, a Sevilla. El reporter li deia que un ja s’hi devia acostumar a pesar que els fills torejaven mentre ella estava a casa. I la dona li va respondre que mai ningú no s’acostuma a l’angúnia”.

Les dificultats i emocions de l’exili són el pretext per a intercanviar una correspondència plena de nostàlgies, encàrrecs i reflexions darrere de la qual s’esbossa la figura que, a mesura que llegim, confirma la reputació de persona vital, moderna i compromesa amb la vocació periodística que fou Irene Polo. D’alguna manera, aquestes cartes són les darreres cròniques de la periodista que tant van sorprendre els lectors dels anys trenta, i que ens sorprenen encara avui, perquè sota una aparença de familiaritat amb els esdeveniments i una enganyosa facilitat en la narració d’aquests, com si es tractés de fets de poca importància, Polo explica la realitat política i social del moment amb perspectiva, agudesa, i un estil que s’avançava als temps de l’anomenat nou periodisme.

El llibre el reblen unes referències bibliogràfiques ben útils per a tots aquells que desitgen anar més enllà i un text breu i emotiu de l’editora, Antònia Carré-Pons, on es desgrana com i on va descobrir Irene Polo i de quina manera ha anant apropant-se a “una figura que cal reivindicar encara avui”.

Tot plegat, un petit gran llibre que posa molta llum sobre aquell rostre indòmit i misteriós d’una periodista de rampellada i visió extraordinàries. Una investigació rigorosa i ben feta, que connecta coses que més o menys se sabien (Vicenç Riera Llorca i Tísner havien parlat del desengany amorós d’Irene Polo amb “un” diplomàtic mexicà) amb d’altres desconegudes fins ara, i que les planteja amb enteniment, respecte i elegància deixant espai al lector per a refer el relat. Sense obviar els fets ni les circumstàncies, les editores i les autores d’aquesta petita joia de llibre no n’han fet, del lesbianisme d’Irene Polo -perquè aquell “un” era “una”-, esquer ni atracció oportunista. Ben al contrari, el lector, més o menys coneixedor de la història, va descobrint-hi les condicions en què el lesbianisme s’hagué de viure en aquella època, amb un sentit tàcit de la clandestinitat, i com aquestes circumstàncies van poder influir en la personalitat alegre, apassionada i impacient d’Irene Polo. Tot un goig de lectura i descoberta.

En l’entrevista de José Pomés Damón per al diari La Noche de gener del 1936, Irene Polo parlava d’un amor eivissenc i desgraciat. Els articles visionaris i bellíssims que va dedicar a Eivissa al diari L’Instant van contribuir a difondre la imatge d’un paradís a la terra. Ara sabem que s’hi va enamorar. Sabem això, i gràcies a Els anys americans d’Irene Polo sabem i comprenem més i millor qui fou aquesta periodista tremendament seductora i enigmàtica de carrera fulgurant i epíleg trist. Benvinguts siguen “llibrets” com aquest.