La portada de mañana
Acceder
La negociación sobre pensiones no arranca a falta de la propuesta del Gobierno
Qué le faltó a Lula para ganar en primera vuelta y qué puede pasar ahora en Brasil
OPINIÓN | 'Ayuso o cómo hacer amigos en Catalunya', por Esther Palomera
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

De quan Joan Fuster parlava del 'bikini' i del 'descoco' en el seu primer viatge a Benidorm

L'artista francesa Pascale Petit, en biquini a la platja de Benidorm l'any 1965.

2

S’ha escrit molta literatura al voltant de la història del biquini i de la lluita pel seu ús normalitzat a les nostres platges a partir dels anys cinquanta malgrat les prohibicions del règim nacionalcatolicista, amb Benidorm com a ciutat capdavantera. Fins i tot s’ha portat al cinema la gesta del seu alcalde, Pere Zaragoza, qui l’any 1952 va anar en vespa a Madrid a demanar permís al dictador Francisco Franco com a única eixida per a que la població despegara turísticament i poguera atraure les divises estrangeres. El que hem conegut aquest estiu gràcies a la tasca divulgativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és que el primer escriptor en valencià/català que va utilitzar aquesta paraula, biquini, va ser Joan Fuster l’any 1954 per a parlar, precisament, de Benidorm.

L’homenot de Sueca va fer la crònica d’un viatge a Elx per a veure l’assaig general del Misteri la vesprada del 13 d’agost d’aquell 1954. Una excursió en autocar de caràcter “familiar” que qualifica de poc “suggestiva” i amb moltes “molèsties”, ja que eixien a les 5h del matí i arribaven 24h justes després, amb “quatre estacions abans d’arribar a Elx: Gandia, Ifac, Benidorm i Alacant”. Fa quasi setanta anys, les comunicacions per carretera, estaven lluny de les actuals, però el ritme del passeig li va permetre les visites i les observacions del paisatge, amb uns interessantíssims apunts que no tenen preu.

El seu diari arreplega l’entrada baix l’epígraf “14, tarda”, és a dir, el mateix 14 d’agost per la vesprada quan a penes acabava d’arribar del viatge, unes notes en calent.  És en aquesta entrada quan se cita per primera vegada en la llengua d’Ausiàs March la peça de roba que havia creat uns pocs anys abans, en 1946, el dissenyador francés Louis Réard i que va agafar el nom de l’illa del Pacífic on s’havien fet assajos amb la bomba atòmica.

“Benidorm també ha tingut sort com a lloc d’estiueig. Hi hem coincidit a l’hora del bany, i pels carrers del poble ens creuàvem amb els estiuejants en shorts o en bikini, contrastant amb la indumentària pudorosa dels indígenes. Abunden els madrilenys i els francesos i alemanys”. A Fuster li sorprèn la naturalitat amb què es barregen “estiuejants” i “indígenes” i al·ludeix a les nacionalitats dels primers visitants.

La referència a la dura situació economia local del poble explicaria el futur d’aquest nucli de gent dedicada majoritàriament a la mar: “El paisatge -després dels arrossos de la Ribera Baixa, dels tarongerars de Gandia i de les vinyes de Dénia- fa una impressió de modèstia econòmica bastant accentuada: això fa suposar que el turisme deu haver estat ben rebut”. Després, l’assagista continua apuntant amb la seua habitual perspicàcia que les platges de la Marina “i les que segueixen fins a Alacant, són, segons sembla, molt apreciades, més que les de la resta del litoral valencià”. I acaba aquesta descripció frenant qualsevol acusació d’eufòria: “Benidorm, en realitat, no té res de particular, com a lloc d’estiueig; fa la mateixa calor, si no més, que al Perelló i Vinaròs; potser les platges hi són més netes, però tampoc no se’n passen”. Les anotacions formen part de Dos quaderns inèdits, dos dietaris amb introducció i notes de Francesc Pérez Moragón.

El Benidorm que va descobrir Fuster era un xicotet poble d’uns 3.000 habitants, que encara no havia aprovat el seu famós Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) -el qual definiria la seua trama urbanística-, ni el Festival Español de la Canción- que llançaria a l’estrellat a Julio Iglesias o Raphael-, ni encara eixia en el No-Do... Però Pere Zaragoza portava quatre anys d’alcalde i ja havia posat en marxa desenes d’iniciatives de promoció per a convertir-lo en la metròpoli que és hui en dia. Zaragoza va realitzar a principis de l’any 1951 una assemblea amb el veïnat al teatre Ronda per dir-los que el turisme era l’única eixida, i el poble ho havia acceptat. “La gent se n’anava, perquè ací no hi havia res. ¿Què era l’únic que teníem? El paisatge: bones platges, bon clima... Ho havíem d’aprofitar.”, explicava sempre l’exalcalde franquista, qui sabia que prohibir el biquini, encara que ho digueren els bisbes, era negar el futur. I el turisme (llavors “estiueig”), com deia Fuster, era “ben rebut” pels escassos recursos existents.

Canvis

En 1954, quan realitza les observacions sobre Benidorm, Joan Fuster està en un moment de canvis personals i professionals -el trencament amb el grup Torre liderat per Casp i Adlert- i encara ha de consolidar la seua presència pública com a articulista, estudiós de la història cultural i pensador cultural, per a convertir-se en un dels valencians més rellevants de tot el segle.

Sis anys després, el 1962, Fuster ha canviat, i també Benidorm. L’escriptor torna a fer referència a la ciutat a la guia de viatges El País Valenciano, ara en castellà i en un registre molt diferent: “Sin duda, Benidorm es ahora el lugar valenciano de mayor prestigio turístico. En general, la costa de la Marina está sacando un buen partido de las delicias de su mar y su temperatura, y Benidorm va a la cabeza de esta explotación. Los más viejos de la localidad se hacen cruces ante el descoco indumentario y el poliglotismo de los clientes. «La felicidad y la inocencia se han perdido», concluía con ellos don Gabriel Miró”.

Destaquem la referència de nou a la poca vestimenta dels turistes: ara ja no parla de biquini, sinó de “descoco” directament, i de “pèrdua de la innocència”. També l’al·lusió a l’enlairament de l’economia que ara ja palesa, i l’aparició de la paraula “explotació”, perquè ja s’endivinava el brutal canvi de paisatge que s’anava a produir i que hui és una evidència.

Joan Fuster i Pere Zaragoza tenien la mateixa edat, van nàixer el 1922, i precisament per això, enguany la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Benidorm commemoren els centenaris del seus respectius naixements. Si remiràrem les seues biografies, a les seues biblioteques, i per què no dir-ho, també a les seues bodegues, de ben segur que trobàvem alguna cosa en comú més enllà de l’anècdota del biquini.  

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats